Els tres porquets

Image de la xarxa

Des del seu blog, Aramateix, Zel ens proposa fer una versió del conegut conte dels tres porquets. Fent promoció del viciclisme, com sempre, ací baix teniu una modesta aportació: l'aventura viciclista dels coneguts germans. Tant de bo passeu una bona estona.

Bé, ja heu sentit, la mare ens despatxa. La teníem ben farta. I ací som, al camí. On anirem ara? es preguntaven els tres porquets. Doncs a mi el que menys em preocupa és on anirem, la veritat, sinó, més aviat, com anirem, va dir el porquet petit. Què vols dir? li preguntà el germà gran. Home, no sé on caurem de cul, però caminant a peu ja em diràs el que avançarem i el mal de peus que tindrem, li contestà. Això mateix pense jo, afegí el porquet menor. De fet, tinc una nafreta al turmell que no em deixa tranquil. Caram, sí que en sou de delicats, va dir el major. I, fregant-se amb la grapa dreta el cap pelat, rumià: anirem fins al poble més proper, farem per trobar solució al que estos em diuen i ens encaminarem cap a la lloma del ll.... n'és l'única sortida cap el futur. He sentit dir que rere d'aquest cim el més important és el que no hi ha, i vull saber de què es tracta. Els altres germans acceptarem la idea, no sense cert malestar, ans recel, i somiant en un repòs, a la fi, ben guanyat. El que ningú de tots tres podia imaginar-se era l'extraordinària aventura amb que l'atzar donaria cos als seus mals de caps.
En aplegar a Vicicity, quedarem bocabadats per la rodonesa de tot el que hi veiem. Cases circulars o molt supeditades al model llesca de carabassa. Edificis igual que cadenes d'anells pujant cap al cel. Carrers que no eren sinó rotondes entortolligades. Finestres, portes, teulades i claraboies de volandera donaven un aspecte de formatge gruyère a les illes dels carrers. Caram quina cabòria més rodataire. Endemés, tot és donar voltes i voltes i sempre som al mateix lloc. No ho cregues així, germà gran, va dir el petitó. Si n'hagueres mirat prim t'hagueres adonat que no tots el cercles són el mateix i per tant els carrers, encara que rodons, són diferents. Fes una ullada als rètols: Roda del Pinyó. A la dreta, Roda del Gran Plat. Més enllà, Roda de la Cadena. Ací prop, Rulevard Manillar. Allà, Quadre de Primavera. Està bé, està bé, ja ho he comprés. Bé, i què diu el llest que deuríem fer? Molt fàcil, va interrompre, cridant, el menor, menjar, tinc més fam que un ll….. i em menjaria un h….. sencer. Què dius ara? No digues paraulotes o la mama ens renyirà si s'assabenta, li recriminà el germà gran. Però com vols que se n'adone, li baladrejaren a duo, si ens ha fet fora de casa?... Bé, deixem-ho córrer, liquidà el porquet gran.
Com no podia ser d'una altra manera, la porta del McRodan's era un anar i vindre de dues fulles circulars de cristall amb varetes radials com un parell de paraigües oberts encreuant-se al dia i a la nit. L'hamburguesa de promoció (2en1) és deia McBigPlatPlus amb 55 dents d'all formant un gira-sol (un poquet forta de gust, ho reconec, però als porcs els hi feia perdre la xaveta) venia acompanyada de filferros de patata cruixent i marxapeuets de ceba arrebossada i un bidóCola fresquet de mig litre. Tot per tan sols 1 baula i 3 boletes de coixinet. A més a més, afegia la possibilitat d'aconseguir una de les tres vicicletes del sorteig d'aquell dia. Pensat i fet. Menjarem barat i amb les vicicletes rodarem pel món, tranquil·litzà el major als seus germans. No vages tan de pressa, que encara no hem pegat ni el primer mos, pensaren ambdós. L'hamburguesa, no cal dir-ho, els hi va decebre. Encara que rodona i en puntetes, no era com la que els hi feia la mare. I al sorteig els hi va tocar, el que de primer antuvi els semblà inútil, tres cascs, un per cap, de vicicliste. Què hi fem amb açò? pensà en veu alta el porquet gran. Els venem i ens comprem boles de gelat, assaborí el menor. Què dius, burro? No compreneu que és una senyal? tercejà el tercer. Amb els diners de la mare comprarem vicicletes, una per cadascú, i farem camí profitosament i amb comoditat. S'acabaren les nafres i els mals de peus, va concloure el petit. Per una vegada tots tres varen estar plenament d'acord. Preguntaren a la nena de la caixa i ella els encaminà a la tenda de vicicletes més propera. Quantes baules i boletes tenim? li preguntaren al major. En tenim de sobra, i prou, resolgué. Caram, i com ho saps?... Ni els contestà.
Bona tarda. Bona tarda, vostès diran. Volien unes vicicletes per a fer força camí. Què ens recomana? Depèn del camí. Què vol dir? Per l'amor impossible de les bieles, exclamà, no és el mateix botar pel pavès, que arrossegar-se per una pista forestal o rodar fi pel plaent asfalt. Mire, el que ens preocupa és poder creuar la lloma del ll…. ja m'entén, oi? Ja, el "Mal passet", de malnom conegut com a "Tourllopet", vostès perdonaran l'expressió, però entre valents podem dir-ho. Què vol dir que podem dir-ho entre valents? Bé, cadascú conta el ball com li va… ja m'entenen, oi? Doncs, no, la veritat, tallà de sobte el porquet petit. Però vostè el coneix, aquest port? intentà reconciliar el germà gran. No diria ni que sí ni que no, els confongué aquell dependent grasset, rodonet també ell -buf!, quina dèria de ciutat. Pot ser més clar, va dir el petit, que ja començava a estar ben fart. Bé, si volen que els siga franc, ningú no ha tornat per a aclarir-ho, és tot el que els hi puc dir. Caram, ara si que ens deixa ben parats, conclogué el major fregant-se alhora la barbeta amb mitja grapa. Tot i així, passaren una bona estona decidint quin tipus de vicicleta seria la més adient per a fer aquell camí desconegut que els portaria, o no, fins al seu futur, fins a aquell lloc on el més important era el que hi faltava. Al capdavall, el major es va decidir per una vicicleta de mountain bike, roja sang, amb una suspensió que feia bondat amb tot tipus de llambordes i totxos. El menor, massa acomodatici, apostà per la de passeig, grogueta i xaparra. Amb aquesta poltroneta, li aclarí el venedor grasset, no notarà pas els encenalls i pedretes del camí i és tan acollidora com un refugi de muntanya. Però el petit no va acceptar ningun tipus de consell. Quedà encisat de primer raig, com una fiblada d'amor, per aquella gràcil vicicleta de carretera, lleugera com una palleta i blanca com un somriure. Aquesta, vull aquesta. Però, sols funciona ben bé a l'asfalt, porquet meu, li tinc que advertir -altra volta el dependent- i és delicada com si fos de Gandia. Això m'està bé, no es preocupe per mi. I de baules, tindrien prou de baules els tres porquets? Doncs no. Però miraculosament el venedor acceptà el que portaven com a bestreta, sempre que hi tornaren i li feren cinc boletes de coixinet sobre el "Tourllopet". I perdoneu l'expressió però com som entre valents…
Bé, ja els tenim en ruta. Totes sis rodes xiuxiuegen. Les sis peülles als manillars, els sis unglots als marxapeus, les sis natges als sellons i els tres cascs de McRodan's als caps. Poc a poc s'acosten al coll del ll…. I el vent comença a bufar. Ben bé ningú sap la seua direcció. Colpeja de costat, de front, als ronyons. Es tambalegen. Se'n surten. Altra bandada. Estabornits pel soroll, es fan forts pedalejant plegats. Però el petit és el que pitjor ho passa. La lleugeresa de la seua bonica vicicleta juga en contra seu. Si hagueres comprat la mountain bike, ara et sentiries més segur. És sòlida i aguanta, com una casa de maons, els embats del vent. O al menys amb la de passeig aniries més còmode, ben instal·lat com al saló d'una casa de troncs. Però, al porquet petit totes aquelles paraules dels seus germans li fan mandra. És cert que pateix pel vent furiós. Que li maltracta els costats i el zumzeja com a una palleta, com a un castell de naips que algú ha decidit enderrocar. Però li fa tan de mal imaginar la seua vicicleta, aquella bellesa blanca, a terra i en mans d'aquell fastigós vendaval, que traient força dels seus somnis aconsegueix, redreçant-la, posar-s'hi a cua del grup, alhora que comença a ensumar com podrà dominar la rufaga d'una vegada per totes. Però la força del lladruc ventós no amaina. De fet, ja capficats en la nit obscura d'aquesta ascensió al "Mal passet", un bordar obsessiu deixa sense poder empassar-se la saliva als pobres porquets. Glups! A més a més, la pendent comença a ser insuportable, intractable, massa empinada. Els desnivells s'acreixen amb la mateixa força dels batecs dels seus tres petits cors. I va ser en aquest mateix punt anguniós, en aquest terrorífic "mal passet", quan dues llums blanquinoses com dues espases fredes, tèrboles i camaleòniques -és a dir, amb total independència visual- es remogueren entre la fullaraca d'un bosc negre com un forat de la galàxia. AAAAAAhhhhhh! No puc més, aquest trasto pesa molt. Les cames em tremolen i amb prou feines si puc pedalejar. El maleit ll…..em menjarà. OOOOOOOhhhhhhh! A mi m'agafarà primer, estic fet un nyap, passejar no és el que toca quan tens que fugir. UUUUUUhhhhhh! va dir el germà petit. I els espantà molt més que el propi vent udolador mentre els superava. Va posar-se al capdavant del grup. Gràcies, ara, a la lleugeresa de la seua xicota i a la posició més arrodonida tallava el vent amb fermesa i, aprofitant el camí que se'ls obria, tots tres reprengueren l'ascensió de la lloma amb renovada vitalitat. Però aquelles dues llums començaren a brillar de sobte amb un color groc biliós, passaren ràpidament a roig encès i desprès de un paf! simultani quedaren més negres que el forat d'un cul. Eren les llanternes del guardabosc i del seu fill, prou empipats, tot siga dit, per la comanda de la mare: vull sopar ous ferrats de periquito. I quan s'han vist de periquitos als boscos de pins? maleïen al mateix temps pare i fill. Pare, per què de periquito?... Bona pregunta. Bé, ja hi tornarem un altre dia. En aplegar a dalt, el vent va deixar de bufar instantàneament. Els porquets s'abraçaven molt contents i com a bons germans. Mentre, les vicicletes, arraconades a l'altra vorera com tres boles -roja, groga i blanca- a la taula de billar verda d'un racó del cim, es miraven de cua d'ull. I sols dues esguards de pupil·la encesa varen creuar de banda a banda la carretera.