A causa d'unes gestions que no ve al cas comentar, i que, a més a més, seran completament inútils, m'he vist en la circumstància d'omplir dues hores al bell mig de la vesprada i la ciutat. Fa molt de temps, potser massa, que no camine la ciutat a la tarda. I ja no em reconec a peu. Aquest allunyament té una part positiva, d'alguna manera tornes a veure els indrets amb un xic d'innocència, perduda ves a saber on, i que els teus ulls han recuperat. Ja ho diu la
vox populi: el cos és molt agraït. Com que havia pedalejat força al matí, i a la vespra d'un lloc a l'altre, amb Sant Tornem-hi inclòs, doncs tenia set. I he pensat gaudir-ne d'una cervesa ben freda ja que fa un clima tan benigne -o maligne, segons com es mire- com si d'una setmana pre-fallera es tractés. Quins Nadals més estranys. Fa calor, del Sant Nicolau nòrdic no es refia ni déu, i els reis han caigut en una actualització del conegut melodrama
Las hijas del Cid en versió neocón dels comtes de Carrión. Però no ens en anem del tema: la cervesa freda. Tenir temps de sobra ens duu d'habitud a una major exigència. Però, i aquí la part negativa de la distància bastida al llarg dels anys, els teus llocs ja no hi són, o no hi són com tu els recordaves, o, més senzill, tu ja no hi ets. Bé, deixem-nos estar de filosofies de capvespre, i guiem-nos per la intuïció. Anirem fent ullades i decidirem. Mentre, caminarem en direcció al curro. Encara dispose d'hora i mitja per a beure'm la cervesa i aquest tros de la meua vida. La nit cau ràpida. Els llums del locals s'exciten d'horabaixa. N'hi han bars d'homes sols. Cafès de dones. Llocs, tots buits, d'homes i dones tots sols. Ti-ra-ri-ro, te-ra-ro-ra, to-re-ra-ro-rí… Sona el mòbil que no en tinc. A la pantalla un nom: Mariano, que no pot ser. El desconnecte, per si de cas. Deixa'm tranquil
que jo els dimecres pel matí isc en bici. I no tinc front de ministre. Ja t'apanyaràs, xato. Sembles Aznar, que només confiava en els antics companys de pupitre. A la sobretaula m'has deixat ben parat, que t'he vist amb la cartereta arribar a la Moncloa, i
m'has transportat als pantalons curts, les sabates de Segarra i els mitjons caiguts de la infància. Au, tu mateix. No et preocupes, que la Soraya ja farà la feina bruta. Mira, lo del Pons em sembla de primera, però a mi el que m'interessa és la cervesa, ben freda i ben tirada.
A causa d'unes gestions que no ve al cas comentar, i que, a més a més, seran completament inútils, m'he vist en la circumstància d'omplir dues hores al bell mig de la vesprada i la ciutat. Fa molt de temps, potser massa, que no camine la ciutat a la tarda. I ja no em reconec a peu. Aquest allunyament té una part positiva, d'alguna manera tornes a veure els indrets amb un xic d'innocència, perduda ves a saber on, i que els teus ulls han recuperat. Ja ho diu la vox populi: el cos és molt agraït. Com que havia pedalejat força al matí, i a la vespra d'un lloc a l'altre, amb Sant Tornem-hi inclòs, doncs tenia set. I he pensat gaudir-ne d'una cervesa ben freda ja que fa un clima tan benigne -o maligne, segons com es mire- com si d'una setmana pre-fallera es tractés. Quins Nadals més estranys. Fa calor, del Sant Nicolau nòrdic no es refia ni déu, i els reis han caigut en una actualització del conegut melodrama Las hijas del Cid en versió neocón dels comtes de Carrión. Però no ens en anem del tema: la cervesa freda. Tenir temps de sobra ens duu d'habitud a una major exigència. Però, i aquí la part negativa de la distància bastida al llarg dels anys, els teus llocs ja no hi són, o no hi són com tu els recordaves, o, més senzill, tu ja no hi ets. Bé, deixem-nos estar de filosofies de capvespre, i guiem-nos per la intuïció. Anirem fent ullades i decidirem. Mentre, caminarem en direcció al curro. Encara dispose d'hora i mitja per a beure'm la cervesa i aquest tros de la meua vida. La nit cau ràpida. Els llums del locals s'exciten d'horabaixa. N'hi han bars d'homes sols. Cafès de dones. Llocs, tots buits, d'homes i dones tots sols. Ti-ra-ri-ro, te-ra-ro-ra, to-re-ra-ro-rí… Sona el mòbil que no en tinc. A la pantalla un nom: Mariano, que no pot ser. El desconnecte, per si de cas. Deixa'm tranquil que jo els dimecres pel matí isc en bici. I no tinc front de ministre. Ja t'apanyaràs, xato. Sembles Aznar, que només confiava en els antics companys de pupitre. A la sobretaula m'has deixat ben parat, que t'he vist amb la cartereta arribar a la Moncloa, i m'has transportat als pantalons curts, les sabates de Segarra i els mitjons caiguts de la infància. Au, tu mateix. No et preocupes, que la Soraya ja farà la feina bruta. Mira, lo del Pons em sembla de primera, però a mi el que m'interessa és la cervesa, ben freda i ben tirada.
Doncs, per no contestar tu, ha cridat al Cristobal. Aisss!
ResponEliminaEspero que mai acabi el plaer de beure una cervesa freda, amb o sense Mariano...beset.
ResponEliminaAixò mateix em diu la meua dona: "com que no vols mòbil..." I jo li dic que si vol alguna cosa de mi, el Mariano, que es puge a una bici, tant que fanfarroneja de ciclista :)
ResponEliminaDi que sí, Concha, amb o sense alcohol?... Un bes.
Em van explicar, no fa massa, que la cervesa va bé pel fred perquè refreda el cos, i així no el notem tant. Potser, amb l'amenaça de temps que ja fa dies que ens vénen, de temperatura polar, serà l'única solució. Una fórmula relativament econòmica i al nostre abast d'entrar en hibernació, vaja. Glups!
ResponEliminaBon Nadal, malgraît tout :)
Doncs no és mala idea, Clidice, bufar-se i hivernar fins que passe el temporal. I em sap molt de greu que el projecte Verkami no haja tirat endavant. Què hi farem? Bones Festes!
ResponElimina