Puc entendre la dissolució de l'espai. L'art de reduir-ne les seues tres dimensions a dos i enganyar, així, l'ull, la mirada; heus ací la pintura, el dibuix, la necessitat de moure la mà sobre les superfícies verges del món deixant anar la nostra petjada, la nostra màcula. Fins i tot l'escriptura puc pensar-la com el millor dibuix que hem conegut de les tres dimensions de la por: la vida, l'amor i la mort. I acceptaria de bon grau, si més no, la seua reducció bidimensional, només vida i amor, confirmant el que tots sabem: de la mort tan sols veiem les aparences, la seua no realitat, la no vida, una negació al nostre espai de vida. El desprès de la mort, però, és matèria sense espai ni temps, només literatura, oral o escrita, ritus o religió: la maldestre grafia de les quimeres a tres veus. Puc admetre, per tant, que observat pel seu cantó estret, fi, el full de l'espai bidimensional on rutllen la vida i l'amor, l'existència, no existeix. I tanmateix, vivim i amem, i patim, perquè només som que titelles de la nostra por bidimensional, tot i que alguns també sabem mortificar-se -valga la redundància- amb la tercera dimensió de la nostra particular bogeria: la mort, i el que esperem o no d'ella. ¿On són les fissures, sempre m'he preguntat; on, les escletxes que aquests canvis dimensionals -2 per 3- necessàriament deuen de produir, i que només dues coses ho evidencien sense dubtes, la música i el pedaleig? Perquè igual que un coup de dés jamais n'abolira le hasard, una sola dimensió -el temps- mai no abolirà la música. Però aquesta, tal i com també ho fa el pedaleig solitari i obstinadament disciplinat d'un sol ciclista, sí que dissol el temps. I mai no ho he pogut comprendre. Perquè la música -i no la mera ordenació de sons a l'espai d'una partitura, que no a tot podem dir-li música- té la gloriosa condició d'una infinitud amb compassos d'espera, o, si voleu, d'una eternitat amb darrer compàs. I aquesta profunda contradicció, només entesa com a tal per la nostra raó bidimensional -causa i efecte- n'és l'esplendor esponerós de les realitats paral·leles entre les quals només podem fer dues coses: caminar a tomballons o pedalejar amb l'elegància i circumspecció del punt impropi de la música i la roda fina, aquell lloc on dues línies paral·leles acaben per trobar-se a l'infinit. Potser és un engany. Potser només és el meu engany. Però ja tots sabem que, igual que la mort ens espera en altra dimensió, el que tots esperem de nosaltres mateixos supera infinitament les nostres dimensions. Millor no mortificar-se.
dilluns, 26 d’agost del 2013
Punt impropi
Puc entendre la dissolució de l'espai. L'art de reduir-ne les seues tres dimensions a dos i enganyar, així, l'ull, la mirada; heus ací la pintura, el dibuix, la necessitat de moure la mà sobre les superfícies verges del món deixant anar la nostra petjada, la nostra màcula. Fins i tot l'escriptura puc pensar-la com el millor dibuix que hem conegut de les tres dimensions de la por: la vida, l'amor i la mort. I acceptaria de bon grau, si més no, la seua reducció bidimensional, només vida i amor, confirmant el que tots sabem: de la mort tan sols veiem les aparences, la seua no realitat, la no vida, una negació al nostre espai de vida. El desprès de la mort, però, és matèria sense espai ni temps, només literatura, oral o escrita, ritus o religió: la maldestre grafia de les quimeres a tres veus. Puc admetre, per tant, que observat pel seu cantó estret, fi, el full de l'espai bidimensional on rutllen la vida i l'amor, l'existència, no existeix. I tanmateix, vivim i amem, i patim, perquè només som que titelles de la nostra por bidimensional, tot i que alguns també sabem mortificar-se -valga la redundància- amb la tercera dimensió de la nostra particular bogeria: la mort, i el que esperem o no d'ella. ¿On són les fissures, sempre m'he preguntat; on, les escletxes que aquests canvis dimensionals -2 per 3- necessàriament deuen de produir, i que només dues coses ho evidencien sense dubtes, la música i el pedaleig? Perquè igual que un coup de dés jamais n'abolira le hasard, una sola dimensió -el temps- mai no abolirà la música. Però aquesta, tal i com també ho fa el pedaleig solitari i obstinadament disciplinat d'un sol ciclista, sí que dissol el temps. I mai no ho he pogut comprendre. Perquè la música -i no la mera ordenació de sons a l'espai d'una partitura, que no a tot podem dir-li música- té la gloriosa condició d'una infinitud amb compassos d'espera, o, si voleu, d'una eternitat amb darrer compàs. I aquesta profunda contradicció, només entesa com a tal per la nostra raó bidimensional -causa i efecte- n'és l'esplendor esponerós de les realitats paral·leles entre les quals només podem fer dues coses: caminar a tomballons o pedalejar amb l'elegància i circumspecció del punt impropi de la música i la roda fina, aquell lloc on dues línies paral·leles acaben per trobar-se a l'infinit. Potser és un engany. Potser només és el meu engany. Però ja tots sabem que, igual que la mort ens espera en altra dimensió, el que tots esperem de nosaltres mateixos supera infinitament les nostres dimensions. Millor no mortificar-se.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
el temps la quarta dimensió....millor que no no ens mortifiquem pas mentrestant escoltem la música i viatgem en el temps pedalant o a peu
ResponEliminaAixò farem, Elfree. Un petó.
ResponEliminamolt bó ...comparteix a Facebook beset fort!!!
ResponElimina