El viatge enlloc

M'agraden els moviments del dia. M'agrada percebre els moviments del dia, sense ser-hi. La seua escenografia previsible. El diari drama -que no el drama diari- no per conegut menys encisador del ball de les hores, com si al rerefons del patí de butaques fos assegut i emboscat. És una mena de plaer visual que no depèn, però, de la sensualitat. De fet, diria que la sensualitat de la natura és més bé estàtica, la qual cosa em revela una clara influència de la pintura paisatgística, si més no, al meu cas. La metàfora d'una jornada com a cicle vital és ben palesa i més que coneguda, d'això que m'interesso, i molt, pels moviments desprevinguts, els que fins i tot ella mateixa, la natura, fa sense adonar-se'n, i que declaren obertament l'escletxa metafísica, la porta entreoberta a l'altra banda de les coses, del no temps, la dinàmica sense hora fixa: la poesia. I aquestes experiències tenen lloc amb una intensitat gairebé mística al damunt d'una bicicleta. I no ho dic per ficar l'estri de les dues rodes allà on no toca. Però és ben cert que alguna cosa del desplaçament, del dinamisme, que comporta pedalar, de la ruta en sí mateixa, del viatge, sempre el viatge enlloc, li pertoca. I els que aneu molt en cotxe potser haureu començat a entendre'm, tot i que la cosa no es viu amb la mateixa plenitud. Un dematí que prenem per l'horabaixa. Un migdia fosc que sembla capvespre. La tarda encesa al tocar àngelus. La migdiada plena a l'indret més ofès del matí. Vet aquí el deslloc de l'attrezzista, dels vents, la pluja, la humitat de l'aire, la boira o els núvols. Sobretot, dels núvols. Perquè els núvols tenen el poder d'interferir-hi obscenament, com els interventors, de ser-hi al bell mig, de ser-hi dijous meteorològic. Tot i que els dijous mai no dominaran el món i els interventors sí. Pedales amb tots els dubtes d'aquest món a la deriva. El dia s'ha llevat tancat. Potser dorm encara i el cel de plom cau sobre tu. La carretera és una cinta negra que excita el blanc de les línies traçades. I en un moment màgic, per la Calderona albira un frec de cel lluminós daurat de verd. Heus ací el crepuscle d'un sol que es posa pel nord a dos quarts d'onze. I jo em dic: ja veus, és vesprada ben entrada al dematí. Tornes cap a casa desprès d'un dia ben estrany on les hores han anat perdent-se ningú sap el temps. I si alguna cosa em diu que m'allunyo a cada revolt del camí; una altra, que es recolza als pedals, té la seguretat de tornar-hi allà on vaig començar el viatge enlloc.