Vent amic

¿Qué es poesía? --dices mientras clavas
en mi pupila tu pupila azul.
¿Qué es poesía? ¿Y tú me lo preguntas?
Poesía... eres tú.

(Gustavo Adolfo Becquer, Rimas)

No sé on vaig sentir per primer vegada que les sobtades visites del nostre justicier i sempre emprenyat déu celestial eren precedides per una bufada descomunal que llevava la pols de casa i agranava els miserables polvos que els miserables mortals pegaven de tant en tant quan l'ocasió tancava la porta, i que indefectiblement acabava -la visita, dic- en unes branques o matolls en flames i la paraula yahvé ballant al son del correfoc com si fos une exquise danseuse amb l'hàbit de Maria Magdalena o de Ventafocs. Aquesta setmana, que toca el dos, ha estat un poc més atrafegada de lo normal. I m'han quedat pendents dues coses que m'interessaven força. Una, per les garagardoak que pogueren caure -jo m'entenc- i l'altra, passar per casa de la meua germana on un regal de paraules estimades, rebut diumenge passat en la bicifestació, m'esperava. I si les garagardoak encara tindran que esperar dijous vinent o l'altre o quan els deus euskalduns ho consideren oportú, arreplegar els vestits de paraules en forma de revolucionaris "bucs" -jo m'entenc, perdoneu però amb l'edat me'n faig més i més críptic- és feia inajornable. Divendres a la nit, tal i com vinc del curro passaré… Bé, si no hi som, portat les claus per a poder entrar… I aquest divendres d'ahir, desfermat de vent, em feia pensar en el pitjor. ¿Que no em trobaria la casa de ma germana envoltada de flames venjatives i les paraules enceses d'alguna cosa que no fos amor i convertides en fullam de cendres, tal i com si fos un remake gragüer d'una més que ominosa i vergonyosa nit on els cristallers -menys els jueus, of course- només feien que fregar-se les mans? I mentre pedalejava contra vent i vent -res de viento y marea, viento y viento o, si més no, vent transformat en marea de vents, el metavent, vaja- amb l'objectiu d'arribar a l'altura de l'Avinguda on eren dipositats els "bucs", m'ha vingut al cap el Gustavo. El poeta, no la granota reporter. Deu ser perquè aquest paio sevillà el vaig conèixer gràcies a la meua germana, que per aquells temps anava embolicada a les seues Rimas y leyendas. I tot i que les meues ninetes no són blaves, ni les que anava a recollir tampoc mostren inclinació a tonalitats tan pròpies de cels i ulls fulminadors, he pensat: Gustavo, l'has clavada. Perquè trau de sota el seu èlitre una definició de poesia com amoreta, floreta, pirop. I té raó, la poesia és l'amoreta del mot. La paraula no és només allò que diu, sinó com ho diu la seua bellesa, i inexorablement el que aquest bot per damunt de la realitat més pragmàtica, la transcendència, simbolitza. Heus ací el vol magnífic del poeta, el seu vestit de plomes, lleuger i inabastable, insubornable. Fique el planter a la motxilla. Arribe amerat de vent i esforç. S'imposa una garagardoa Damm. Fullejo la collita. I criden la meua atenció uns signes rubricats a mà, sense cap ajuda de tecles, potser amb ploma, en senyalats llocs d'aquests "bucs", li diuen dedicatòria. I em ve al cap aquella escena tan emotiva de Cinema Paradiso, on el protagonista, tot sol a la sala, rep el regal pòstum del seu mestre, aquell que el va ensinistrar en mirar el món. Aquella magnífica col·lecció de besos, de sentiments censurats, del millor que tenen els homes i les dones. I m'he emocionat. Alguna cosa important anunciaven els vents desarborats, i ha estat tot el contrari de les flames irae de yahvé. Gràcies, amics.