divendres, 4 de gener de 2013

Sunset Boulevard


Dimarts passat, la passejada amb Miss Behac va donar molt de sí. Fins i tot diria que va ser premonitòria. Tant, que el fet de que passàrem per Viena, el bressol dels valsos d'any nou, camí de Bétera, va resultar cosa secundaria, anodina. Seguiu, si us abelleix, l'explicació. Jo tot era insistir-li a la Miss en pegar un mosset -he dit pegar, no pegar-li, que sou molt mal pensats- i com ella rebutjava sistemàticament l'oferiment, doncs vàrem posar-nos a buscar un bar. Dia d'any nou, recordeu?. Tot, absolutament tot, urbi et orbi, ben tancat amb pany i forrellat. I ara què fem, Vicicle?... Doncs no deies que no volies el mosset?... Això mateix, tinc fam… Érem a Marines Nou -mira, com l'any- i se'm va encendre la bombolleta de les idees. Ja sé el que farem, Miss Behac. De camí a Bétera conec un camp de taronges riquíssimes. A més a més, duc un parell de barretes energètiques caducades només fa uns dies, dia 12 del 12 del 12. No m'agraden les taronges, i no pense menjar cap cosa que estiga passada de data… Au!, anem a buscar les taronges. Les barretes, de segur t'agradaran. I heus ací que el camí que va de Marines Nou a Bétera li diuen Camí del Desballestament, bé, del desguace. I no em pregunteu la causa del daltabaix, tot i que podria ser el cronista oficial de la contornada. Ara, ¿com és que passa per Viena?, això no hi ha cronista que ho puga explicar. Només encetar-lo, em trobe la placa d'un carrer que diu, literalment: Carrer d'Antonio Vivaldi. A la foto ho teniu. Sí, sí. No -m'agraden les contradiccions: sí, sí, no; què ximpleria- al que anàvem, no deia Carrer En Antoni o Antonio Vivaldi, sinó d'Antonio Vivaldi. I vaig concloure que el tal Antonio vivia allí. És a dir, hi vivia. I vaig començar a prémer tots els txirrin-txirrin dels xalets, fins que u d'ells va respondre'm amb aquesta melodia.


I l'Antonio, camí de la porta, deuria preguntar-se -seguint el ritme interrogatiu de la seua música- qui deu estar trencant la pau d'aquest dimarts d'any nou a Viena, on ja tenim prou penitència empassant-nos els ensucrats i malfets valsos dels cervesers Strauss? I només veure el seu pèl roig em vaig agenollar, com fan els jueus al misteri d'Elx. I li vaig besar els peus. I ara ve el que jo diria més que extraordinari, la Miss Behac va dir: hola, pare... Hola, ànima meua… I vaig lligar cabs. Bé, ànimes. Perquè ella era pèl-roja, recordeu?. Passeu, veniu en mal moment, sempre és mal moment en aquesta maleïda ciutat -va dir l'Antonio. Signor Antonio… I em va tallar: no em digues pel meu nom. Que no comprens que sóc d'incògnit?... Si hi ha la placa al carrer en el seu nom… Això mateix, d'incògnit… Aquesta -de contradiccions, volia dir- ja no sé on va… Molt fàcil, volen desnonar-m'hi. Fotre'm al carrer. Ho entens? Diuen que sóc el diable. Que li he venut la meua ànima al maligne. Com d'habitud fan els violinistes. I que no pague el lloguer, com també fan el violinistes. I ja veus que no. La meua ànima és ací… ¿I el lloguer?... Va mirar-me amb displicència, i continuà: però, ¿qui em fotrà al carrer el nom del qual és el mateix de qui volen fer al carrer?... ¿És una endevinalla, mestre Vivaldi? ¿I el lloguer?, vaig repetir… Va mirar-me amb commiseració i displicència, és a dir, amb fàstic. Però no les tinc totes amb mi, -va afegir… Per què?... Estic vell, i tot i reconèixer-me la dependència, 600€ al mes, no em paguen ni un euro. Em deuen dos anys. Estic a les acaballes, em moro, arruïnat, en la misèria, oblidat de tots… Llavors, som a Viena?... Ara se n'adona el xic. Diuen que no en tenen per les dietes dels 63 que sí s'han venut la seua ànima a Belzebú per 1823,36€ al mes i no 600… No sé de què em parla… El de les mosques, Viciclini, ja t'aniràs assabentant… I la italianització del meu nom em va fer molta il·lusió. Diuen, va afegir-hi, que un d'ells, dels 63, és el propi Montorini, i, fins i tot, el mateix Rajoyini… Què em dius, pare? -va interrompre Miss Behac. Ara ho comprenia tot plegat: desnonaments al barri del desballestament -vaig dir, volent posar-me a l'alçada. Ben vist, Viciclini, ben vist… I em vaig emocionar novament. Anem-se'm, va ordenar Miss Behac. Anem per les taronges que no vull... El que tu digues, estimada. Anem als tarongers que odiïs. I com què vàrem eixir pel pati del darrere, travessàrem la piscina, i hi vaig veure un cadàver cap per avall surant a les seues aigües. Ni l'Antonio ni la seua ànima varen dir res, dissimularen. Però jo sí que el vaig reconèixer. Sí, sí. Ho haveu encertat, era, exactament, el mateix cadàver que tots vosaltres esteu pensant. I el crepuscle va caure al damunt del bulevard vienès del desballestament.

8 comentaris:

  1. Pobre Vivaldi ! que tinguis uns bons dies i que segueixis escrivint com fin ara!

    ResponElimina
  2. Moltes gràcies, Elfree. Sí, pobre Antonio, tothom el va oblidar. Una abraçada.

    ResponElimina
  3. No t’ho prenguis malament, peró el cadàver ha de ser el de viciclini.

    ResponElimina
  4. José Luis, vols dir que a partir d'ara comença la sèrie dels posts pòstums o pòststums? Me'n vaig a pedalar amb tota la meua ànima…

    ResponElimina
  5. m'he deixat bressolar sense comprendre gaire, perquè acabe d'esmorzar, i no pas taronges i barretes energètiques caducades ... per a tot serveix això de l'escriure i el llegir mestre. ;)

    ResponElimina
  6. Clidice, jo tampoc m'acabe de comprendre massa a mi mateix, i menys el que escric, i també em deixe bressolar; bé, dur.

    ResponElimina
  7. pobre Vivaldi, ni mort el deixen en pau!

    ResponElimina
  8. ponsOO7, no t'ho penses, se li veia molt trempat.

    ResponElimina