dissabte, 25 de gener del 2014

La pedra i els altres


Tota pedra fa marge, diu la dita. Però és el cas, que aquesta pedra del camí era ben singular i de peculiar marge. Perquè el seu marge era i no era alhora, i hom podria assegurar el contrari i el seu viceversa. Sí, d'alguna manera era una pedra de marge imprevisible, podríem dir. O ben bé, una pedra imprevisible al marge, on molts la volien, és el cas, arraconada i silenciosa, el que no és exactament la mateixa cosa. En qualsevol dels casos, però, destorbava al bell mig del camí que trepitjaven els que amb la seua poderosa petjada anaven determinant l'oportunitat dels "ara toca" o dels "ara no toca" pedra al camí, amb o sense marge, com a prova de la seua responsabilitat i superior visió del món. Do de l'oportunitat que, no cal dir, repartien a trot i a dret com si foren doctors "Onoris causa" als marges de la vida. Tenia aquesta pedra, doncs, i si em permeteu la llicència, ànima de poeta. Perquè les pedres tenen l'obstinació lírica dels marginats, i els poetes són pedres de toc a l'existència calladament desesperada dels humans. I com que la volien ben fora del seu camí triomfal, la varen acusar de deslleialtat. "¿Com goses parlar als quatre vents de l'absència de l'Hac majúscula al capdavant del nostre "Onoris casua"? Ara no toca pedra al camí. S'ha acabat. Estem molt ofesos." I el que durant setze anys havia sigut la prova de que el camí estava per fer i que potser no ho estaria mai de la vida, va ser apartat no només del camí sinó dels marges. I els homenots varen respirar amb beneplàcit compartit, tot i que el camí, sense pedra ni marge, mai no tornaria a ser el mateix pels vianants o els ciclistes. Però ells estaven molt satisfets, perquè no els molestava gens ni mica, a la sabata de la seua consciència, aquella pedra despatxada, molt al contrari, s'havien alliberat a la fi del que significava un vertader perill per tots aquells que, com diu el tango, se cuidan los zapatos -i la consciència- andando de rodillas.

2 comentaris:

  1. els haurem de foragitar a cops de pedra a tots aquests que abusen del poder i anorreen la llibertat , totes les llibertats ....ni tv ni radio ni diaris .....
    al final prohibiran també parlar

    ResponElimina
    Respostes
    1. Al temps, Elfree, al temps. El més preocupant és que Levante-EMV, fins ara, passava per ser un periòdic plurar, o almenys ho dissimulava. Porca misèria! Una abraçada.

      Elimina