dilluns, 10 de setembre de 2012

L'equilibri


L'equilibri és una realitat -deixem-nos d'abstraccions- més que essencial, vital, dins el món de la bicicleta. Si no el mantens, doncs ja t'ho faràs, amic meu, tu mateix. I ho dic per experiència pròpia. Així, només el pots defugir si: a) Ets al damunt d'un tricicle -magnífica opció pels que se'n foten de les convencions més convencionals, mireu, si no, el famós grup teatral. b) Li poses un parell de rodetes laterals al darrere de la bici, com quan érem xiquets. O c) Ets al damunt d'una bici estàtica, la qual cosa és com l'esperanto, una llengua d'aspiracions universals que mai no n'ha sortit del dormitori on va ser engendrada amb preservatiu inclòs. Bicicleta estàtica, que no és sinó la raó de la desraó que a la meua raó es fa, o dit d'una altra forma: ¿cal traduir el Quixot al català? No? Doncs què deuríem fer amb els Cuadernos grises o els Tirantes los blancos d'aquest món? Bé, parlàvem d'equilibris, no de la seua antinòmia. Però heus ací, que l'equilibri d'un ciclista no és al bell mig de la balança cega de la justícia ni de la física quàntica ni de l'altra, física, vull dir. Com que aquest blog/c és sempre en horari infantil, ho diré amb l'asèpsia pròpia dels científics que, emparant-se en la deessa objectivitat, mai no es mullen el que és sota l'esquena: és vox populi que ni les dones ni els homes tenim les dues parts de la nostra anatomia exactament iguals. I no entraré en detalls glandulars -que ens podrien portar a descriure curiosos fenòmens com els ous octavats o la parcialitat meridiana de l'ingeni femení- per la susdita qüestió horària. Si guanya la part dreta o l'esquerra és una decisió que la pròpia naturalesa va prendre per nosaltres, i seria, no cal dir, molt dolorós de contravenir. Diguem-ne, en tot cas, que el meridià que secciona el nostre cos no aconsegueix fer-lo pel seu bell mig. Llavors, ¿d'on prové l'equilibri d'un ciclista? Bé, estudis físics al marge, que sempre acaben necessitant el moviment com a condició sine qua non, he de dir que el ciclista és un ésser àuric. Sí, amics meus, la proporció que determina el nostre ser al món, el dels ciclistes, el nostre equilibri, és la famosa proporció o secció àuria, és a dir, una desproporció, un desequilibri de dues parts o segments que s'avenen gràcies a una relació que ha estructurat alguna de les coses més belles d'aquest món. I u, en la seua ignorància, no pot deixar de preguntar-se com és que no apliquem aquesta meravellosa fórmula, que tantes i tan exquisides solucions ha donat a tan diversos quefers, a incògnites com si cal o es possible traduir l'ingeni, canviar el color gris de les vides hipotecades dels esclaus, acabar amb els que confonen els seus desitjos personals amb necessitats universals o els que de tant odiar la maldat del seu cos no pensen sinó en exterminar els altres. Potser, de fer-ho, trobaríem alguna solució que no passés per decisions salomòniques, de bell mig, traumàtiques, d'aquelles que com deia el Don Lope de Tristana parlant de la medecina: "¿qué ciencia es esta que sólo cura cortando?", moren matant. Mentre, potser aprendrem alguna cosa d'aquest Clair de Lune de Claude Debussy, un magnífic exemple de secció àuria on menys t'ho esperes. Solució francesa cent per cent.

6 comentaris:

  1. La secció àuria al poder. I la teva pàgina a les farmàcies, secció estimulants.

    ResponElimina
  2. Visca la secció àuria!! Estaria més que honrat de ser una mena de remei terapèutic. El que no sé, és si entraria als que encara queden a la SS. :) Moltes gràcies, José Luis.

    ResponElimina
  3. La fotografia esplèndida. I, no sé pas que dir-te respecte a la secció àuria, considerant que les targetes de crèdit en formen part :P O ves que no sigui aquest el seu atractiu subliminal! Visca l'assimetria!

    ResponElimina
  4. Sí, Clidice, la foto és una canya. I visca l'equilibri asimètric!

    ResponElimina
  5. mol interesant,aquest post sobre la secció àuria...besets!!!

    ResponElimina
  6. ¿T'has fixat en la foto, sembla impossible, no? Un bes.

    ResponElimina