diumenge, 30 de setembre de 2012

BSLE Sunrise of Celia

El Celia

De xiquet anava sovint al port. El port de València, al final de l'Avinguda, tenia la seua entrada principal a l'altura de l'escala reial i l'edifici del rellotge. Tot i que els Tinglados (rafals o coberts d'estil modernista reconvertits avui en dia en Paddock de la F1) encara conservaven alguna activitat de càrrega i descàrrega, el ben cert és que ja començaven a ser objectiu específic dels espavilats de la ciutat. Que no farem berbena?  ¿I la fira de juliol?, que els senyorets del Passeig de l'Albereda no dormen a les nits… Si mai no han dormit a les nits els senyorets, no veus que no treballen a l'endemà… Doncs estan de morros… El pare i jo anaven sovint al port. El meu avi patern havia estat cap de colla d'estibadors. I el meu pare, desprès d'una vida laboral ben difícil, tornà a les seues arrels estibadores. I va ser feliç. Molt feliç. Jo, com a estibador hagués estat més bé mediocre, la veritat, però ni el treball físic ni la intempèrie em molesten, deu ser part dels meus gens. Caminàvem pels molls saludant a tort i a dret vells amics de l'avi i del pare. Si la cosa no anava molt magra de diners ens feien un vermutet a la Cova del Mero. Temps era temps. Era un veritable plaer olorar els flaires penetrants dels vaixells mercants, les distintes mercaderies, el greix de les maquinàries. Sentir el soroll dels motors, el xip-xap del aigua en la pedra i ferro, les dimensions inabastables de la dàrsena i les maromes. El vent humit del mar en la cara, el sol esplendent als ulls, el salnitre profund als pulmons. I el port va desaparèixer.  Allunyaren els mercants. Feren lloc al port esportiu, els vaixells de luxe i l'engany del que creu que la riquesa s'encomana com una malaltia infecciosa. I desprès giraren cua, abandonant les runes, amb l'únic objectiu de la seua pròxima depredació. Diuen que el temporal de llevant, la llevantada, el vent enfurismat, l'onatge desfermat i la negligència dels capitans han encallat dos mercants a la platja del Saler, a l'altura del també abandonat hotel de luxe Sidi Saler Palace. Quina casualitat del dit acusador assenyalant la podridura compartida. Jo no sóc marí, ni entenc de vaixells, només m'he acostat pedalant, reflexionant els fets, i em sembla que tant el BSLE Sunrise com el Cèlia només són dos vaixells indignats que aprofitant les circumstàncies han abandonat el ramat i s'han immolat a la sorra. No serà gens fàcil retornar-los a l'ordre establert i potser seran desballestats in situ. Però aquesta imatge de revel·lia, d'albada, no deuria de caure en l'oblit d'un Astillero improvisat. Diuen que Cèlia és nom popular a València, i que prové de l'etrusc Celi que significa setembre, és clar.

El BSLE Sunrise

3 comentaris:

  1. Llàstima no haver pedalat avui cap al Saler. L'espectacle devia tenir un aire entre l'Astillero (ja el tenia al cap mentre llegia el teu post abans que apareguera la paraula màgica) i La nave va de Fellini; això, un paisatge fellinià. On era o és La cova del mero? Perquè a la "meua" platja, als Molins, hi havia també un bar que es deia així. Nom de llegenda, com el de La taverna del peix espasa. Salut, Vicicle, perquè continues delectant-nos.

    ResponElimina
  2. records preciosos ... sense paraules, emoció ... fotos impressionants...beset

    ResponElimina
  3. Efectivament, Manel, E la nave va, bé, anar anar, el que es diu anar, ben poc. La Cova era a l'antiga dàrsena, i desprès a un vaixell restaurant que era fondejat al moll, i on es menjava la millor sèpia a la planxa de tota València. Els gragüers no tenim àvia, ja ho sé. Una abraçada.

    Sí que impressionava, Concha. Al papà li hagués agradat veure-lo. Un bes.

    ResponElimina