dijous, 20 de setembre de 2012

Arqueologia


Prendre la part pel tot sempre és una equivocació. Generalitzar, és a dir, fer demagògia, només ho fan amb certa solvència els polítics, i no tots. I no sempre per maldat intrínseca, sinó perquè molts d'ells, a hores d'ara, ja no saben què han de fer més enllà d'alçar la mà quan toca. Avui he anat a la perruqueria. La raó principal: evitar el síndrome Schiller, que no estan els temps per a trencar cascs a dojo. La meua relació amb els perruquers sempre ha estat ben complexa, tot i que mai no els he demanat sinó una sola cosa: una bona esquilada. Costum que vaig heretar del meu pare, obsessionat per deixar-me el cap com una bola de billar només la mare i jo ens descuidàvem: així, creixerà molt més fort. El pèl, s'entén. I jo em preguntava: "pa' què?" si només trau el nas el flequillo ja estem retallant-lo. Ah, quina quimera. D'això, quan el perruquer em diu un "qué le pongo?", jo, li conteste: "que no me pueda peinar". Cosa cada vegada més fàcil, tot s'ha de dir. I el que dure, dure. Va de temps que pentinar-me comença a ser, si no un impossible metafísic, sí una bona dificultat física; de fet, més bé es tracta d'un rascar-me el crani amb les pues de la pinta, per la parcial i insistent absència del principal protagonista: el pèl. I tot açò ve a compte del que avui he constatat. Les converses de la perruqueria són cosa de pura i dura arqueologia ("la sensibilidad humana apenas ha superado un grado desde la filosofía hindú o los poetas presocráticos" Manuel Vicent, dixit) i tenen dos grans protagonistes: les dones i el futbol, o el futbol i les dones. I tant d'una cosa com d'altra, tothom entén d'allò més. Sembla que ara hi ha un joc a la xarxa on pots fer fitxatges -i apostar diners ben reals, ojo!- i crear el teu propi equip, el qual guanya en importància i prestigi tant en quant les teues alineacions presenten jugadors que han fet bons resultats als partits de debò a la lliga. I n'hi han de jugadors -és a dir, els presumptes entrenadors- que tenen cotització i tot, i ben alta, de centenars de milers d'euros, virtuals, això sí, segons els resultats que n'obtenen. Ah, quina quimera. Nico és un xiquet. Tindrà com a molt uns desset anys. Avui anava darrere meu. Però segons el meu perruquer -altre xiquet que no passa dels trenta- ens en pot donar lliçons sobre les dones. Ahí, donde le ves, ha tenido más novias que tú y yo juntos. No ho dubte. De fet, acumular seduccions mai no ha estat un dels meus quefers habituals. I mira que sóc de natural enamoradís. Però el Nico, sempre segons el meu perruquer, ha comès de forma reiterada el mateix fallo amb les dones, i és que les eleva a la categoria, sempre perillosa, diu el mestre de les tisores, de núvies. Si le pides de salir, porque el primer polvete ha ido bien, la cosa no ha de durar más de seis o siete meses. Pero novia... Como mucho, un embarazo. Y luego, cortar. Com les tisores, pense jo. Aunque todo vaya bien. Mira, churri, que esto se ha acabado… Pero tú eres un cerdo… Pues por eso mismo, cariño, no te merezco… Y a por otra, que más de ese tiempo la cosa no dura… La cosa, deu ser la passió, segons la viu el meu perruquer. Nico somriu, però no diu ni pum. Ningú dels dos, me jugue el poc pèl que em queda, ha vist la meravellosa pel·lícula El marit de la perruquera. El que hagués donat jo per tindre aquest tipus d'experiències. La sensualitat implícita d'un bon tall de pèl mai no l'he gaudit. I ja he arribat més que tard. Pel poc pèl, és clar. El meu primer perruquer tenia fama d'efeminat, i el meu pare controlava de ben a prop tots els seus moviments. Coses d'aquell temps. El segon, era de mirada truebana, i et passaves tota l'estona vigilant a l'espill on posava les tisores i on eren les teues orelles. El tercer, tenia dues fotos de vedettes al mirall panoràmic, i cara de pomes agres perquè arribaves a la tarda canicular i li trencaves la migdiada. El quart… Bé, deixem-ho córrer. Qué le pongo?... Doncs un crani de Schiller… Ese debe ser del Bayern… Tu sí que en saps, Pedrito -que és com li diuen al perruquer. ¿Y remata bien de cabeza?... Ni te cuento… La conseqüència de tot plegat és l'absoluta molèstia que em produeix que qualsevol em toque el monyo del cap. Variant ben concreta de Nano, t'han pres el pèl. Home, que a les perruqueries mai no es parla del tot en serio. Són, ¿com ho diríem?... Quimeres. I el Nico, ni pum, com els més sensibles grimpeurs.

6 comentaris:

  1. Mirada "truebana", ja ja, la variant més perillosa... Gracies, soci!

    ResponElimina
  2. Sens dubte, José Luis. :) Gràcies a tu.

    ResponElimina
  3. Vaja, i el meu home que s'està perdent una oportunitat indiscutible amb la seva insistència que sigui jo qui li "passe la moto". També donant de pèl, és que és molt altruista.

    ResponElimina
  4. Si ho dius per l'Anna Galiena, completament d'acord. Tot i que les perruqueries tenen una intimitat ben curiosa. Ei, si és per altruisme, benvinguda siga la bola de billar. :)

    ResponElimina
  5. jajajaaj molt bó...Enhorabona i beset!!!

    ResponElimina