dijous, 31 de gener del 2013

Fum de te


Sóc un bevedor compulsiu de cafè. És un cafè lleuger, però, un parell de culleradetes moka amb soluble i un got d'aigua freda. Cafè de perol, com si diguérem, o de manegueta, sense escalfament previ. De tant en tant, i per aquella cosa de l'excepció que confirma la regla, em faig un te. M'agrada el te, gairebé en totes les seues versions i colors, però sent debilitat per aquell que li diuen earl grey, i que duu bergamota. Jo el prenc tot sol, sense sucre, com el cafè, i sense llet. Reconec que és una modalitat prou espartana, però ja m'està bé. Per la infusió, és clar, i com que no han tret, que jo sàpiga, el te soluble, escalfe aigua al microones. Bé, ja tinc la tassa de te fumejant. I me l'emporte allà on estiga fent allò que estiga fent. Avui ha estat el menjador el lloc d'arribada. Intentava, infructuosament, traduir-hi un text d'èuscar que em porta de cap. Un nen del Gabon, crec, que vol veure -ikusi nahi- animals -animaliak. Però, animals a banda, he sigut testimoni d'una bellíssima descoberta. La tassa de te fumejava d'allò més. I m'he quedat mirant-la. Aquest fum travessat de sol és d'una delicadesa descriptible, per tant, ho intentaré. Imagineu-vos-en les flames alentides dels focs fatus. ¿No les coneixeu? Jo tampoc. D'això l'esforç imaginatiu. Hi veig dansarines orientals, recargolades trompes de fums diversos, tempestes d'humitat d'escalfor diversa, galernes damunt d'un mar quiet i ambarí com el te, és clar. És un espectacle que no us podeu perdre. Però només si sou miops o si teniu una vista jove o privilegiada, podreu arribar a l'essència de la seua bellesa. Microscòpiques bombolletes dansen totes a una dibuixant les més insospitades formes fàtues en bandades guiades per un ocell que només pot ser espiritual, és a dir, musical. Ikusi dut, sí, jo ho he vist. I aquestes bombolletes ocell que només la miraculosa miopia adverteix, m'han dut el record d'altres fums. I res a veure amb el blau fum del tabac, sense humitat visible. Fum de cremació. O el fum ocre que sortia dels llavis fumadors. Fum d'aspiració suïcida. Ambdós, d'impossibles ocellets i cantúries. Fums greixosos que s'enganxaven per tot arreu. Fums infaustos, d'anònima deliqüescència. I he deixat de banda el nen de Gabon -crec- i el seu desencís amb l'Olentzero -una mena de Papà Noel basc- el propi Papa Noel i els Errege Magoak, per tractar d'aclarir-me aquest miracle del fum de te, i de com a molts, cada vegada més, els hi oferiria una tassa de bon te de bergamota que els hi cauria com un got d'aigua freda, quan advertint-les sobre la bellesa del susdit fum de te, els hi etzibés un més que cordial: "mira, fúndete", mentre intentava esbrinar si el que sortia de la seua mà dreta duia o no d'ocellets. Eh, Vicicle, Vicicle… Qui em demana?... ¿I la pedalada?... N'hi ha que estar ben miop si no la veus…

dimarts, 29 de gener del 2013

Ràbia


El primer que sents és ràbia. Podria dir que infinita, però només seria un recurs literari. Perquè la ràbia, com totes les passions, és, sortosament, efímera. O, si més no, fluctua, que no és poc. Com les passions. Com els trencacames ciclistes -puges, baixes, puges, baixes- que a poc a poc t'anorreen. Però el fàstic de retrobar-la, a la ràbia, la seua tossudesa sense motiu aparent, què és sinó el senyal de la seua punyent persistència. I li pregunte: per què em sovinteges tant? Que t'he fet jo? Què he fet jo, més enllà de quatre pedalades al sol, per haver de suportar el teu encalç? I quan sembles abandonar-me, benvolguda desfeta. Quan gires la cantonada donant-me la teua esquena, el buit de la desolació m'aclapara. És com sentir-se sec, només un tros de pell assecada i convulsa desprès el verinós diluvi de la teua bava infecta a l'asperges me de torn. On és la raó de l'abisme? Tantes vegades que m'he preguntat per la raó del mal, que no m'adonava. Perquè he arribat a una conclusió que m'espanta. El mal no és el pitjor. Almenys, és alguna cosa. Tant de bo deuria estar equivocat. Crec, pel contrari, que hi ha una cosa molt pitjor que el mal, i que és totalment necessària per a la seua vírica proliferació. L'absència. O millor dit, les absències. El conjunt de les petites absències, que de tant pregonar-nos la seua particularitat, no ens adonàvem com de compartides eren. Cap principi. Punt. Cap moral. Punt. Cap ètica. Astora. Acceptem-ho, però. Reconeguem-ho. El technician man només és un buit. Un buit més colossal que qualsevol dels forats interestel·lars. Un cos sense existència, sense criteri. Només vegeta. Naix, creix, es reprodueix i fa depredació aliena. Una idée fixe, com la del pobre Berlioz a la seua Simfonia fantàstica. Idea repetida. Opiàcia. El menyspreu de l'altre. Jo sóc el que mana perquè sóc jo. Un malparit que mai no va abandonar el cul de la seua mare. Un còsmic zero a l'esquerra -quina ironia, no?- amb un petit, gairebé microscòpic, processador de gestos humans implantat al seu cervell reptilià. I he començat a preguntar-me, llavors, per la raó del bé. I la seua matèria de proliferació, el dubte. I comprenc que la batalla està perduda abans de la primera pedalada. I els meus mestres han sortit a escena. Que me dejen en paz! I aquells que parlen amb la boca plena de sopes humanistes, potser són els pitjors. Més buits. Més depredadors. Més immorals. Hipòcrites sense memòria. Que cadascú pose l'enllaç que li vinga de gust a aquesta ràbia. A mi, em sobren enllaços o em quede curt de paraules i ràbies. Però no oblideu que mort el gos, però, no s'acaba la ràbia.

dissabte, 26 de gener del 2013

El guant



Eren les deu del matí. No feia deu minuts que havia pujat del carrer. Venia de fer la compra d'avui dissabte. I era poca cosa. Potser cada vegada és de més poca cosa la cosa i de més potingues, que diria el meu pare. Primer, el quiosc, desprès el Súper del carrer amb fornera de Pedreguer ben simpàtica, i acabe a la farmàcia, sempre a la farmàcia, potingues i més potingues. Distret pel fort vent, i rumiant-me un endemà ventós i en bicicleta -el que més odie- no m'havia adonat, pujant per Rue Baraque, del que succeïa. Però quan ja tenia un peu dins el quiosc he caigut dels núvols. Gairebé tot el personal que he vist pel carrer duia un guant a la seua mà dreta. Posat. Només un. I només a la mà dreta. Sempre he considerat un senyal de distinció anar caminant per bulevard Saint-Germain amb només un guant posat a la mà esquerra i el de la dreta agafat amb la susdita mà sinistra. Perquè és d'una lamentable educació, com tothom sap, saludar als amics, coneguts o saludats, oferint una mà enguantada i, a més, no llevar-s'hi el barret, que mantindrem, al seu torn, també amb la sostenidora mà esquerra. Si ho trobeu necessari, sempre podeu practicar al passadís de casa vostra aquests petits detalls de bon gust o exquisidesa. Entre al quiosc, com que no duc guants, m'estalvie el barret i l'exquisidesa. Però el quiosquer també duu un guant posat a la mà dreta. El meu esguard és molt més que interrogatiu, directament inquisitiu, però com què es fa el longuis, doncs ho deixe córrer. A més a més, a la ràdio que li fa de fil musical sona una de les cançons clau a la meua educació sentimental, Alone again, -com què no entenia, ni entenc, ni papa d'anglès- i em deixe portar. En eixir de nou al carrer, comence a fixar-me. I sí, queda confirmat. Dones i homes grans, el jovent, i fins i tot alguns nens porten la seua mà dreta enguantada. Al Súper, vaig de cap al pollastre. Henri, el carnisser, també duu la seua mà enguantada, com és habitual. Guant de malla, d'acer, a la dreta, perquè ell és scaevola, esquerrà. Li ho comente. ¿Saps, Henri?, al carrer tothom va com tu, amb només un guant a la mà dreta. ¿Com aquest? I em passa un que trau de sota el mostrador. Què no faries per un germà o un amic, oi?, em confessa. Llig l'etiqueta del guant, Manufactures ignífugues Ordalia. Doncs jo mai no ho faria per un ciclista, que són un atall de mentiders, pense, però no li ho dic. I en arribar a casa m'empasse un doble de Prozac. Alone again, naturally.

dilluns, 21 de gener del 2013

Núvols

¿Capvespre o matinada?

Dels núvols sempre estem pendents els ciclistes. ¿Podríem dir que estem als núvols? Sí, per què no? I n'hi ha certa literalitat en l'expressió "estar als núvols", perquè els impenitents dels pedals llisquem per l'asfalt amb la mateixa, o quasi, fluïdesa, que ells ho fan pel cel inexistent, sobretot si anem costera avall. Sí, el cel no existeix, i l'infern el trepitgem a diari. Però volia parlar de núvols, d'aquesta mena d'intermediaris entre la vida i un no-res amb 17.000 milions de potencials inferns, només que a qualsevol dels seus milions i milions de potencials micos els hi done per abaixar-se del seu núvol particular -perdó, volia dir arbre, del seu arbre particular- i més estirats que un brigada chusquero es capfiquen en que arribarà el dia que ells també trepitjaran l'horitzó, quimera que defineix el punt impropi on cel i infern se saluden, si més no, a l'infinit. Però jo volia parlar de núvols. N'hi ha de tots els colors i consistències. Per a tots els gustos. Del blanc cotó al negre carbó. Del fum esquifit al plom existència. Tant de pedalar cap a l'horitzó dels micos, que els hi he vist de tota mena. I m'agraden. Aquell lleu, d'encís més fugisser que un somriure furtat a la monotonia. O aquell altre de marbre sepulcral que espera saber, el més aviat possible, qui caram alçarà la llosa. I qualsevol d'ells sempre em suggereix la necessitat d'una paraula que desconec, d'un mot que anomene aquella llunyania entre el que no sabíem que era la felicitat i les dessolades miquetes que prenem com a tal. I així, en attendant ce jour, tal i com l'estirat Zangra del Brel, je m'ennuie quelquefois -bé, potser no és sinó lleu tristesa- i escric. I escric al darrere d'aquesta paraula que parle per mi del que jo sent i no sé com dir. De tants i tants de bons propòsits que creies compartir i s'acumulen, però, entre els teus records i l'ominós llast de l'experiència. Hom diria que acabe de caure dels núvols. Però erraria el tir. Potser és tot el contrari. Una aferrissada defensa del núvol. D'aquell lloc que fuig de la terra i del cel a parts iguals. Aquell indret que sense previ avís trobes pedalant per la geografia sempre desconcertada dels desitjos. Aquella paraula que pot posseir l'engany sense adonar-se. Aquell núvol que ningú no diria la tempesta de la seua ànima. Sí, dels núvols sempre estem penjats alguns ciclistes. Són la nostra ruïna i la nostra riquesa. Perquè els núvols són d'un optimisme impenitent. Assenyalen pluja o vent, calor o fred, capvespre o matinada. Sense núvols ningú no hagués inventat la paraula futur.

dissabte, 19 de gener del 2013

L'ampolleta


Què vols? La competició és la composició… Com que composició?... Volia dir competició. La competició és la competició. I no vas a estar pendent d'on caram va a parar el bidó d'aigua buit, l'ampolleta, l'embolcall de la barreta o el tubet fet un nyap del gel energètic… Doncs que posen uns motoristes amb basquet arreplegador al darrere de tanta escombraria, perquè és d'una brutícia aclaparadora… Potser sí, però la composició és la competició… ¿La composició? Qual? ¿La de lloc, o la de deslloc? Perquè els bidons van a parar on mai no deurien d'haver anat a parar… Massa matisos, em sembla, Vicicle. Típic dels cagafestes o perepunyetes com tu… Excusez-moi, mon chère, però els matisos són l'únic i llarg camí cap a la veritat dels fets, que conec… Ets un exagerat, un proustià… Favor que em fas. Ja ho intente, ja. Però Proust, tot i la seua asma, sempre em deixa al darrere, amb Oronet pel mig o no… ¿Proust ciclista, i asmàtic? ¿Què em dius?... L'Indurain també ho era… ¿Proustià o asmàtic?... Asmàtic, i li permetien utilitzar broncodilatadors. Ventolín, vaja… Vicicle, sempre tan digressiu, concreta la cosa… Doncs que Lancelot va destapar-se l'altre dia. I alguns matisos eren inquietants… Què em dius?... Sembla que la Ginebra l'encalçava.

Lady Ginebra

Mai no en tenia prou. I, clar, el pobre xic, va caure en els beuratges… ¿Va refredar-se?... Jo diria que sí, perquè el primer esternut va esguitar a tothom… ¿?... Sí, no fases carasses. Va dir que set seguits és impossible sense dopar-se. I tothom va pensar el mateix… ¿Què?... ¿I cinc? ¿Cinc seguits són possibles sense Ventolín?... Vicicle, la terra comença a obrir-se sota els meus pedals… No m'estranya. Potser la Ginebra acabarà aclarint-nos els dubtes… Ben cert, ella deu saber alguna cosa… De fet, pel que m'ha arribat, sembla que desprès dels set seguits, la Ginebra es va quedar com si res, que no havia sentit gran cosa, m'entens?... I tant. Doncs quin endreç té la Ginebra, no?... M'ho diràs a mi, que sempre prenc una ampolleta en dejú… De què?... De ginebra, of course... I desprès què fas, la llances, de segur… Mai de la vida, la meua ampolleta és meua i la recicle…


dilluns, 14 de gener del 2013

De xiulets


Des que vaig perdre l'iPod estic desenvolupant una estranya habilitat com a xiulador urbà. Avui mateix, sense anar més lluny, mentre anava al treball -no és que anés massa content al meu treball, mai no hi vaig, per principi, però com què el que em ve al cap de sobte només m'ho trec per la boca, els pedals o els dits…-doncs he començat a xiular la meravellosa Embraceable you d'aquest músic nord-americà d'origen rus que tant m'estime. Gershwin, George Gershwin. I mira que feia un fred gris i un vent més gris encara, però jo anava així, per l'Avinguda, amb els llavis de fer un beset tonto al vent, o a les xicones que els hi vingués de gust, i amb les galtes arrodonides per una melodia que lluitava per retornar al seu aire primigeni. Què seria de la música sense l'aire?... Bé, així anava, ja us ho dic, gairebé oblidat del món, del que m'esperava els 360 minuts següents, els 21600 segons que tardarien sis hores de rellotge en passar, quan aquelles dos xiques rosses han arribat a la meua alçada, al semàfor roig de Cardenal Benlloc, abans Onésimo Redondo. No hi ha forma, aquest carrer sempre serà matèria reservada. Semàfor roig. No passar. Però elles semblaven matèria de princeses. Matèria de Bretanya. Els seus cabells lacis, d'or blanc, els hi arribaven fins on comença el mal nom de l'esquena. I els seus pòmuls de neu evidenciaven la sufocació del sol mediterrani que ningú de nosaltres veia i la matèria, menys poètica, i molt més pesada, que tots tres arrossegàvem: les valenbisis d'una reina que no li diuen Ginebra, però que se l'estima, la ginebra, vull dir, i molt. Sí, em vaig dir, déu existeix, i li diuen George. Cosa que ja va de temps que ho sospite. I el meu xiulet va intensificar-se. Va créixer, com si diguérem. I en aquestes qüestions de tanta d'alçada estava que no me he adonat. Perquè el semàfor ha canviat de color. Verd. Verd esperança, he pensat. I m'he posat al seu darrere, dale que te pego amb la cançoneta i el xiulet en creixent. Però no me n'he adonat, la veritat. Si n'estava fent el ridícul o si mai no ho pot fer aquell que va pel món xiulant les melodies d'en Gershwin, ha estat el primer dubte que començava a desfer-ne aquesta bombolla melòdica. Dubte, tot s'ha de dir, més moral que estètic, potser. I de seguida m'ha vingut un altre de dubte, potser més estètic que moral, tot i que també: fins a quin punt acoblava a l'enquadrament un tipus més que maduret darrere un parell de xiquetes? Però el tercer dubte ha estat força definitiu. Parats al darrer semàfor de l'Avinguda, cantonada plaça de Saragossa, com el famós sitio, semàfor roig, no passar, en girar-me, he vist al meu darrere fins a set noies exactament iguals a les que em precedien. Rosses, de lacis fins al cul. I no m'havia adonat. Era envoltat per aquest escamot d'or blanc i galtes de neu amb poma reineta. I qualsevol dels seus amos les ha fet una trucada perduda i simultània. I tots els mòbils han xiulat el mateix. Heus ací el tercer dubte. Què fer? Però com què sempre tinc molt presents les paraules d'un altre nord-americà d'origen rus, he tirat cap al riu dient-me que mai no envairia cap Polònia.


I he seguit xiulant aquesta meravellosa melodia mentre les inexistents aigües del riu dit Al-Turab brollaven als meus records. I ha començat a nevar sobre París.

dimarts, 8 de gener del 2013

Pensat i fet


Pensat i fet. Sí, va anar així. Què pots esperar d'un valencià conseqüent amb la seua història? Pensat i fet… Ah, sí, i una bona dosi de meninfotisme, que pel que es veu té abast universal, perquè estafa descomunal com la que estem vivint encara no hi havia hagut cap, i, mira, gairebé tots com si res. Ai, la marca València. I desprès diuen que està desprestigiada. Doncs sí, pensat i fet. Eh!, què passa… Perdoneu, però mentre escrivia el darrer "pensat i fet" la persiana del meu davant, al menjador de casa, ha anat caient a poc a poc. Si ahir mateix vaig canviar la cinta de les dues finestres que son parella. No m'ho explique. Un moment, ara torne. Vaig a veure. Tic-tac, tic-tac, tic-tac. Bé, sí, el que em pensava, canvies la cinta i el sistema de retenció deixa de funcionar. Acostumat com era a una cinta aspra i vella, aquesta nova llisca pel mecanisme de retenció i recollida. Tindré que canviar-lo. Mentre, aprofite aquestes cunyes de goma que un afinador de pianos va deixar-se per casa un dia que li vaig demostrar com deu equilibrar-se una roda de bicicleta, és a dir, amb l'oïda. Bé, al que anàvem. Diumenge de reis vaig vestir-me de soldat romà. Em feia vergonya dir-vos-ho, però què caram, com estan les coses, no crec que empitjoren si em confesse. La primera idea no era acabar com un centurió miles gloriosus, no cal dir, però posats a fer el remake del, aquest sí, gloriós any i dia d'epifanies que els reixos -sintètica meravella de reis+eixos- varen portar-nos la nostra primera bici a la meua germana i a mi, doncs no vaig tindre cap altra opció. Pensat i fet. Ja us ho deia. El casc va ser fàcil de solucionar: casc de ciclista més raspall de granera al seu damunt. L'espasa… he dubtat entre el ganivet perniler, que és llarg, tot i que massa fi i la bomba d'aire de l'altre dia ben estiradeta. Al capdavall, ha estat el perniler. I d'escut, doncs d'antuvi vaig agafar la planxa paellera que li pose a la cuina per protegir-la el dia que toca paella, però com que volia tindre les mans lliures, ja que el ganivet el vaig acoblar a un cinturó vell, vaig optar per l'armilla antibales que també va deixar-se l'afinador i que forma part, em va dir, del seu equipament, junt al casc de motorista, per si de cas una corda massa tensa es trenca sense avisar o el pianista és massa escrupolós. Perillós ofici el seu, mestre -li vaig reconèixer. No ho saps tu ben bé, Vicicle. De pantalonets curts vaig posar-me el meu culot de reglament, un parell de calcetins genollers i au!. Xè, pensat i fet. No em vaig fer cap foto perquè encara em queden cinc cèntims de dignitat o sentit del ridícul a la butxaca. Ho sento. La bici que vegeu ací baix és de la meua senyora, de quan era una nena, i li la vaig arreglar -bé, recompondre- fa uns anys, vintage total. Les rodetes del darrere ja no les necessite, tot i que vaig estar temptant de afegir-hi un parell que voltegen -com és lo seu- per casa. I vaig baixar per l'Avinguda fins al port, a l'Street circuit per ufanejar-me del meu regal de reixos que potser no era tal. I què? Centurió amb bici, el súmmum. Un noi que travessava la street o el circuit, perquè no hi ha manera de distingir-los, i que quasi m'emporte pel davant, va dir en veure'm: Joeelsumaker. Tal era la velocitat amb que els records passaven sota el casc i la granera, i el nul coneixement de la impedimenta castrense que el noi tenia. Mira que dir-li kàiser a un centurió romà.


divendres, 4 de gener del 2013

Sunset Boulevard


Dimarts passat, la passejada amb Miss Behac va donar molt de sí. Fins i tot diria que va ser premonitòria. Tant, que el fet de que passàrem per Viena, el bressol dels valsos d'any nou, camí de Bétera, va resultar cosa secundaria, anodina. Seguiu, si us abelleix, l'explicació. Jo tot era insistir-li a la Miss en pegar un mosset -he dit pegar, no pegar-li, que sou molt mal pensats- i com ella rebutjava sistemàticament l'oferiment, doncs vàrem posar-nos a buscar un bar. Dia d'any nou, recordeu?. Tot, absolutament tot, urbi et orbi, ben tancat amb pany i forrellat. I ara què fem, Vicicle?... Doncs no deies que no volies el mosset?... Això mateix, tinc fam… Érem a Marines Nou -mira, com l'any- i se'm va encendre la bombolleta de les idees. Ja sé el que farem, Miss Behac. De camí a Bétera conec un camp de taronges riquíssimes. A més a més, duc un parell de barretes energètiques caducades només fa uns dies, dia 12 del 12 del 12. No m'agraden les taronges, i no pense menjar cap cosa que estiga passada de data… Au!, anem a buscar les taronges. Les barretes, de segur t'agradaran. I heus ací que el camí que va de Marines Nou a Bétera li diuen Camí del Desballestament, bé, del desguace. I no em pregunteu la causa del daltabaix, tot i que podria ser el cronista oficial de la contornada. Ara, ¿com és que passa per Viena?, això no hi ha cronista que ho puga explicar. Només encetar-lo, em trobe la placa d'un carrer que diu, literalment: Carrer d'Antonio Vivaldi. A la foto ho teniu. Sí, sí. No -m'agraden les contradiccions: sí, sí, no; què ximpleria- al que anàvem, no deia Carrer En Antoni o Antonio Vivaldi, sinó d'Antonio Vivaldi. I vaig concloure que el tal Antonio vivia allí. És a dir, hi vivia. I vaig començar a prémer tots els txirrin-txirrin dels xalets, fins que u d'ells va respondre'm amb aquesta melodia.


I l'Antonio, camí de la porta, deuria preguntar-se -seguint el ritme interrogatiu de la seua música- qui deu estar trencant la pau d'aquest dimarts d'any nou a Viena, on ja tenim prou penitència empassant-nos els ensucrats i malfets valsos dels cervesers Strauss? I només veure el seu pèl roig em vaig agenollar, com fan els jueus al misteri d'Elx. I li vaig besar els peus. I ara ve el que jo diria més que extraordinari, la Miss Behac va dir: hola, pare... Hola, ànima meua… I vaig lligar cabs. Bé, ànimes. Perquè ella era pèl-roja, recordeu?. Passeu, veniu en mal moment, sempre és mal moment en aquesta maleïda ciutat -va dir l'Antonio. Signor Antonio… I em va tallar: no em digues pel meu nom. Que no comprens que sóc d'incògnit?... Si hi ha la placa al carrer en el seu nom… Això mateix, d'incògnit… Aquesta -de contradiccions, volia dir- ja no sé on va… Molt fàcil, volen desnonar-m'hi. Fotre'm al carrer. Ho entens? Diuen que sóc el diable. Que li he venut la meua ànima al maligne. Com d'habitud fan els violinistes. I que no pague el lloguer, com també fan el violinistes. I ja veus que no. La meua ànima és ací… ¿I el lloguer?... Va mirar-me amb displicència, i continuà: però, ¿qui em fotrà al carrer el nom del qual és el mateix de qui volen fer al carrer?... ¿És una endevinalla, mestre Vivaldi? ¿I el lloguer?, vaig repetir… Va mirar-me amb commiseració i displicència, és a dir, amb fàstic. Però no les tinc totes amb mi, -va afegir… Per què?... Estic vell, i tot i reconèixer-me la dependència, 600€ al mes, no em paguen ni un euro. Em deuen dos anys. Estic a les acaballes, em moro, arruïnat, en la misèria, oblidat de tots… Llavors, som a Viena?... Ara se n'adona el xic. Diuen que no en tenen per les dietes dels 63 que sí s'han venut la seua ànima a Belzebú per 1823,36€ al mes i no 600… No sé de què em parla… El de les mosques, Viciclini, ja t'aniràs assabentant… I la italianització del meu nom em va fer molta il·lusió. Diuen, va afegir-hi, que un d'ells, dels 63, és el propi Montorini, i, fins i tot, el mateix Rajoyini… Què em dius, pare? -va interrompre Miss Behac. Ara ho comprenia tot plegat: desnonaments al barri del desballestament -vaig dir, volent posar-me a l'alçada. Ben vist, Viciclini, ben vist… I em vaig emocionar novament. Anem-se'm, va ordenar Miss Behac. Anem per les taronges que no vull... El que tu digues, estimada. Anem als tarongers que odiïs. I com què vàrem eixir pel pati del darrere, travessàrem la piscina, i hi vaig veure un cadàver cap per avall surant a les seues aigües. Ni l'Antonio ni la seua ànima varen dir res, dissimularen. Però jo sí que el vaig reconèixer. Sí, sí. Ho haveu encertat, era, exactament, el mateix cadàver que tots vosaltres esteu pensant. I el crepuscle va caure al damunt del bulevard vienès del desballestament.

dimecres, 2 de gener del 2013

La gavina i els ànecs

Els ànecs ànecs amb peixos

Mai no deixarà de sorprendre'm com és de precís i encertat el regne dels animals a l'hora de representar la condició humana, i, fins i tot, certs esdeveniments històrics ben pròxims. I mireu que sempre li he tingut un cert desafecte o prevenció al món de les faules, vingueren aquestes composicions, més o menys poètiques o narratives, de la mà d'Esop, Fedre, La Fontaine, o les més properes d'Iriarte i Samaniego. Compte, Vicicle, que són dos. Doncs, Iriarte o Samaniego. Grans amics d'antuvi, diuen, però que acabaren barallant-se fins a la mort, com manen els cànons de les dangereuses amitiés literàries. I és que el barranc del Carraixet, lloc de moltes de les meues passejades ciclistes, és font inesgotable de saviesa. Ahir dimarts, primer dia de l'any, poc abans de deixar de passejar Miss Behac -encara no hi sabia el seu nom propi- i que em trenqués el cor dient-me que tenia de ferro fins l'ànima, no més creuar el pont que travessa el barranc i s'aboca a Alboraia, vaig fer el parell de fotos del que podríem anomenar sense temor a equivocar-nos una faula feta realitat i no tant una realitat feta faula, que és el més habitual. El que segueix és la seua explicació o corazón loco:

A la meua estimada Miss Behac

Hi havia un lloc al barranc on els ullals d'aigua feien de la vegetació brollada al seu entorn un paradís. Al seu si, els peixos, els ànecs multicolors: coll-verd, els sempre elegants de plomatge negre o blau fosc intens i d'altres menys aristocràtics de color terrós, convivien -anava a dir en amorosa avinença, però em reprimiré- en ecològic equilibri. Fins i tot les rates, més grans que un conill, i magnífiques nedadores, anaven a la seua deixant en pau als individus més petitons dels habitants d'aquell indret, tal era l'abundància de menjar que els arribava a tots des del cel amb la regularitat o, si més no, amb l'oportunitat d'un mannà bíblic. En bona lletra diríem que els hi queia de l'arc de ferro i ciment, el pont, que era al seu damunt i on els passejants gaudien de llançar-les tot tipus de nutrients. Heus ací un bonic exemple de vida equilibrada, diríem que democràtica, si fórem anglesos, com el J. Swift. Irlandès, Vicicle, irlandès… Doncs ja no és el mateix, lleveu al Swift i poseu algú altre de tipus moralitzant que us agrade d'allò més, no sé… Marcial Lafuente -mira, com La Fontaine- o la Corín, què sé jo. Continuem. Un dia va arribar-hi un ocell blanc. La gavina. Va albirar el panorama, i va fregar-se les ales. Quina llàstima que em feu -els hi va dir als ànecs com a presentació. Com que llàstima? -li va preguntar l'ànec coll-verd. Aquest paradís del que gaudiu té els seus dies comptats -li va contestar amb certa tristor mal fingida. Què vols dir? -va interrompre l'ànec negre. Que els vostres veïns del nord volen tot el que és vostre -va concloure aquell ocell blanc amb bec de tisora. L'ànec terrós, temerós de déu com era, va començar a cridar: potser té raó! potser té raó! I les rates, ja se sap, s'afegiren diligentment a la paüra general. Sí!! Sí!!. Tens tota la raó! Gràcies per avisar-nos ocellet blanc, gràcies!! Només els peixos no comprenien res de res. Però si tenen tot el delta del gran riu, el més cabalós del territori, què poden voler d'un barranc mig sec els veïns del nord?. Però els ànecs ja no atenien raó alguna. I què ens aconselles, ocellet sant?... Doncs puc portar-vos els meus germans i defensar el que és nostre… ¿Nostre, ha dit nostre?, varen pensar els peixos deixant anar bombolletes plenes de dubtes. Sí!! Sí!! Que vinguen!! Salveu-nos!! Visca l'ocellet blanc!! Visca!! Visca!! A l'endemà va presentar-se la Legió Còndor, 


Els germans legionaris en formació cap a ponent

que és com s'anomenava la gran germandat de l'ocell blanc. Mai les coses tornaren a ser el mateix. Mai. Els ànecs, malgrat la diversitat multicolor o potser per tal causa, varen ser reclosos, pel seu bé, a la zona més bruta del barranc, molt prop de l'abocament. Els peixos que vivien als ullals varen acabar, com tot allò que queia des de l'arc de ferro i ciment, als seus becs de tisora. I les rates vigilaven que els ànecs no fugiren de la seua reserva, a l'espera de que es complira una promesa feta des del començament d'aquesta història: algun dia tindreu ales com nosaltres. Ara, els vianants que travessen el pont del barranc a l'alçada d'Alboraia, li tiren el pa als ocells blancs que fan d'ànecs sota l'atenta vigilància dels germans legionaris.


Les gavines ànecs sense peixos

dimarts, 1 de gener del 2013

Passejant Miss Behac

La invitació

Fa uns dies, uns enemics, ens varen fer arribar unes invitacions al sopar i cotilló de cap d'any que ahir a la nit es celebrava a la discoteca Ánimas del port de València. Mai no hem anat, la meua dona i jo, a cap cotilló de cap d'any -perdoneu l'al·literació- perquè aquest tipus d'ambient desconegut no ens agrada. A més a més, tractant-se de qui feia la proposta vàrem rebutjar-la quasi  instantàneament. Per tant, cap a dos quarts de dotze, ja sopats, hi érem a la discoteca. Va resultar que les invitacions no eren tal cosa, sinó només la típica propaganda de bústia, publicitat enganyosa -perdoneu ara la redundància- la qual cosa suposava pagar 3000 € per barba -és un dir, que jo mai no he portat barba, i la meua senyora no en té per què donar-me tantes explicacions. Li vàrem dir al xic de la porta que es tractava d'una confusió, que no pensàvem pagar aquella barberitat per una cosa que no ens interessava i de la qual tenien una opinió prou desagradable. Menys mal que podia abonar-se la barberitat amb targeta. Vàrem entrar. Per cert, varen fer-me posar una corbata i una americana negra, normes de la casa, varen puntualitzar. El local té una decoració que espanta, un coeficient decibèlic que mataria al propi Beethoven, abans i desprès del seu testament de Heiligenstadt, i una música de ball?, l'estil de la qual no gosaria qualificar, perquè no tinc paraules. Així les coses, vàrem decidir seure'ns i mirar de no vomitar massa aviat com a conseqüència de la sospitosa qualitat de l'única consumició -gairebé consumació- que cobria l'entrada. D'això, vàrem posar-se a ballar com uns posseïts, com uns bojos. De sobte, va canviar la troca i la música de boleros va envair la sala. Això sí que ens agradava, vàrem seure'ns. A la nostra dreta hi havia una xica pèl-roja. Tenia la pell blanca tota plena de pigues. Semblava -sí, ho haveu endevinat- una ànima. Vaig pensar en la seua ànima. Però va resultar que era anglesa. Els meus reflexos ja no són el que eren. Com que la meua dona és força gelosa, i hi era al meu costat, vaig tractar de lligar amb ella. Coses de la vida, era ciclista, tot i la pell blanca. I en un tres i no res eren les sis del matí, havien passat les campanades, la meua dona s'havia adormit, i Miss Behac -aquest era el seu cognom- i jo havíem quedat en eixir a pedalar, tot i la fatiga d'una nit de revetlla, avui pel matí a les huit. El dia s'ha llevat núvol, negrot. Amb seriosa amenaça de pluja i vent. He decidit agafar la meua bici BH, la més feble i pesada que tinc. I a les huit era més encarcarat que un tito a la cantonada on havíem quedat. La veritat és que estava fet pols. Miss Behac ha arribat o'clock, no esperava menys d'ella. I m'ha dit d'anar a fer l'Oronet, lehenengoa Oronetik urteberri -sí, també estudia basc- és a dir, el primer Oronet d'any nou. Li he fet veure que l'amenaça de pluja era prou seriosa -la veritat és que no m'abellia gens ni mica pujar cap mendia (muntanya)- però ha insistit en bascanglish -impossible portar-li la contraria- i he decidit donar-li la raó. Per tant, hem tirat cap a Marines Nou, deixant de banda el lehenengoa Oronetik, per un altre urteberri. Caram, com és aquesta senyoreta Behac. Com és d'exigent Miss Behac. De fet, no hem fet -perdoneu aquesta tendència a les al·literacions d'avui- sinó el que ella no deia. Tot el que se li posava entre roda i roda -perdó, entre cella i cella- doncs… Mireu com serà, que portava una engaxina amb la dama de ferro al quadro, i com que li ho fet de notar, doncs m'ha dit que ella també és de ferro. Que si encara no m'havia adonat. I quan li he dit que m'acabava de trencar el cor, ella m'ha contestat que l'única cosa que trenca són els colzes dels ciclistes que no saben treure el peu a temps dels pedals. I jo m'he quedat sense paraules, com a Ánimas. I en acomiadar-nos li he preguntat pel seu nom, i m'ha dit que Vici o Bici, vés a saber, com què el basc no en té de be baixa.