dimecres, 7 de desembre de 2011

El secret del trèvol


Deien que sí. Que si el buscaves a l'indret convenient i al moment oportú en podies trobar. I jo, que era un nen molt crèdul en segons quines coses, mai no ho vaig dubtar. El lloc no era difícil d'esbrinar, direu. Però la realitat s'imposava amb la contundència de tres fulles cordiformes que només de tant en tant i guiades pels capritxosos desitjos dels jugadors d'avantatge permetien l'enllumenament d'un quatre envoltat de tantes trinitats paganes, deien. I el moment semblava confondre's entre el sol mig ambarí d'una tarda tot just començada i un desembre ple d'il·lusions malbaratades de tant i com volíem gaudir d'unes certeses totalment contraries a les que la realitat tornava a imposar-nos amb la crueltat de tres reis mags, deien, però que mai no semblaven haver-hi llegit les quatre línies ben endreçades de plantilla i ben dibuixades de lletra on any rere any demanaves aquelles quatre coses més impossibles que les quatre fulles cordiformes envoltades dels inamovibles trios que regulaven les existències més tèrboles i grises. Però ho intentava. Insistia, això sí, sense el deler obsessiu que ens impediria mantenir l'equilibri a la bici somniada, arribada l'ocasió, i que aquells homes barbuts dels camells devien trobar-la un estri massa modern o massa somniat. Als peus de la celinda hi havia el pomell més gran dels trèvols més grans i sucosos. El meu coneixement del medi, del que anomenaven realitat, encara passava per portar-me a la boca aquelles coses que m'encuriosien. Dit i fet, mentre els ulls espigolaven l'obstinació de la natura per repetir-se, i el groc daurat de la tarda travessava les fulletes de cors remenats pel desig de dues parelles amoroses al bell mig de tots els trios infidels, d'ací i d'allà els brots més grossos acabaven indefectiblement entre els meus dents en una barreja incontrolada d'acidesa avinagrada, saliva que surt brollant davant l'emergència i aspror que feia totalment necessàries les més ploroses carasses amb escopinada d'herba inclosa. La vesprada avançava ràpid al final de la tardor. La penombra m'envoltava de grisos avorrits i ombres verdinegres. Els llums esquifits del carrer trencaven, amb la trista alegria dels adéus, l'horabaixa d'un altre dia que negava l'excepció que confirmés la regla. I com que no era moda posar-hi en dubte la paraula de l'home gran, començaves a copsar la teua pertinença a un món on ni tu ni els que t'envoltaven serien mai de la vida nomenats per a alguna cosa tan meravellosa com portar un trèvol de quatre fulles entre els dits. La mare li prestava en aquells moments la seua veu, i la casa sencera em cridava a berenar. El joc tocava el seu fi. Havia perdut el compte dels dies, de les vesprades i algun que altre matí que li regalava al mite d'aquell quartet de fulles sentimentals, entre estones de jocs solitaris o en companyia dels amics del carrer. I altra volta arribava la nit, la casa manava i jo obeïa. Demà, potser. I d'alguna forma els trèvols també seguien les consignes d'aquella casa amb veu pròpia. Perquè al capvespre deixaven caure les seues fulles com cors entristits, penats de tots aquells amors a tres bandes al dintre d'un pomell hipòcrita per convencional, i convencional per previsible.


Érem al damunt del Nadal, amb els desitjos contradictoris dels desenganys, de les vacances i les absències. Un amic del pare li va demanar si podia guardar-li un magnífic quadro marca Colnago de bicicleta de curses que li havien portat de contraban des d'Itàlia, i que mentre el vestien, a casa meua, amb les peces de la seua actual bici, miraria de trobar la forma de dir-li-ho a la seua dona. Que la despesa, tot i aquella entrada il·legal, havia estat prou forta. Ja podeu imaginar-vos. Jo, que anava al darrere de la bici i el trèvol màgic, vaig veure com es corporificaven aquells dos somnis en una sola substància esplendorosa d'acer dibuixat i trèvol de fulles rodones de jugador maleït. I una, i altra, i tornava, i l'enèsima ullada era potser més intensa per convençuda d'un succés desconegut però extraordinari. Mentre el pare i el seu amic enllestien aquella flor groga -tal era el color del quadre- als voltants del seu trèvol principal, jo esperava l'aparició d'aquella quarta fulla anhelada. I comencí a pensar que es tractava de pillar-la en una distracció. Així, obria d'un cop sobtat la porta de l'estudi on s'amagava, desprès d'haver-m'hi acostat de puntetes sense fer ningun soroll ni respirar. I sempre em guanyava la mà. Tenia les cartes marcades, de segur. Però aquell berenar del final d'un desembre ple de trèvols, hauria d'esperar. Ja vaig!. Perquè ara que totes les fulles eren ajupides a la foscor, semblava que una es resistia. Era al planter dels trèvols xicotets. Tot i l'obscuritat, vaig adonar-me que el problema d'aquella fulleta era no tenir lloc on deixar-se caure. Sí, ho heu esbrinat, era la quarta fulla, per a la qual ni la seua mateixa planta estava avisada, preparada. Vaig agafar-lo amb una carícia. Posí el quatrèvol als meus dits, i sense necessitat de l'efecte sorpresa vaig obrir la porta de la cambra on la princesa groga reposava. Ara ja sabia qual era el secret del trèvol, qué esperanza considerar...

6 comentaris:

  1. Precios el post sense paraules.enhorabona,m'encanta.beset.

    ResponElimina
  2. Gràcies, Concha. Sabia que t'agradaria. Pren-t'ho com un regalet pel teu sant. Demà ens vegem. Un bes.

    ResponElimina
  3. Preciós l'escrit tot tremolant en la tendresa dels records i dels secrets dels trèvols ....

    ResponElimina
  4. Gràcies, Elfree. Ai, els trèvols tenen moltes coses a dir.

    ResponElimina
  5. M'has fet recordar les hores i hores que m'he passat a l'era del mas dels padrins buscant trèbols de quatre fulles de quatre potes.

    Els he buscat entre milers, durant hores i dies (no exagero)... i no n'he trobat mai cap!!!!

    Ja veig que no sóc gaire afortunat doncs... :(

    ResponElimina
  6. Que no sigues afortunat trobant els quatrèvols no vol dir que no ho sigues en la vida. Bé, això ja ho saps, de segur. Però és ben cert que vaig trobar-los en un lloc concret del jardí del meu temps perdut, i no només conserve el de la fotografia, la meua dona té dos que li vaig trobar per a ella. Quan menys ho esperes els trobaràs. Una abraçada.

    ResponElimina