diumenge, 23 de setembre de 2012

De festacions


Si la vida fuera como debería ser, todos los viajes en bicicleta habrían de dar finalmente en el mar (Manuel Vicent, dixit)

Ahir dissabte, de vesprada, vaig anar a la mani -afegiu festació, si us abelleix- amb bici, i al capdavall no vaig acabar a la mar. A no ser que, aprofitant la retòrica literària, li donem la qualitat oceànica al munt de gent que hi érem. No vaig dur-me la màquina de fotos, no sé on tinc el cap, o l'ull, per ser més conseqüent, però també és ben cert que, al capdavall -i van dos-, ja ens coneixem tots. Va sorprendre'm que, fins i tot a la ciutat, hi arriben -cada vegada l'horta és més lluny- les sements de les carxofes -abuelos, els hi dèiem de xiquets- amb la seua faldilla de tutú que ha descobert que la terra ja no és plana, i que sempre li donen un toc poètic als moviments i les esperances dels parroquians. Hi tornarem, de segur. Ens espera una tardor oprimida per l'estupidesa dels homes. I serà sense ballarines d'un tutú deutor d'Al-Biruní. Què hi farem?. Avui diumenge, de matí, he anat a la bici -afegiu festació, si us plau- en bici. I, al capdavall -i van tres-, sí he acabat a la mar. Demanen, els amics d'Albuixec, Massalfassar, Museros, Massamagrell... carril bici fins a la mar per pura i dura coherència literària, és clar. Perquè de fet, i a diferència de la d'ahir, les bicifestacions són per damunt d'altres opressions. Hi érem pocs, un centenar mal comptat, però d'una diversitat que jo no dubtaria en qualificar de variopinta, en homenatge a l'actual guanyador del Tour, le buveur Wiggins. En arribar a la plaça de l'església d'Albuixec només érem tres, comptant-me jo mateix. Billar francès, he pensat. He fet un tomb pel poble i, a poc a poc, s'ha fet el pelotón. Com que el sol pegava de valent jo era sota una de les palmeres de la plaça. Se m'ha acostat un home gran, Tomàs, li deien, amb l'excusa de l'ombra benefactora d'aquest arbre que va inspirar les faldilles de les ballarines de ballet: el tutú, que dèiem. En un tres i no res m'ha contat tota la seua vida laboral, la raó per la qual varen construir l'actual Sant Antoni de Benaixeve, com els hi van llevar la meitat d'unes terres per un PAI, i m'ha descrit la seua col·lecció de bicicletes amb gestes ciclistes -un poc adobades, eh, Tomàs- incloses, cosa que mai no faria qualsevol que és manifestés al teu costat sense bici. ¿Deuríem entendre, llavors, que la bici ens transforma en figures literàries? No sé que dir-vos, però en Tomàs és una hipèrbole, de segur. Hi havien, a més, graciosos especialistes del sarcasme que no dubtaven de qualificar com a filiformes les siluetes d'aquells que anaven passats de pes. Fins i tot sembla que escoltaven els crits desesperats de les sofertes bicis, fent seu l'antic recurs de les faules que feien parlar les bestioles. La dita prosopopeia o personificació. Al capdavall -quatre- la festació ciclista mireu ací baix a quina mar m'ha portat. I mentre la gent feia un mos, i com sóc de pedal inquiet, he pensat de fer ruta pel meu compte. M'he acostat a La Pobla, al port, he vist una competició de piragües. I camí de tornada a casa com que anava tot sol m'han fet companyia les ballarines de la carxofa. Tot un plaer de festa…

La mar

I al port de La Pobla

2 comentaris:

  1. Visquen les festacions! faent camins "no" dubtosos per la mar

    ResponElimina
  2. Digues que sí, Elfree. Ens festarem sempre que faça falta, faltaria més. Una abraçada.

    ResponElimina