dimecres, 1 de gener del 2014

La carta als reis


El professor Adelfuns era un filantrop reconegut. Un filantrop de manual, que havia passat bona part de la seua vida dedicant-se als seus benvolguts consemblants. Humans, quina cosa!, es repetia mentalment alhora que inflava el pit de satisfacció. Formava part de totes les associacions que a la seua ciutat se n'ocupaven d'atendre les necessitats dels més desemparats, dels menys afortunats a la vida, d'aquesta vida que segons ell no deuria ser sinó un Nadal sense fi, una contínua oportunitat de demostrar-nos mútuament generositat a totes les seues vessants: aquelles més materials i urgents pels sense sostre, els desnonats, els sense papers, els que són al món com a un lloc que els rebutja sense cap raó plausible, o potser amb totes les abjectes raons que emanen del color d'una epidermis, l'accent d'una parla, el tall d'uns ulls o els deutes i els deures de la pobresa, el dret a l'anonimat universal dels que hores d'ara només són excedent humà. Humans, quina cosa! I d'altres més espirituals, d'aquelles que afecten sobretot els que pul·lulen per la vida envoltats de la solitud i l'aïllament més extrems. Com era el cas del seu propi germà bessó, el misantrop, i amb el que tots els seus esforços filantròpics havien resultat, fins ara, totalment infructuosos. Perquè aquest Adelfuns, el filantrop, era addicte a la fraternitat universal, tal i com li etzibava amb convenciment misantròpic i insultant entonació el seu germà aquell únic dia de l'any que consentia trobar-se en ell, el dia que el seu compartit aniversari els unia en una estoneta prou impersonal a qualsevol cafè del barri nou, on cap dels dos vivia, i que coincidia amb el dia de reis. Sí, l'epifania era l'encarregada de fer-los compartir un parell de besos de recíproca felicitació, una asèptica i misantròpica o entusiasta i filantròpica abraçada a parts iguals, segons el professor Adelfuns del que parlem, i un cafè tan dessaborit com els pocs records dels pares que, com una mena de família fantasmagòrica, havien acordat de mantenir vius. Perquè, i en això coincidien plenament, els dos Adelfuns eren fadrins, bé, concos, fadrins vells. L'un, pel seu rebuig del gènere humà; l'altre, per la seua total dedicació al mateix gènere. Heu ací la paradoxa. I amb una paciència que només pot entendre's des de la consanguinitat, cadascú tolerava, desprès dels "te'n recordes de/quan…", i sense cap protesta, la tirallonga d'improperis misantròpics o la de lloances filantròpiques. L'un, amb el to tendenciós d'una sentencia judicial; l'altre, amb la candidesa d'una carta als reis. Carta que, com tots els anys, el filantrop redactava dies abans de la fraternal cita i que llegia, amb la feble però invencible esperança dels condemnats d'amor, al seu germà. Mai no demanava cap cosa per a ell. I sempre feia minuciós balanç dels que al llarg del darrere any havien patit més, i pregava als reis les compensacions oportunes. Així, el misantrop quasi coneixia fil per randa la immensa i variada gentada que el seu germà deia tindre com a veïnat. No, com a família pròpia, va a arribar a pensar, almenys més pròpia que ell mateix. I ja que de família en parlem, mai no deixava de banda a la carta al seu germà bessó, per al que any rere any demanava obrís el seu cor a la resta de la humanitat sencera, i que sempre anomenava al penúltim lloc de la carta, abans d'acomiadar-se del reis llegint el seu propi nom i demanant-los només que una poca de salut per a poder ajudar als homes i les dones, xiquets i nenes, nens i xiquetes, xics i noies, nois i xiques al llarg i ample del món. O, si més no, del seu cercle més pròxim de germà proïsme. I enguany la cosa semblava aniria pel mateix camí. L'abundós reguitzell de damnificats no tenia meta final, perquè al gruix dels casos que coneixia de primera mà, afegia els de tots aquells que li enviaven per correu les més impensables de les comandes. Com, posem per cas, la d'aquell cec del club de lectura de la biblioteca del barri vell que volia veure. I que si aquest miracle era impossible, potser per la descomunal confabulació que suposava, almenys que pogués veure a temps parcial. Perquè li explicava que ell practicava l'admirable esport dels pedals, en tàndem, és clar; i que li agradaria tant i tant poder gaudir dels paisatges, la llum del sol, la grisor dels núvols que, diuen, excita les més variades tonalitats dels verds, les formes adormides al dintre dels arbres i les flors, la mà adormida del capvespre sobre el món. I en abaixar-se de la bici consentiria tornar a la seua fosca realitat. Però per una estona meravellosa hauria vist el rostre de la felicitat. Caram, aquella petició li va colpir ben fort. Humans, quina cosa! I la va afegir a la llista, potser amb una lletra -escrivia sempre a mà i amb ploma estilogràfica les cartes als reis- més acurada que la resta de peticions d'aquell any. El que no podia ni imaginar era la reacció que aquesta demanda provocaria al seu benvolgut germà bessó. Però imagine que a aquestes alçades de les vacances de Nadal, gairebé totes les xiquetes i nenes, tots els nens i xiquets podrien descriure-la fil per randa.

6 comentaris:

  1. Cap xiquet ni xiqueta ni nen ni nena ha dit res, i jo dec ser l’únic vell del barri

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tot i que és un tòpic el que vaig a dir, José Luis, l'edat no sempre la representen els nostres anys. Almenys, en certes coses. Per exemple, la carta als reis. Que els reis et porten el que més desitges.

      Elimina
  2. m'han agradat molt aquestes històries de bessons. he rumiat com és que els més grans missantrops i els que conec que dediquen més hores al proïsme, ambdós, són membres del gremi de l'ensenyament. probablement en conec massa de mestres.

    ara com ara ja no tinc edat de carta als reis, per allò que, quan et cal una cosa, te la compres i prou. però no ho puc evitar, deixo de comprar-me un munt de coses per poder-les demanar als reis. algunes no me les porten, i me n'estic, demanant-les a l'any vinent.

    evidentment, coses absolutament materials, que no sóc pas cap aspirant a miss univers per demanar la pau mundial.

    Salut i tot això. Missantròpicament parlant, és clar ;P

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Clidice. Potser no fem la carta als reis habitual, però d'alguna forma sempre n'hi han de coses que demanem de sempre i que ningú no ens regala. Com la llarga història de tants xiquets amb la carta als reis, o de la filantropia, sempre tan escassa. Desoladorament parlant. :) Un petó.

      Elimina
  3. personalment prefereixo al filantrop que al altre espero i desitjo que els reis mags hagin estat bons amb tu!

    ResponElimina
  4. Gràcies, Elfree. Enguany ens han portat regals de iaios. No sé com prendre-m'ho. :) Un petó.

    ResponElimina