dilluns, 21 de gener de 2013

Núvols

¿Capvespre o matinada?

Dels núvols sempre estem pendents els ciclistes. ¿Podríem dir que estem als núvols? Sí, per què no? I n'hi ha certa literalitat en l'expressió "estar als núvols", perquè els impenitents dels pedals llisquem per l'asfalt amb la mateixa, o quasi, fluïdesa, que ells ho fan pel cel inexistent, sobretot si anem costera avall. Sí, el cel no existeix, i l'infern el trepitgem a diari. Però volia parlar de núvols, d'aquesta mena d'intermediaris entre la vida i un no-res amb 17.000 milions de potencials inferns, només que a qualsevol dels seus milions i milions de potencials micos els hi done per abaixar-se del seu núvol particular -perdó, volia dir arbre, del seu arbre particular- i més estirats que un brigada chusquero es capfiquen en que arribarà el dia que ells també trepitjaran l'horitzó, quimera que defineix el punt impropi on cel i infern se saluden, si més no, a l'infinit. Però jo volia parlar de núvols. N'hi ha de tots els colors i consistències. Per a tots els gustos. Del blanc cotó al negre carbó. Del fum esquifit al plom existència. Tant de pedalar cap a l'horitzó dels micos, que els hi he vist de tota mena. I m'agraden. Aquell lleu, d'encís més fugisser que un somriure furtat a la monotonia. O aquell altre de marbre sepulcral que espera saber, el més aviat possible, qui caram alçarà la llosa. I qualsevol d'ells sempre em suggereix la necessitat d'una paraula que desconec, d'un mot que anomene aquella llunyania entre el que no sabíem que era la felicitat i les dessolades miquetes que prenem com a tal. I així, en attendant ce jour, tal i com l'estirat Zangra del Brel, je m'ennuie quelquefois -bé, potser no és sinó lleu tristesa- i escric. I escric al darrere d'aquesta paraula que parle per mi del que jo sent i no sé com dir. De tants i tants de bons propòsits que creies compartir i s'acumulen, però, entre els teus records i l'ominós llast de l'experiència. Hom diria que acabe de caure dels núvols. Però erraria el tir. Potser és tot el contrari. Una aferrissada defensa del núvol. D'aquell lloc que fuig de la terra i del cel a parts iguals. Aquell indret que sense previ avís trobes pedalant per la geografia sempre desconcertada dels desitjos. Aquella paraula que pot posseir l'engany sense adonar-se. Aquell núvol que ningú no diria la tempesta de la seua ànima. Sí, dels núvols sempre estem penjats alguns ciclistes. Són la nostra ruïna i la nostra riquesa. Perquè els núvols són d'un optimisme impenitent. Assenyalen pluja o vent, calor o fred, capvespre o matinada. Sense núvols ningú no hagués inventat la paraula futur.

4 comentaris:

  1. tomàs molina aprova aquest post :P

    ResponElimina
  2. Doncs estic força pagat del que em dius, pons007. Una abraçada. :)

    ResponElimina
  3. molt bó el post i líric també musica meravellosa!!! enhorabona i besets

    ResponElimina
  4. Mercí, Concha. Gran Django, gran. Un bes.

    ResponElimina