El regal enverinat

Prop de l'habitació dels desitjos (Tarkovsky, Stalker)

Conte de Nadal

No havia fet bondat. Què podia esperar? ¿Un tros de negre carbó dolç al damunt de la tauleta de nit, a la qual els meus pares li havien posat un cristall perquè no la fera malbé? Ni això. Que ja no era un nen -tenia nou anys acabats de descarregar- perquè em vingueren amb punyetes de dolços de càstig. Que gràcies, si no se'm duien ben lluny de casa per fer-me patir la condemna de l'infern guanyada amb totes les meues entremaliadures, les baralles amb ma germana de tant que la punxava dia sí i l'altre també, les males paraules als amics, els renecs, les bufetades pels gols en offside d'aquell aprofitat cap-gros, les cebes tendres furtades al camp del costat de l'acadèmia on feia temps per tindre l'edat d'accés a l'institut, i que acompanyaven l'entrepà del pati -bé, del carrer- o els suspensos a dojo consignats al boletín que el meu pare signava sense dir ni pum, que el que calia dir i fer ja ho havia deixat ben aclarit la mare. No, aquest any tampoc farien cas dels meus desitjos més íntims, i amb raó. A més, al pare li havien fet fora de la feina. Mira el que té protestar, eh? Què ens ha dut? On són ara els teus amics? -li deia la mare. I jo refugiava el deler de la bicicleta de curses, el tren elèctric i el baló de reglament ben endins d'una caixa repleta dels meus particulars tresors: una petita col·lecció d'agendes publicitàries de bancs mai trepitjats pels pares i que em regalava pel meu sant o aniversari la germana del pare casada amb l'oncle ric, un boli amb el clic-clic espatllat, el meu carnet personal d'agent 007 -amb foto inclosa manllevada d'un cromo- aquella miniatura del ferrari del James Bond que el meu cosí, fill de la germana del pare casada amb l'oncle ric m'havia regalat, la baralla de cartes petitones, la bala del cetme que el meu altre cosí gran i pobre m'havia portat de la mili i el io-io de botons color sang. Ah!, i les figuretes de plàstic d'indis i cowboys que havien resistit els més perillosos enfrontaments, però que el temps els hi havia buidat per sempre mai les cartutxeres. Amb tot, sabia que la nit de reis tornaria a ser el nen més feliç del món. Perquè aquesta nit, tot i estar al cas de les crues realitats reials -feia temps que ja no disposaven l'herba dels camells, ni la copeta de conyac o l'anís glaçat dels mags barbuts- un somni recurrent em perseguia des que tenia ús de raó, consciència del que m'anava passant per la vida. A l'habitació que feia de saleta hi havia un armari, que aprofitava el buit de l'escala, on hi havien anat a parar carpetes de papers pobres, llibres d'estampes, històries d'aventures i princeses, peces inservibles de màquina de cosir, caixes de records amb fotos, amb paraules de papers timbrats, amb paraules mai dites de papers oblidats, paraules amb sabor de pastís i d'altres amb l'olor dels adéus… I cadascuna d'aquestes nits, des de feia uns anys, obria la porta del lloc somiat amb la certesa de trobar-hi la caixa dels meus particulars somnis on, tot i no veure mai els meus tresors, sentia la seua presència i gaudia de la seguretat de tindre ben a prop la felicitat plena, rodona, immarcescible, dels desitjos complits. De fet, no feia falta ni nomenar-los, només de desig realitzat estava feta l'atmosfera d'aquell racó al terra de l'armari on a poc a poc m'estirava, replegava les cames i dormia bressolat per la carícia que a l'endemà m'ajudaria a superar el desencís d'una amenaça més recurrent que el propi somni: el vestit de romà o de pistoler. O mig i mig: barret de cowboy i espasa de naip; casc de centurió i pistoles d'argent. El somni havia començat. Com el darrer any, la llum càlida de l'habitació anava reduint el meu espai visual. Es centrava a la meitat inferior de la porta màgica. Havia d'anar en compte on posava les meues passes. El camí no dit hi era. Acostar-me a la porta suposava misteri i descobriment. Els estrets marges per on flueix la il·lusió de ser-hi enlloc. I només obrir-la trobaria al racó més fondo la caixa folrada amb el paper habitual i lleig dels Nadals que enguany el pare no havia dut. Hola, Hola -va dir ella. Era al jardí. Ara érem al jardí, tots dos al jardí. I ella venia amb la millor de les companyies. La dolçor del somni no admetia escletxa alguna, ni fons d'armari. Un dematí groc i pur eixia d'aquella veu i la seua pregunta vellutada: anem a fer un tomb en bici?. I de sobte vaig despertar amb el seu perfum al nas i les paraules encara vives a la meua boca: és que no en tinc de bici. Al racó fosc de la meua habitació hi eren el casc susdit i unes cartutxeres negres amb pistoles argentines i bales de plàstic color plata. La meua germana duia al braç la seua enèsima nina. Tiraves d'una anella: juega conmigo. Hi tornaves: yo te amo mamá. L'amenaça era una sentència complida. El primer dia d'escola vaig agafar el casc romà i el vaig envoltar en papers de periòdic. Tots pensaven que duia un baló de pell, de cuir, regal de reis. Abans de començar el partit ho vaig deixar ben clar: al primer que marque un gol li ho regale. La mirada compartida va ser unànime i incrèdula d'allò més. Jo jugava habitualment de porter, d'això les meues disputes amb cap-gros quan era a l'equip contrari. Però aquella tarda el gol en offside va arribar ben prompte, és clar, i sense rèpliques. Tin, te l'has guanyat, ets el millor. Encara recorde les rialles. No li entrava ni a cops. D'altra banda, no sabria dir-ne ben bé qui dels dos va rebre el regal més enverinat.