True Story

Quan V. despertà aquell matí, desprès d'un son ben agitat, es trobà al seu llit convertit en una bonica bicicleta de curses. S'havia estirat sobre el costat dret del seu cos, tacant amb el greix negre de la cadena i els plats els llençols, i al girar lleument el manillar, va veure la figura de ferros, filferros, cautxús i tubs, l'estructura de la qual amb prou feines no foradava el matalàs i el cobertor al intentar moure els marxapeus. Què ha passat?... ¿Havia estat atrapat pels seus somnis ciclistes?. No, no somniava. La seua dona dormia al costat esquerre del llit amb la bonhomia i la respiració discreta de sempre. I pel racó habitual de la finestra entrava la claror matutina provinent del mar. Bé -va pensar-; què passaria si jo continués dormint una estona i m'oblidés de totes les fantasies? Però no podia fer-ho, perquè V. tenia el costum de dormir panxa per amunt i el seu actual estat no li ho permetia. En copsar plenament la nova situació va espantar-se, i molt. ¿I si es desperta de sobte, què pensarà de mi? D'altra banda, ¿com sabrà que sóc jo?. Volia eixir corrent, però només aconseguia anar lliscant a poc a poc fent vaivé amb els pedals. Va caure del llit, sortosament amb les rodes pel davant i sense massa soroll. Estava tan marejat que no podia guardar l'equilibri. No, home, no, què dius de mareig. Les bicicletes no fan equilibri tot soles. Oh!, déu meu -es lamentava mentre recolzava al llit el costat dret per mirar de no caure per l'altre- què absolutament inútil pot arribar a ser una bici sense ciclista! A la tauleta de nit, les ulleres, el rellotge, els llibres, la ploma i el quadernet de notes eren ara una colla d'orfes desemparats. I va ser pensar en l'orfandat quan el llum se li va encendre al damunt de la potència del manillar. Perquè aquesta idea de fotre el camp, de desaparèixer, ja era una realitat i no un desig, des del primer moment en que ell va passar a ser una bici i deixà de ser un ciclista, el camí era irretornable. Només un petit detall faltava perquè aquesta transformació, aquesta metamorfosi, aquesta fugida cap endavant, fos consolidada. Tan sols necessitava escriure-li una nota d'acomiadament a la seua dona. Què menys! Poca cosa, sembla, però una tasca majúscula tractant-se d'una bici de curses. Bé, de qualsevol bici. Toc-toc-toc. Què és això? Què hi ha? Els compassats cops venien de la finestra. Toc-toc-toc. Qui és que vol augmentar l'angoixa que em domina? Toc-toc-toc. Despertarà a la meua dona i jo no hauré pogut acomiadar-me d'ella com cal. Toc-toc, i la finestra vidriera va cedir -bé, reconec que fa temps que no encaixen del tot. Lo Rat Penat va entrar de seguida. Va fer un vol i es posà al damunt del cap d'escaiola de Pal·les Geperudeta que coronava la porta d'entrada. Hola, sóc Vicent i vinc per a ajudar-te. Els frens se li varen posar de punta i grinyolaren. ¿Vols dir que tu ets la solució dels meus problemes? (Es comunicaven gràcies als ultrasons) Si més no, intentaré deixar-li el missatge de comiat que tant desitges… I com ho faràs?... Doncs, aniré al teu estudi, engegaré el portàtil i escriuré el que em digues. Desprès trauré còpia a la impressora i el deixaré al seu costat. Tinc un bec, bé, un musell, molt hàbil… No ho dubte, però… No hi han peròs, de fet no estàs en situació de posar-los… En això tens tota la raó. Digues-li que me l'estime molt. Que un succés extraordinari m'ha fet fotre el camp fins a saber quan podré tornar. I que li deixe aquesta bicicleta com si fos jo mateix, que la cuide com si de la meua persona es tractés… Molt bé, ara torne. Lo Rat Penat va accedir sense dificultat al lloc on era l'ordinador i la impressora. Va fer la feina en un tres i no res. En arribar a l'habitació deixà caure el full damunt de la tauleta de nit de la seua dona. Gràcies, Vicent. No saps el pes que em lleves del damunt… Mai més -li contestà Lo Rat. I en sortir per la finestra, el rebuf va fer colpejar la fulla oberta contra l'altra. I la dona de la nouvinguda bicicleta despertà. Què és açò? -es preguntava mentre passejava els ulls pel llit tacat de greix, els llençols esgarrats. Però que aquest home s'ha tornat boig? On és?, tornava a preguntar-se, mentre repetia la passejada del seu esguard per l'habitació. Va veure la nota. I tal i com la llegia els seus ulls s'encenien, la seua boca buscava revenja, i les seues mans es crispaven i feien miques el paper. Va obrir la finestra, agafà la bicicleta -totalment esmaperduda per aquesta reacció- i els bocins de paper, i els llançà amb tota la seua força. La deessa fortuna va voler que tots dos -la bici, bé, sí, ell i els paperets- caigueren sota les rodes del camió de les escombraries. Sembla que algú va aprofitar el que quedà d'ella o d'ell. Els bocins de paper escampats li aclariren una mica la reacció de la seua dona abans de bloquejar els seus rodaments per a sempre mai. Encara podia llegir-se el que Vicent havia transcrit: mai més, mai més, mai més, mai més…