dilluns, 14 de gener del 2013

De xiulets


Des que vaig perdre l'iPod estic desenvolupant una estranya habilitat com a xiulador urbà. Avui mateix, sense anar més lluny, mentre anava al treball -no és que anés massa content al meu treball, mai no hi vaig, per principi, però com què el que em ve al cap de sobte només m'ho trec per la boca, els pedals o els dits…-doncs he començat a xiular la meravellosa Embraceable you d'aquest músic nord-americà d'origen rus que tant m'estime. Gershwin, George Gershwin. I mira que feia un fred gris i un vent més gris encara, però jo anava així, per l'Avinguda, amb els llavis de fer un beset tonto al vent, o a les xicones que els hi vingués de gust, i amb les galtes arrodonides per una melodia que lluitava per retornar al seu aire primigeni. Què seria de la música sense l'aire?... Bé, així anava, ja us ho dic, gairebé oblidat del món, del que m'esperava els 360 minuts següents, els 21600 segons que tardarien sis hores de rellotge en passar, quan aquelles dos xiques rosses han arribat a la meua alçada, al semàfor roig de Cardenal Benlloc, abans Onésimo Redondo. No hi ha forma, aquest carrer sempre serà matèria reservada. Semàfor roig. No passar. Però elles semblaven matèria de princeses. Matèria de Bretanya. Els seus cabells lacis, d'or blanc, els hi arribaven fins on comença el mal nom de l'esquena. I els seus pòmuls de neu evidenciaven la sufocació del sol mediterrani que ningú de nosaltres veia i la matèria, menys poètica, i molt més pesada, que tots tres arrossegàvem: les valenbisis d'una reina que no li diuen Ginebra, però que se l'estima, la ginebra, vull dir, i molt. Sí, em vaig dir, déu existeix, i li diuen George. Cosa que ja va de temps que ho sospite. I el meu xiulet va intensificar-se. Va créixer, com si diguérem. I en aquestes qüestions de tanta d'alçada estava que no me he adonat. Perquè el semàfor ha canviat de color. Verd. Verd esperança, he pensat. I m'he posat al seu darrere, dale que te pego amb la cançoneta i el xiulet en creixent. Però no me n'he adonat, la veritat. Si n'estava fent el ridícul o si mai no ho pot fer aquell que va pel món xiulant les melodies d'en Gershwin, ha estat el primer dubte que començava a desfer-ne aquesta bombolla melòdica. Dubte, tot s'ha de dir, més moral que estètic, potser. I de seguida m'ha vingut un altre de dubte, potser més estètic que moral, tot i que també: fins a quin punt acoblava a l'enquadrament un tipus més que maduret darrere un parell de xiquetes? Però el tercer dubte ha estat força definitiu. Parats al darrer semàfor de l'Avinguda, cantonada plaça de Saragossa, com el famós sitio, semàfor roig, no passar, en girar-me, he vist al meu darrere fins a set noies exactament iguals a les que em precedien. Rosses, de lacis fins al cul. I no m'havia adonat. Era envoltat per aquest escamot d'or blanc i galtes de neu amb poma reineta. I qualsevol dels seus amos les ha fet una trucada perduda i simultània. I tots els mòbils han xiulat el mateix. Heus ací el tercer dubte. Què fer? Però com què sempre tinc molt presents les paraules d'un altre nord-americà d'origen rus, he tirat cap al riu dient-me que mai no envairia cap Polònia.


I he seguit xiulant aquesta meravellosa melodia mentre les inexistents aigües del riu dit Al-Turab brollaven als meus records. I ha començat a nevar sobre París.

8 comentaris:

  1. amb Gershwin tot pot ser possible. Els homes que xiulen i les dones i els homes que canten mentre feinegen retornarien si, en un món més just, els aipots desapareguessin de bursada.

    ResponElimina
  2. Doncs visca Gershwin i mort als iPods. :)

    ResponElimina
  3. jo no sé xiular però m'encantaria, és un so gairebé sempre alegre,molt bó el post i la melodia és clar...enhorabona i besets!!!

    ResponElimina
  4. Gràcies, Concha. Jo xiule de sota veu. :) Un bes.

    ResponElimina
  5. The iPod kills the whistle star... però ¿també xiules de pujada?

    ResponElimina
  6. Of course, JL. És una de les millors maneres de dissimular que vas ofegat. :)

    ResponElimina
  7. No sé qu devia ser aquest cardenal a qui la democracieta no es va molestar a canvisr-li el nom. Però Onésimo Redondo era, quan vaig venir a València, l'actual Peset Aleixandre, on vaig compartir pis amb una colla de brètols de la Ribera. Encara que tot això no té res a veure amb Gershwin però sí tal volta amb el pelotó de valquíries esmaperdudes. Ai, lúbric Vicicle!

    ResponElimina
  8. Manel, ara m'has fet dubtar. I jo que estava tan convençut d'haver-la vist de xiquet com a OR. Les valquíries em varen deixar gelat en sonar els seus mòbils. Salut.

    ResponElimina