dimecres, 22 de gener de 2014

Midons


M'enamorí d'una dama. I tot just començar aquella pèrdua d'interès per qualsevol sensació finita que n'és l'amor, vaig adonar-me que, a la infinitud del seu impossible bes, ella sempre seria la meua Midons, el meu bon senyor. I que n'era d'impossible aquell seu bes, donava fe l'existència del seu amo, aquell que dissortadament decidiria la fortuna de dos éssers que mai no li voldrien cap mal, i que entenien, però, que el matrimoni, i el seu conseqüent manament oficial, no n'era prou excusa per a deixar d'amar, per a impedir els batecs compassats de dues existències, d'una mateixa forma d'estimar i comprendre el món. Ah!, com era de gelosa la Midons en veure l'amorosa cura amb que jo recolzava la bici sota la finestreta del darrere de casa seua, atzucac ombrívol de la nostra passió, que fèiem servir com a confessionari de les nostres cuites d'amorosa litúrgia. Ella em parlava de com de complexes n'eren les seues febleses més íntimes, que anomenava pronoms; i com d'infructuosa la lluita per a concedir el seu cor a dos requeriments tan allunyats a la seua ànima com els que hores d'ara patia. I el seu rostre s'inclinava, en parlant, dolós sobre les pàgines de la seua gramàtica vital que inopinadament creia era la raó suprema del meu amor sempre vell, sempre nou. Ja veieu com d'incerta era aquesta relació que les lleis dels homes no dubtaven en sentenciar d'adúltera i il·legal. Però jo no n'era cap cosa sense aquestes petites concessions de Midons: la constatació d'un amor que jo entenia havia estat dins el meu pit des de molt abans conèixer-la. ¿No era Midons l'exemple viu d'un amor sense temps ni espai, d'un amor per sobre les lleis i els homes, les dones i els dies, la mort i la vida? ¿Un amor davant el qual l'home perd la seua memòria i la dona el seu passat? I un dia que, puntual a la cita, tot i l'abundosa pluja, vaig arribar per amar-la com només m'era permès, amb els ulls i la oïda, vaig trobar-me cegada la nostra finestra, amb quatre maons malament i urgent posats. Ja no hi vaig tornar a veure ni sentir el meu estimat bon senyor. A partir d'aquell moment només podria que recordar-la. ¿I què n'és el record sinó una absència feta a parts iguals de fugissera dèria, cobdícia de viu desig i tendresa amagada? Pàl·lid, agitat de cor, tremolós, poruc i decidit a permetre que els més negres pensaments posseïren el meu esperit, vaig pujar a la bici amb la certesa que mai més veuria a la meua estimada dama. Donava les primeres pedalades, quan de l'altra banda de l'atzucac amorós la veu dolça d'una noia va requerir-me. D'antuvi va semblar-me la de Midons, tal era la seua similitud. El cor em va donar una bolcada, i la bici em va dirigir a la finestra del cantó des d'on semblava venir la veu. I en arribar vaig veure el rostre de la meua amada que no hi era; vaig sentir la veu de la meua estimada que no hi era. A punt vaig estar, ho reconec, de perdre el sentit i quedar estès al bell mig del carreró. Sospitant la pitjor de les conspiracions, debilitat com estava per la falta d'un compliment amorós que la meua naturalesa intel·lectual tant desitjava, només la convicció d'actuar a favor de Midons va evitar el desastre. Vaig acostar-m'hi. Era ella, i no era ella. Li vaig demanar raons. I el misteri es va desvetllar: era la seua germana bessona. I tot i compartir la seua obsessió pels pronoms febles i la gramàtica, no n'era el mateix. Perquè si Midons simbolitzava la perfecció divina de la trinitat, del ritme ternari dels cants trobadorescs, del 3 com a equilibri còsmic del billar francès que l'amour courtois té com a senyes d'identitat; la germana bessona, de tan perfecta i superior com volia ser, va multiplicar el seu 3 originari per un 3 de supèrbia que evidenciava la complexa relació d'un ésser amb el seu duplicat viu i contemporani. Vaig decidir, però, que el meu amor, tot i la impossible connexió amb els interessos vitals de la germana bessona, agrairia l'esmorteïda flama que la seua presència de finestra interposada projectava sobre l'absència de Midons. Heus ací, però, que quan encara suraven per l'aire d'un novembre escurat les campanades d'un àngelus fúnebre, la finestra bessona també va ser cegada. I jo vaig sucumbir. El meu cos havia patit massa. Mal nodrit, sense pronoms ni gramàtica, abandonat a la seua sort, a la seua dissort, va buscar l'oblit als divertiments més intemperats. I la diversió va poder en ell. Només la confosa esperança en l'esperança va reanimar el meu cos al damunt d'una bici. Com una ànima en pena m'acostava un dia i altre pel meu benvolgut atzucac d'amor, negre i silent com els forats més negres i muts de l'univers. Fins que un dia l'apagada veu de Midons va fer vibrar els meus timpans. ¿On ets, estimada? ¿D'on surt aquesta dolça melodia dels plors que els amors prohibits escampen per l'èter de les ànimes bessones? I entre els maons que la urgència i l'odi havien disposat a la finestra de l'amor i la paciència, una escletxa oblidada permetia el pas de l'emmelangida veu del meu bon senyor. No et preocupes, estimada, vinc a peu, cap cosa podrà destorbar a partir d'ara el nostre sublimat amor, ningú mai no sabrà que sóc ací. Tindré la teua veu, i potser serà prou. L'amor, el veritable amor, sempre estarà per damunt de maons, de finestres tancades i escletxes oblidades. I a l'endemà aquell mal senyor va tapiar el nostre atzucac, el nostre chemin d'amour. I va enllestir el camí de l'odi.

2 comentaris: