dissabte, 18 de gener de 2014

Desmuntant la vida

"Él no estaba de luto por nadie y era conmovedor verlo de negro. Pertenecía a esa raza de niños acorralados, amargados prematuramente, volcánicos" (Genet, J. Santa María de las Flores)

Tinc la inquietant certitud de que escriure és anar desmuntant la vida amb la mateixa capritxosa disciplina que la vida desmunta els nostres millors somnis. I si la vida n'és tan capritxosa com el dibuix de les lletres amb que parlem dels records, l'escriptura n'és tan penell com les línies de la mà que la memòria fa servir sobre el full del passat. Així, triem de l'oblit, amb l'expectació infantil dels regals, ulls de pastissos, la dolça acidesa de les àries més sublims i discretes que el temps ens va assignar. Els moments que varen resumir, ningú no ho diria, a la modèstia dels seus fets, l'essència impertorbable i còsmica d'una melodia feta a parts iguals de vent inoportú i llàgrimes de cocodril. Perquè només els nens poden preveure l'onerós vent xiulant abans el penell que el manifesta. Només els nens ploren abans la llàgrima capritxosa prenga la decisió de marcar el cor vellutat dels cocodrils. I aquest seguit d'àries, i plors, com si d'una òpera sense elements intermedis es tractés, va escampant-se pels fulls dibuixats de lletres com a illes arbitràriament disseminades per tot el que vàrem solcar a la densitat feixuga del mar abissal i sud de la infantesa. I ho farem curosament. Conscients del seu lirisme volcànic, prematurament amarg, d'induïda por acorralat. Com si tots haguérem estat il·luminats pel déu que va besar en Mozart als quatre anys, però que ens hagués negat el seu sentit de l'oïda en arribar els set, l'edat de la consciència, aquella a la que mai no va arribar Wolfang. Ningú no sap la inconsciència dels genis. Ni ells mateixos. La resta, però, trobarem escampades per terra totes aquestes àries sense òpera, totes aquestes illes sense sud, aquests personatges sense autor, totes les peces que mai no sospitàrem conformaven l'objecte primer dels somnis, vestits de dol per nosaltres mateixos.


"Aunque divisábamos muchas islas, eran de aquella materia de que están hechos los sueños" (Stevenson, R.L. En los mares del Sur)

2 comentaris:

  1. I alguns, com un infant barroer, anem desgranant vivències talment dibuixades amb un dacs d'aquells esmussats. Afortunadament, d'altres ja sabeu fer anar la ploma :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. No sigues tan modesta, Clidi :) Però moltes gràcies, de totes formes, pel que em dius. Una abraçada.

      Elimina