dilluns, 12 d’agost de 2013

Els cabells de Rimbaud

"A todo se llega, he aprendido a ser sucio y me parece bien"
(JRJ)

Jo sé que ets al dintre d'aquests cabells verdosos que omplin els camps com crineres d'un cavall embogit pels versos que a poc a poc vares conjuminar al recer d'aquell teu graner on els crits del déu que fugia del teu doll -va dir-nos la teua germana Vitalie- donaven pas a l'home que deixava paradoxalment al seu darrere aquella llegenda del Dante: lasciate ogni speranza voi ch'entrate. Vares sortir de l'infern, i t'adonares que el Dante s'equivocava, que les esperances es dissolen tot just acabar la nostra particular sessió a l'infern, tot just creuar la porta sobreescrita, tot just adonar-nos-en que no som déus, ni majors ni menors, que som més innecessaris que els polls que vivien al paradís creuat dels teus cabells crespats i lluminosos. Si tots hem nascut a ran de terra, per què existeix la maldat, per què bullen els somnis? J'attends Dieu, avec gourmandise. Je suis de race inférieure de toute éternité. A tort i a dret d'aquell camí reial -Ah!, cette vie de mon enfance, la gran route par tous le temps- que surt de l'orb per la banda nord de la ciutat, hi són els teus cabells caiguts aixoplugant el fang que hores d'ara només sollen les rates amb les seues petjades pestanyoses. Delir Déu, delir l'home: què estranya circumstància d'un mot que revifa la deífica cendra en humana presència i que no pot sinó beure delerosament la sang absent de la metàfora. Què fàcil és visitar els déus, la mitologia dels quals està per fer. Només unes quantes passes o unes poques pedalades o un parell de fulls i quatre versos: ja sou davant la nova porta sobreescrita: lasciate ogni bassezza voi ch'entrate. I encetareu la vostra particular sessió a la nova Arcàdia infernal, plena a vessar de pecats i esperances. Tanta aspiració de déus i havíem oblidat com som d'humans. Horreur de ma bêtise. Què difícil entendre's i entendre'ns. L'argentada llum del dematí, però, cau amb la lluïssor i bonhomia capvesprada de la llet original dels estels. Passeu, passeu, i pedaleu una estona per la via làctia on és la perduda innocència blanca, albedo, dels déus caiguts, l'honestedat insubornable dels infants poetes, la tendresa que hi creu en la interpretació del món, els cabells platejats de Rimbaud com alquímica verdor que barreja la maduresa del blau contemplatiu, coeruleus, i el groc adolescent, citrinitas. Passeu, passeu a la fira de les mentides amagades, a l'indret blanc que és sota terra i que brollarà només als estius, passeu abans de morir el dia i retornar a la nit per la porta del darrere, aquella que diu: La vie est la farce à mener par tous.

2 comentaris:

  1. sense paraules ...perfecte,ho he pujat al Fb,beset fort!!!

    ResponElimina
  2. Moltes gràcies, Concha. Espere que agrade als que hi passen. Un bes.

    ResponElimina