dimecres, 7 de desembre del 2011

El secret del trèvol


Deien que sí. Que si el buscaves a l'indret convenient i al moment oportú en podies trobar. I jo, que era un nen molt crèdul en segons quines coses, mai no ho vaig dubtar. El lloc no era difícil d'esbrinar, direu. Però la realitat s'imposava amb la contundència de tres fulles cordiformes que només de tant en tant i guiades pels capritxosos desitjos dels jugadors d'avantatge permetien l'enllumenament d'un quatre envoltat de tantes trinitats paganes, deien. I el moment semblava confondre's entre el sol mig ambarí d'una tarda tot just començada i un desembre ple d'il·lusions malbaratades de tant i com volíem gaudir d'unes certeses totalment contraries a les que la realitat tornava a imposar-nos amb la crueltat de tres reis mags, deien, però que mai no semblaven haver-hi llegit les quatre línies ben endreçades de plantilla i ben dibuixades de lletra on any rere any demanaves aquelles quatre coses més impossibles que les quatre fulles cordiformes envoltades dels inamovibles trios que regulaven les existències més tèrboles i grises. Però ho intentava. Insistia, això sí, sense el deler obsessiu que ens impediria mantenir l'equilibri a la bici somniada, arribada l'ocasió, i que aquells homes barbuts dels camells devien trobar-la un estri massa modern o massa somniat. Als peus de la celinda hi havia el pomell més gran dels trèvols més grans i sucosos. El meu coneixement del medi, del que anomenaven realitat, encara passava per portar-me a la boca aquelles coses que m'encuriosien. Dit i fet, mentre els ulls espigolaven l'obstinació de la natura per repetir-se, i el groc daurat de la tarda travessava les fulletes de cors remenats pel desig de dues parelles amoroses al bell mig de tots els trios infidels, d'ací i d'allà els brots més grossos acabaven indefectiblement entre els meus dents en una barreja incontrolada d'acidesa avinagrada, saliva que surt brollant davant l'emergència i aspror que feia totalment necessàries les més ploroses carasses amb escopinada d'herba inclosa. La vesprada avançava ràpid al final de la tardor. La penombra m'envoltava de grisos avorrits i ombres verdinegres. Els llums esquifits del carrer trencaven, amb la trista alegria dels adéus, l'horabaixa d'un altre dia que negava l'excepció que confirmés la regla. I com que no era moda posar-hi en dubte la paraula de l'home gran, començaves a copsar la teua pertinença a un món on ni tu ni els que t'envoltaven serien mai de la vida nomenats per a alguna cosa tan meravellosa com portar un trèvol de quatre fulles entre els dits. La mare li prestava en aquells moments la seua veu, i la casa sencera em cridava a berenar. El joc tocava el seu fi. Havia perdut el compte dels dies, de les vesprades i algun que altre matí que li regalava al mite d'aquell quartet de fulles sentimentals, entre estones de jocs solitaris o en companyia dels amics del carrer. I altra volta arribava la nit, la casa manava i jo obeïa. Demà, potser. I d'alguna forma els trèvols també seguien les consignes d'aquella casa amb veu pròpia. Perquè al capvespre deixaven caure les seues fulles com cors entristits, penats de tots aquells amors a tres bandes al dintre d'un pomell hipòcrita per convencional, i convencional per previsible.


Érem al damunt del Nadal, amb els desitjos contradictoris dels desenganys, de les vacances i les absències. Un amic del pare li va demanar si podia guardar-li un magnífic quadro marca Colnago de bicicleta de curses que li havien portat de contraban des d'Itàlia, i que mentre el vestien, a casa meua, amb les peces de la seua actual bici, miraria de trobar la forma de dir-li-ho a la seua dona. Que la despesa, tot i aquella entrada il·legal, havia estat prou forta. Ja podeu imaginar-vos. Jo, que anava al darrere de la bici i el trèvol màgic, vaig veure com es corporificaven aquells dos somnis en una sola substància esplendorosa d'acer dibuixat i trèvol de fulles rodones de jugador maleït. I una, i altra, i tornava, i l'enèsima ullada era potser més intensa per convençuda d'un succés desconegut però extraordinari. Mentre el pare i el seu amic enllestien aquella flor groga -tal era el color del quadre- als voltants del seu trèvol principal, jo esperava l'aparició d'aquella quarta fulla anhelada. I comencí a pensar que es tractava de pillar-la en una distracció. Així, obria d'un cop sobtat la porta de l'estudi on s'amagava, desprès d'haver-m'hi acostat de puntetes sense fer ningun soroll ni respirar. I sempre em guanyava la mà. Tenia les cartes marcades, de segur. Però aquell berenar del final d'un desembre ple de trèvols, hauria d'esperar. Ja vaig!. Perquè ara que totes les fulles eren ajupides a la foscor, semblava que una es resistia. Era al planter dels trèvols xicotets. Tot i l'obscuritat, vaig adonar-me que el problema d'aquella fulleta era no tenir lloc on deixar-se caure. Sí, ho heu esbrinat, era la quarta fulla, per a la qual ni la seua mateixa planta estava avisada, preparada. Vaig agafar-lo amb una carícia. Posí el quatrèvol als meus dits, i sense necessitat de l'efecte sorpresa vaig obrir la porta de la cambra on la princesa groga reposava. Ara ja sabia qual era el secret del trèvol, qué esperanza considerar...

diumenge, 4 de desembre del 2011

La culpa fue del cha-cha-chá



Com que les bicifestacions són tranquil·les, reivindicatives i no cremen suficient colesterol dolent, doncs es tracta d'eixir una horeta i mitja pel davant i fer-se uns llargs al llit del riu, com si fos una piscina olímpica per bicicletes. Amunt avall, amunt avall i desprès pots anar presumint del teu flaire suor pura sang ciclista nº5, posem per cas, al nas dels que tinguen la desgràcia d'envoltar-te. Però… Però... Com és que no hi ha ningú? He arribat massa d'hora? Som una minoria tan minoritària que millor desaparèixer per la boca de l'albelló més pròxim?... Sembla que la cursa a peu ha finalitzat. El pòdium desmuntable llança el teló com si fos un camió repartidor de cerveses -cerveses?, algú ha dit cerveses?- i toca el dos amb la celeritat del tonto el último, per no dir altra cosa. Hola, com va?… Ei, ací estem, esperant la mani… Com és que no n'hi ha ningú?... Això mateix em preguntava jo no arriba a deu minuts… Tic-tac, tic-tac, tic-tac… Perquè era a les onze, no?... Jo diria que sí… Tic-tac, tic-tac, tic-tac… I era avui, no?... Tic-tac, tic-tac, tic-tac… Doncs ara que ho dius… Tic-tac, tic-tac, tic-tac… Perquè l'onze, era l'hora, no?... Tic-tac, tic-tac, tic-tac… Cony, que el diumenge que ve és 11… Tic-tac, tic-tac, tic-tac… Cerveses?, algú ha dit cerveses?...


Diumenge 11 de desembre, a les 11h., (ara sí) a la Plaça de l'Ajuntament, bicifestació contra els abusos de la Guàrdia Rital anticiclista.
Perdoneu, la culpa fue del cha-cha-chá.

divendres, 2 de desembre del 2011

Sospitosos habituals


Mira, mira quina careta de felicitat que fa… Deixa-me'l, que et veig massa ansiós… No, no, que jo l'he vist primer… Avariciós… Pues, mira que em controlo, però sempre tinc fam… I a la fi, la cosa no serveix pa' res. Mentre no disposen d'una xarxa de carrils ben distribuïda, només fem que mirar de traure'ls els diners… Per suposat, que aprenguen, nano… Buenos días, caballero… Hola, bon dia… ¿No sabe que está prohibido conducir con auriculares?... Sí, ho sé, però jo no vaig en auriculars… Escúcheme, que no estamos para perder el tiempo. Y qué es eso que lleva en el oído?... Vostè ho ha dit, el que porte a l'orella esquerra és un auricular… Bueno, si lo reconoce, firme aquí… Sap, agent, el que està prohibit és conduir un vehicle amb els auriculars a les dues orelles, i no una sola. Per tant, no firmaré. I vaja en compte que, al capdavall, tota aquesta paperassa l'acaba pagant el contribuent, és a dir, vostè mateix. Déu siau… ¿Però tu has vist el que m'ha dit, tu n'has sentit el que m'ha fet?... Serà a l'inrevés, no?... Com dius?... Res, deixa-ho córrer… Mira, u per la vorera… Deixa'm a mi… Ah, no. I menys desprès del que m'ha passat… Buenos días, señorita… Hola, xato… Escolte, un respecte… Tu diràs, guapo… Mire, no puede ir con bicicleta por encima de la acera. Son 200 € de sanción. Por pronto pago, se lo dejo en 100 euritos… Molt bé, però jo no vaig amb bicicleta, el que jo faig és anar amb la bicicleta, que no és el mateix… Otra que tal. No, si perderemos la mañana en gramáticas pardas… Caram, quin agent més llegit. Doncs, mira, Menéndez Pidal, hauràs comprovat que només faig anar el pedal dret, perquè el meu peu esquerre fa com els xiquets als patinets, tocar terra. Ara, si el que vols és fer paperassa, tu mateix, acabarem pagant-la entre tots… T'has quedat mut, eh?... Home, gràcies pel teu suport. Amb companys com tu, els sospitosos habituals es fregaran les mans… És que la fullaraca d'aquest reglament no et deixa veure el que sí deuríem controlar… Com què?... Les conduccions temeràries al llit del riu, per exemple, o pel damunt de les voreres. És a dir, els que posen en perill als vianants, per tal de gaudir d'un esquifit moment de glòria. O els transeünts i corredors que envaeixen els carrils dels pobres ciclistes, vols dir-me per què no els sancionem?... Mira, deixa't d'històries. Jo estic per complir i fer complir la llei. Eh, ustedes, quietos ahí. Qué, les parece bonito no guardar la distancia reglamentaria, eh? Uno pegado al otro, eh? Hala, chupando rueda y el otro que pedalee, no? Pues van a pagar la multa a medias. Uno por chuparruedas y el otro por permitirlo. Cari, qui és aquest home?... Un policia, nena, que no sap el que es fa… Que no sé lo que me hago. Pero se cree que estoy ciego o qué?… No, aquí l'única cega és la meua dona… Encima, ciega, lo que me faltaba. Conducción temeraria por falta reconocida de visión. Unos días a la sombra no les irá nada mal. Se les va a caer el pelo… Agent, si l'ombra ho diu per la meua dona, no té gens de gràcia, i a mi ja em queda ben poc de pèl. Si vol em lleve el casc i ho pot comprovar… Ah, con choteo incluido? Quién ríe el último, ríe mejor… Perdonen vostès. Poden continuar. No li tinguen en compte. Ha estat un dia molt difícil. Es fan càrrec? Molt agraït. Disculpen les molèsties. Adéu, adéu… Però tu em vols enfonsar o què? Si ja els tenia. I ben trincats. Tu m'odies. Em tens enveja pel meu olfacte criminal… ¿Saps el que és un tàndem?... Sí, clar. Clar que ho sé. Sí, faltaria més. Bé, un detall sense importància, com si diguérem… Sense importància?... Però no respectaven la distància reglamentària…

Demà diumenge, 11h., a la Plaça de l'Ajuntament, bicifestació contra els abusos de la Guàrdia Rital Anticiclista.

dimecres, 30 de novembre del 2011

La impostura de l'àngel


La sala sembla una reunió de mims espatllats. És que no arribe, no tinc força. Bé, sí que en tinc. Vull dir que com si no. I al capdavall se'm carrega. D'això, que els moviments deixen de banda el gest... Recupera el moviment, i del gest ja en parlarem... Segur?... Paciència i constància, és el secret... Fa quatre dies que ha fet quatre mesos de la trompada al colze per culpa d'un pedal obstinat en no voler reconèixer la seua realitat intermitent: ara et mous, ara et quedes calladet i quiet… Doncs no, que jo vull marxar… I la varem tindre. I tant! Me'n queden cinc, potser, per arribar al sancta sanctorum de l'especialista. Mentre, l'àngel blanc del gimnàs passeja el vol dubtós d'unes ales de cotó alhora que encén el seu particular infern pre-nadalenc de llums roges i càlides. Vuelta y vuelta, i desprès ja li diré. De fet és l'únic que parla. Poc i repetitiu, però parla. Mal de bragueta, mal de bragueta... Com diu?... Aquest país sempre se l'han menjat els hijosdalgo, que eren fills del no-res, i el mal de bragueta… ¿Això és el que em tenia que dir desprès del vuleta y vuelta?... Els ulls del mim són de vidre. Tenen la fixació morta de l'horitzó. I tot un daltabaix d'imponderables invisibles l'envolta. Són àngels caiguts. La vàlua dels quals es reduïa a prendre cafè amb Déu. Ara ho hem pogut sospesar. Em fa por aquest lloc. El ciclista parla amb la paraula del moviment. I mai no fa fatxenderia de pujar el cel sempre que li ve de gust prendre un cafè -i copa, per què no- amb els déus, i que les seues cames -no la bragueta- li ho permeten, és clar. Bé, ara tire d'ahí. És tracta de treballar la passivitat del colze. Moure'l sense que se n'adone… Però si ignora la feina, mai espavilarà, no?... Vostè tire, que algú al seu cos farà la feina per ell… Deu ser que allò de clavar els colzes ja no es porta. Que ara és una altra cosa la que es clava. Mal de bragueta, potser té raó l'àngel. O era un mim? Perquè alguns dels àngels, semblen haver-hi emmudit per sempre mai. Mai no m'havia adonat que els mims també poden quedar-se muts quan el gest s'enfonsa en la quietud d'un moviment cec.

divendres, 25 de novembre del 2011

El sol de la taronja


Divendres. Avui. Hem posat una rentadora. Sembla vol aclarir-se definitivament. Ahir encara va anar de carasses. Trec el gibrell de roba humida al balcó que dóna a la plaça, on tenim l'estenedor plegable. Tot i la frescor del matí, el sol a hores d'ara em crema la pell de la cara mentre mire d'aprofitar els filferros al màxim per no haver de tindre que desplegar-lo pels costats. Massa escandalós. Als bancs de la plaça seuen els complements circumstancials habituals: els vells i els passeja-gossos, mentre els complements directes: captadors i ionquis fan la seua que és no-ser, viure, sobreviure. Ja vegeu, acció sota mínims, absència del verb, i adverbi observador. Un dels pobres, directe o circumstancial, tant s'hi val, fa un gest. D'una bossa de plàstic trau una taronja. Li fa un mos al mugró de d'alt i comença a pelar-la amb els dits. L'aroma s'expandeix gaudint la llum càlida dels records. El jardí sota el magnolier. El primer sol de la migdiada s'esmicola per mirar d'arribar-hi als meus ulls aclucats. M'enrogeix les galtes i el nas. No sé la raó que m'ha dut a menjar els postres assegut al graó d'entrada a casa. M'agrada el lloc. La taronja té la pell fina i de difícil descamació. El mos directe a la corfa té el plaer àcid de la contrarietat que aconsegueix trencar la seua compacta solidesa en l'escletxa prometedora. I si la pellofa és gran, la doblego per veure com polvoritza el sol del seu aroma de flor blanca i llimona. I aquesta imatge es repeteix com una nostàlgia més punyent del que caldria si mitjançada l'etapa ciclista parem a fer un mos al costat d'un camp de taronges. Que ja no tens ni que furtar-les perquè estan per terra. I sembla que alguna cosa no és al seu lloc. Perquè mentre jo em menge una taronja plena de sol, algú en algun lloc de la terra ha decidit fer de mi mateix un pidol de banc de plaça estant, perquè la meua ànima no entén d'esclavituds vocacionals. Parecería cómico si no fuera tan serio.

dimarts, 22 de novembre del 2011

La pluja


La pluja determina la transformació circumstancial i perillosa de la bici de curses. D'altres tipus, passeig, mountain bike, híbrides, han nascut pensades pels contratemps estacionals, i, tot i la innegable incomoditat d'un aiguat, les hi resulta molt més senzill passar-se a la resistència. Tenen l'estabilitat d'una boia (Ramon, et trobem a faltar) com si diguérem. La bici de roda fina, però, donada la seua naturalesa minimalista queda sobtadament profanada, és posada en evidència davant els seus veïns de tota la vida, podríem dir que fins i tot ridiculitzada, si no fos per l'ensurt que aquesta ofensa suposa pel ciclista, i per tant, la incorrecció de riure'ns dels morts, o dels possibles morts de patinada, que és més cruel que relliscada. Així, més enllà de l'esforç físic que pot suposar evitar una mort més que segura sota la pluja, deu preocupar-nos arribar-hi a canviar el nostre pensament. Sí, sí, el famós pensament lliure que deia en Machado, i no aquell que s'acomoda a la butaca del darrere de qualsevol vehicle més segur. La primera impertinència comença als peus. L'aigua llisca per les cames i troba a les sabatilles un aixopluc gens agradable per a la malmesa sensibilitat dels que no ens agrada tocar de peus a terra. Fins ara, però, la nostra integritat física no ha perillat, tot i que el llefiscós i humit bes als peus és difícil d'ignorar. A mi em porta a la memòria nadar contra corrent, i mira que nedant sóc rar però rar. D'això, que aquesta majoria aclaparant i generalitzada, absoluta, de les gotes de pluja damunt nostre, té alguna cosa d'equívoca, d'estar al lloc equivocat el moment equivocat. I que aquelles petites i fugisseres seguretats dels frens -que mai no havien estat cosa molt definitiva, ho reconec- però que ajudaven a les revoltes dels camins, semblen ara una demostració palesa d'obsolescència programada. Cau la pluja. Vas amerat. Traspassat d'aquesta lletania discontinua que significa pregar als frens que no et deixen tot sol en aquesta caiguda lliure d'un Oronet banyat d'incerteses i rieres de vora carretera. Vols creure, que el manillar encara t'obeeix, que ets tu qui senyala la direcció adient. Tanmateix el neumàtic, alliberat de la fricció, pren la iniciativa deixant-se anar, lliscant amb la inconsciència infantil i homicida d'un "té igual cap a on tires, no hay más cera que la que arde". I ahí em teniu, obsessivament endreçant, a traïció de la realitat imposada per l'aiguat, la roda díscola, mandrosa, perversa, aficionada als cants de sirenes, a les ofrenes al sol gloriós i sorda de solemnitat. I has de dir-li en veu alta, és clar, que si és ben cert que n'hi ha de cera dura i abundosa als oïts que t'impedeix sentir la llengua dels pares, també n'hi ha de cera verge que no sap de sants ni dimonis. I d'aquella que enlluerna la grisor opaca del cel plujós al petit racó lux splendens del menjador. O la que nodreix la fusta. O aquella que aplicada curosament, amb el pany fi i exclusiu de la paraula, permet que la pluja llisque i no penetre pels porus del quadre de la meua benvolguda bicicleta cercant la malifeta de l'òxid. I és que les coses delicades grinyolen amb certa facilitat, raó que alguns desaprensius creuen més que suficient per a llançar-les a les escombraries. En lo bé que ens hagués vingut un bon paraigües que distribuís amb més de seny les gotes, i que no acabàrem banyant-se sempre els mateixos, els ciclistes i els enamorats.

dilluns, 21 de novembre del 2011

Reciclant-me


Una de les conseqüències de les investigacions de Darwin va ser descobrir la importància de l'adaptació a les variacions mediambientals. L'adaptar-se o morir, que jo actualitzaria, donades les circumstàncies, com a reciclar-se o morir. I sense perdre un segon ho vaig posar en acció ahir diumenge a la tarda. Gairebé des de les sis de la vesprada em vaig empassar, sense parpellejar ni respirar, aprofitant la meua resistència ciclista, la meua capacitat toràcica a prova d'Oronets, 4 pel·lícules 4, transcendentals per al que ens ve al damunt. A saber: Qué tía la CIA, La Lola nos lleva al huerto, Los Caraduros y El Currante. Totes amb la participació de l'inefable duo Pajares-Esteso, el pack Juanito Navarro, Antonio Ozores amb ties en boles, i l'aparició estel·lar d'Arévalo en la última de les citades. Cosa fina, fina. Què us vaig a dir que no sapigueu. Els magnífics acudits sobre dones a l'alçada de l'usar i tirar. La reflexió interracial que duu a posar-li Kunta-kinte, com a apel·latiu afectuós, a una noieta negra que fa de meuca. I l'entronització de l'espavilat sense escrúpols -Gürtel, Brugal, Calatraves & Co- però que al capdavall sempre respecten la sacrosanta família, com els naturals de Sicília. A la dipu, les dones s'arruixen amb xampany. Ja tenim en marxa el remake del gran clàssic, que ara li direm Alfonsito piscinas. I d'ací no res, la gran estrena tan esperada per Na Rita, la gran, Apocalypse Cabanyal. Són les 00:22 i acaba de començar la cinquena -una mena de quinquenni cinematogràfic- El Recomendado. Amb l'Esteso i Arévalo. I m'ofegue, és superior a mi. Sóc una espècie amenaçada i en perill d'extinció. No puc adaptar-me. Aquesta seqüència fílmica és totalment vertadera, no és fruit de la imaginació malaltissa de Vicicle. Canal de Cine Espanyol. Però és força significativa i profètica. De fet, per sota els tènues sorolls dels llamps que venen del mar puc distingir l'inquietant rumor dels invasors d'un poble.

dissabte, 19 de novembre del 2011

Els misteris d'Elx

Consueta de 1709

Dijous, a la tarda. La situació es repeteix. Açò és un déjà-vu (per cert, ¿feia falta tants d'accents en déjà?) Estic al bar on prenc l'última dosi de cafè que m'ajudarà a fer creïble la meua activitat laboral. Aquest bar fa cantonada a un carreró pretensiós que mai no arribarà a indret antic amb solera -perquè a València no en queden- i s'obri a una petita plaça on no trobareu record ni vestigi d'un temps mínimament encantador. És una zona zero presa per l'església (catedral, basílica, arquebisbat, església de Sant Esteve, CEU San Pablo, Facultat de Teologia, Palau de la Generalitat, Diputació… ei, que la dipu, aposta pel xampany i les xicones… Doncs, lleva-la) que ha fet dels carrerons i les petites places una mena de contornada lapidària on sempre tens la sensació que vas trepitjant les fosses amagades al subsòl dels màrtirs locals i els seus fills bords i amagats. Vinc amerat de tanta Valenbisi. Tinc set, com que el Fabra diu que és molt valenciana la set i que tota Espanya ens donarà de beure... A punt de plor em té aquest home. Demane un cafè del temps. Deixe que els glaçons refreden la infusió i em dic que avui no giraré el cap. Que avui no miraré Canal9. No, no. Que només pense assaborir aquest cafetó, girar cua, i endinsar-me al procel·lós mar dels contes de fades on treballe. Però el cos té raons que el cap no entén, i el cap idees que el cervell ignora. I ja en teniu el meu esguard atònit per l'allau de misteris que la misteriosa RTVV aboca damunt de mi. Parlen d'Elx, o s'ha representat La flauta màgica de Mozart. I aquest és primum mysterium, potser més insondable que l'autòcton Misteri d'Elx, que al món dels móns és l'únic que el Vaticà va permetre la continuació de la seua representació al dintre d'un temple, la Basílica de Santa Maria, església arxiprestal de Nostra Senyora de l'Assumpció. ¿Com és que semblem de tant en tant un país normal, amb òperes locals i tot, en lloc tan arrelat a fer teatre? Tercer misteri. No, deu ser un miratge. Ah!. I vegeu que com a peu de les imatges, ens etziben el misteri dels misteris: És una de les òperes primes de Mozart (sic). Prim/a, adj. Com a primera, seria una troballa musicològica d'abast internacional, ja que el pobre Wolfang va morir l'any en que es va fer la seua estrena, 1791. Van quatre misteris. Ara, que el plural si que n'és de desconcertant. Quantes primeres òperes hi poden haver? Cinquè misteri. Serà que la cosa apunta a les seus mides corporals. ¿Que n'hi han d'òperes magres de Mozart? Ei, ningú no ho havia enfocat així el seu estudi interdisciplinari. Potser la musicologia valenciana és a l'avantguarda de les avantguardes, i jo no m'havia assabentat, és clar. Sisè misteri. O serà més bé, que ens parlen d'alguna cosa subtil, escassa, aguda, fina. Collons, quanta poesia brolla pel Canal 9. Bé, l'altre dia sortia l'Estelles, i l'altre de l'altre el Manel Alonso. Setè misteri. Ara, que a mi em sembla que va en segones la cosa. Digueu-me malpensat. Perquè com a substantiu masculí plural, prims, és el que el castellà diu salvado o moyuelo, i que no és sinó el conjunt de pells de blat mòltes, que se separa de la farina i es dóna com aliment als porcs, gallines i altres animals. I algú despistat li ha canviat el gènere. És a dir, com sempre, Canal 9 aprofita qualsevol circumstància per a parlar de sí mateix. Em sap greu per l'Amadeu, que tot i comuna, i ja que parlaven de fosses, hi deu d'estar revoltant-se sense parar. ¿No serà lo de la cosina de risc?... Qui, la xica aquesta que no aguanta l'equilibri a la bici i ens fa anar per terra a tots, cada dos per tres? Vuitè misteri. Doncs, no sabia que en Mozart fos tan perillós, la veritat. Caram amb les òperes de risc del Mozart. Nové misteri. Va, l'últim cafè, i fes el favor de mirar cap a un altre costat o acabaràs trobant les cinq estaciones que falten.

dijous, 17 de novembre del 2011

Passant comptes


Pel bloc de Clidice, Un tel als ulls, m'assabente d'aquest projecte. I el primer que em ve al cap és aquella cosa de la música celeste. Ja tocava. Ja era hora de que poguérem fer amb ells, el que ells varen fer abans tantes voltes per nosaltres. I només teniu que anar ací, i amb una modesta -o no, segons els efectes col·laterals de la crisi- aportació dels desprestigiats euros, picar de dits a la seua imaginació visual -que la tenen, sens dubte- i que afegeixen a les meravelloses imatges sonores que tants d'ells varen crear, el complement fins ara amagat de l'espai sideral. Perquè des de Landini a Art Tatum passant per Cabezón, Tete -sí, el nostre Tete Montoliu- Ray Charles, Stevie Wonder, Rodrigo, i tants d'altres, no només ens han fet tocar el cel -cosa molt tòpica, em direu- sinó que ens han donat una imatge de l'Univers. Perquè l'ordre musical és -deien els més antics dels antics- reflex directe de l'ordre universal, del Cosmos. Així, si Landini dibuixa en sons el ritme pausat de les estrelles amoroses -la nit és breu, si el bes es perllonga d'amor. Tatum ens duu -amb l'ajuda del Gershwin- el ritme esmaperdut d'un planeta a 250 km per segon, segons el Punset. I aquesta paradoxa només ens l'empassem gràcies a la música... i la bici, és clar.

dimarts, 15 de novembre del 2011

De ilusión también se vive

El arte nos libra ilusoriamente de la sordidez del ser

(Pessoa, El libro del desasosiego)


La dita és tan vella i coneguda que m'abstindré de dir la meua. Ara, la dita, però, és tan bella i inconscient que m'agradaria desvetllar l'engany que amaga. De fet, una paraula, l'adverbi -i mira que em cauen d'allò més bé els adverbis, des de xicotet, que eren dels pocs elements del sintagma (com la plaça grega, quin luxe de país, no m'estranya que el vulguen comprar per dos xavos d'euro) que entenia què cony feien a l'oració. Companys de mena, els adverbis, companys de ruta del verb, que és el principi de tot, ciclistes sintàctics, routiers gramaticals, ¿qui supera açò, els complements? On va a parar, ni parlar-ne, els complements només són pura fashion, directes, indirectes o circumstancials, em té igual. L'adverbi, però, sobra, està de més en la dita dita. Em sap greu, però és el que sento. És una mena de "també de també", una redundància. Perquè si no, és que acceptem una vida comatosa com a possible de l'esser humà. Per tant, De ilusión se vive, sense també. I si voleu precisar encara més, no deixeu que el verb entre pel darrere a l'esprint. Se vive de ilusión, perquè si no, ja hem podeu anar dient de què collons vivim. I perdoneu la contundència sintàctica amb el reflexiu pel davant. Doncs una cosa és viure, i una altra molt distinta sobreviure. I deixeu-me posar un exemple que, a més a més, em permetrà concloure una asseveració revolucionària. ¿Sabeu el que és un corró, un roleu? -jo, tampoc, que li deia rodillo. N'hi han de diversos tipus.


Darrerament -ver foto ací dalt- els més usuals son un cavallet que enganxat a la roda del darrere de la bici l'eleva de terra i la fa fregar contra un dispositiu de frenada compensada que imita la resistència que damunt de la bici trobem per a desplaçar-nos. Fins i tot podem aplegar a gaudir de la duresa que pot significar pujar qualsevol dels cims habituals de la contornada. S'utilitza per a preparacions específiques, i com a substitutiu de l'etapa els dies que la climatologia no acompanya, és a dir, que no vol fer d'adverbi. Doncs bé, tot i que el geni Tati en fa una cosa ben amusant del pedalar al damunt d'ells -no n'he pogut trobar el vídeo de L'école des facteurs, on ho demostra- ja us en dic jo que no, que és asfixiant, esgotador i avorrit com una campanya electoral d'oradors muts, tot i que parlen -ací baix.


És a dir, li falta la il·lusió del desplaçament, del paisatge com un adverbi. Perquè el verb pedalar conjuga un infinit d'adverbis meravellosos, de petites il·lusions que ens eviten la sordidesa del viure. Pedalar -queda, per activa i per passiva, és a dir, per Aristòtil i Pessoa, demostrat- és un art. Heus ací, la revelació. El que us prometia. La il·lusió en estat pur. No pas el miratge. El miratge ha estat aquesta tarda al bar on faig el cafè -encara del temps, per l'amor dels adverbis- abans de començar a treballar. Li faig el primer glopet, em gire cap a la tele -sempre C9, of course- i què em direu que veig, perquè sentir el que diuen és impossible? A l'Estellés, al Vicent Andrés Estellés. No, no estava tocat el cafè de rom Brugal -no va de conya, el veig a les prestatgeries cada tarda. Ni tampoc era cafè licor alcoià, que no ho he tastat mai de la vida. Era l'Estellés. I parlava. L'han deixat parlar a C9. I a punt he estat de dir-li a la parròquia que callés, cony, que quan parlen els poetes la resta no som sinó una mena d'adverbis.