Que cadascú té les seues fantasies més particulars és cosa més que sabuda. Els somnis, vaja. Que la impossibilitat de fer-los realitat és causa de les més diverses frustracions, també sembla que ha arribat a ser-ne de domini públic. Tot i que aconseguir-los diuen que és molt pitjor. Però que el desencís de la existència el carreguem a les espatlles dels altres, és cosa, res facta, que deuria ser castigada per llei. Vegeu, si no, al que va arribar en Hitler perquè el foteren fora de l'Acadèmia d'Art on volia ingressar. O la propera ruïna -la llunyana té remeis que ningú no li vol aplicar a la cobdícia- a la que ens aboquem per la imperiosa necessitat que el nostre ex-honorable i els seus ex-acòlits tenien de ser-hi pijos de primera, pota negra, o millor, HC, hors catégorie, com els grans ports del Tour de França. I vist així, dius: com és possible que un adult madur i responsable amb càrrec polític i poder es comporte amb la més absoluta i pornogràfica actitud infantiloide?, si fins i tot el primer dia del judici estava més content que unes castanyoles -Camps, dixit. Doncs sí, no sembla que l'edat física i la mental o intel·lectual vagen de la mà. Perquè aquestes il·lusions no dites, enquistades, aquests miratges vergonyosos tenen l'eternitat del caos primer, de l'origen desconegut del món i del no-món. Són el magma indomable de l'ésser humà. Però precisament el que vull dir és tot el contrari del que estic dient, pijos a part, a banda, o banda de pijos a part. És a dir, quan una casualitat, la filla bastarda de l'atzar -perquè ni tan sols la buscaves- et fa viure el somni no somniat. Prenem per cas un tipus al voltant de la primera quarantena -en tots els segons sentits que vulgueu. Viu de somnis, no de fets. De fet, els seus somnis són ja part inconfessable dels seus records. I els records, una fantasia que recrea amb la modesta habilitat de les mentides que es diu a sí mateix. Bé, un tipus vulgar. Tot i que no se n'adona, ha dedicat la seua vida al conreu de les coses que li pillaven més a prop: la nada en forma d'ens i el no-res. De la primera acabà sent llicenciat, i fins i tot va fer el postgrau, però alguna cosa li va fer massa fàstic per arribar-hi al doctorat. De la segona ja no en recorda si es va treure cinc o sis títols superiors. Un dia va perdre el compte i mai no ha volgut recuperar-lo. I un altre dia li diagnosticaren una cosa rara -com l'òpera de Martín i Soler, el valencià citat per Mozart. Una cosa rara, que a més a més no tenia antecedents familiars, primus inter pares, és endògena, no mata però és lletja, o no, segons es mire -osti, quin descans- i que potser si pren el sol alguna cosa en podrà treure, o no. I de l'estudi gran de casa els pares va despenjar aquella núvia de Frankenstein, i amb ella una memòria que ja no recordava tindre, i en una llengua on ja no era primus inter pares, sinó, com a molt, un ciclista accidental. I començà a donar-li voltes, a festejar-la.
dimarts, 27 de desembre del 2011
El ciclista accidental
Que cadascú té les seues fantasies més particulars és cosa més que sabuda. Els somnis, vaja. Que la impossibilitat de fer-los realitat és causa de les més diverses frustracions, també sembla que ha arribat a ser-ne de domini públic. Tot i que aconseguir-los diuen que és molt pitjor. Però que el desencís de la existència el carreguem a les espatlles dels altres, és cosa, res facta, que deuria ser castigada per llei. Vegeu, si no, al que va arribar en Hitler perquè el foteren fora de l'Acadèmia d'Art on volia ingressar. O la propera ruïna -la llunyana té remeis que ningú no li vol aplicar a la cobdícia- a la que ens aboquem per la imperiosa necessitat que el nostre ex-honorable i els seus ex-acòlits tenien de ser-hi pijos de primera, pota negra, o millor, HC, hors catégorie, com els grans ports del Tour de França. I vist així, dius: com és possible que un adult madur i responsable amb càrrec polític i poder es comporte amb la més absoluta i pornogràfica actitud infantiloide?, si fins i tot el primer dia del judici estava més content que unes castanyoles -Camps, dixit. Doncs sí, no sembla que l'edat física i la mental o intel·lectual vagen de la mà. Perquè aquestes il·lusions no dites, enquistades, aquests miratges vergonyosos tenen l'eternitat del caos primer, de l'origen desconegut del món i del no-món. Són el magma indomable de l'ésser humà. Però precisament el que vull dir és tot el contrari del que estic dient, pijos a part, a banda, o banda de pijos a part. És a dir, quan una casualitat, la filla bastarda de l'atzar -perquè ni tan sols la buscaves- et fa viure el somni no somniat. Prenem per cas un tipus al voltant de la primera quarantena -en tots els segons sentits que vulgueu. Viu de somnis, no de fets. De fet, els seus somnis són ja part inconfessable dels seus records. I els records, una fantasia que recrea amb la modesta habilitat de les mentides que es diu a sí mateix. Bé, un tipus vulgar. Tot i que no se n'adona, ha dedicat la seua vida al conreu de les coses que li pillaven més a prop: la nada en forma d'ens i el no-res. De la primera acabà sent llicenciat, i fins i tot va fer el postgrau, però alguna cosa li va fer massa fàstic per arribar-hi al doctorat. De la segona ja no en recorda si es va treure cinc o sis títols superiors. Un dia va perdre el compte i mai no ha volgut recuperar-lo. I un altre dia li diagnosticaren una cosa rara -com l'òpera de Martín i Soler, el valencià citat per Mozart. Una cosa rara, que a més a més no tenia antecedents familiars, primus inter pares, és endògena, no mata però és lletja, o no, segons es mire -osti, quin descans- i que potser si pren el sol alguna cosa en podrà treure, o no. I de l'estudi gran de casa els pares va despenjar aquella núvia de Frankenstein, i amb ella una memòria que ja no recordava tindre, i en una llengua on ja no era primus inter pares, sinó, com a molt, un ciclista accidental. I començà a donar-li voltes, a festejar-la.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
I a sobre es veu que prometia cobrir d'or aquells que cometessin l'honorífic acte de tapar-li les vergonyes.
ResponEliminaParaula de verificació: follym (espero que acabi ben així...)
La casualitat, "la filla bastarda de l'atzar": m'agrada. Les casualitats omplen moltes obres.
ResponEliminaParaula de verificació: fologget.
Sí, porquet, "no te faltará de nada" li deia al sastre per telèfon, mentre la seua dona plorava al menjador de casa. Què miserable!, no sap ni enfrontar-se amb la desfeta.
ResponEliminaI tant Helena. Només la supèrbia impedeix reconèixer-lo.
Aquest infantilisme és el que resulta més xocant, com la constatació que els que ens posen al davant només són titelles d'un teatret on els que mouen els fils no es conformen només amb uns quants regalets. Per cert, que la núvia de Frankenstein em sembla un text deliciós. :)
ResponEliminaqui més que menys està tocat de l'infantilisme més tronat....i això que sembla una poca soltada es converteix en el pa de cada dia dels prohoms de la cosa pública...quin fàstic tot plegat!
ResponEliminaGràcies, Clidice. És que el que va dir el primer dia era massa, doncs no tenia ganes ell de que comencés la cosa, que estava "muy contento y alegre". De la núvia et diré que va ser una mena de "trabajo de Hércules" aconseguir la bici de curses.
ResponEliminaElfree, dóna fàstic, però els que hem tingut que suportar la seua supèrbia estem gaudint, ho reconec. Per exemple ahir quan va perdre els nervis i el jutge el cridà a l'ordre.
només per veure-ho a la banqueta, donant explicacions, val la pena tot aquesta història, a ell i als seus amiguets...molt bó el post.beset.
ResponEliminaDoncs sí, tota la merda que s'ha fet pública ja és un pas important. Un bes.
ResponEliminaSi féssim mes cas d’allò de que "La cara es el espejo del alma" millor ens aniria. Aquest em sembla mes tonto que infantil.
ResponEliminaJosé Luis, és que la dita castellana A lo hecho, pecho ha passat de moda. I sí, és prou tonto, ell i el Ricardito. Un parell de pijos impresentables.
ResponElimina