dimarts, 29 de gener de 2013

Ràbia


El primer que sents és ràbia. Podria dir que infinita, però només seria un recurs literari. Perquè la ràbia, com totes les passions, és, sortosament, efímera. O, si més no, fluctua, que no és poc. Com les passions. Com els trencacames ciclistes -puges, baixes, puges, baixes- que a poc a poc t'anorreen. Però el fàstic de retrobar-la, a la ràbia, la seua tossudesa sense motiu aparent, què és sinó el senyal de la seua punyent persistència. I li pregunte: per què em sovinteges tant? Que t'he fet jo? Què he fet jo, més enllà de quatre pedalades al sol, per haver de suportar el teu encalç? I quan sembles abandonar-me, benvolguda desfeta. Quan gires la cantonada donant-me la teua esquena, el buit de la desolació m'aclapara. És com sentir-se sec, només un tros de pell assecada i convulsa desprès el verinós diluvi de la teua bava infecta a l'asperges me de torn. On és la raó de l'abisme? Tantes vegades que m'he preguntat per la raó del mal, que no m'adonava. Perquè he arribat a una conclusió que m'espanta. El mal no és el pitjor. Almenys, és alguna cosa. Tant de bo deuria estar equivocat. Crec, pel contrari, que hi ha una cosa molt pitjor que el mal, i que és totalment necessària per a la seua vírica proliferació. L'absència. O millor dit, les absències. El conjunt de les petites absències, que de tant pregonar-nos la seua particularitat, no ens adonàvem com de compartides eren. Cap principi. Punt. Cap moral. Punt. Cap ètica. Astora. Acceptem-ho, però. Reconeguem-ho. El technician man només és un buit. Un buit més colossal que qualsevol dels forats interestel·lars. Un cos sense existència, sense criteri. Només vegeta. Naix, creix, es reprodueix i fa depredació aliena. Una idée fixe, com la del pobre Berlioz a la seua Simfonia fantàstica. Idea repetida. Opiàcia. El menyspreu de l'altre. Jo sóc el que mana perquè sóc jo. Un malparit que mai no va abandonar el cul de la seua mare. Un còsmic zero a l'esquerra -quina ironia, no?- amb un petit, gairebé microscòpic, processador de gestos humans implantat al seu cervell reptilià. I he començat a preguntar-me, llavors, per la raó del bé. I la seua matèria de proliferació, el dubte. I comprenc que la batalla està perduda abans de la primera pedalada. I els meus mestres han sortit a escena. Que me dejen en paz! I aquells que parlen amb la boca plena de sopes humanistes, potser són els pitjors. Més buits. Més depredadors. Més immorals. Hipòcrites sense memòria. Que cadascú pose l'enllaç que li vinga de gust a aquesta ràbia. A mi, em sobren enllaços o em quede curt de paraules i ràbies. Però no oblideu que mort el gos, però, no s'acaba la ràbia.

4 comentaris:

  1. Hi han enllaços per donar i vendre. I realitats properes que no es publiquen, també. Penso que el mal son les mil variades formes de la estupidesa. No et cansis de pedalar.

    ResponElimina
  2. Em sembla que l'estupidesa surt de la buidor, JL. Pedalarem, si més no. Una abraçada.

    ResponElimina
  3. !!! comparteix a facebook tot sencer beset!!!

    ResponElimina
  4. Gràcies, Concha. Tot un honor. Un bes.

    ResponElimina