dimecres, 7 d’agost de 2013

El enemigo


La primera vegada que vaig tindre consciència del que s'anomenava "el enemigo" va ser a la mili, tot i que aquella idea tan estesa de que la realitat va al mateix pack de la vida mai no l'he sentida com a meua, el que no vol dir que no la patira igualment; és a dir, un pot sofrir circumstàncies que tanmateix no sent com a pròpies. Sí, allò sí que era l'enemic. Perquè als partits de futbol o a qualsevol dels enfrontaments que fem de xiquets no hi ha d'enemics, sinó més bé els amics del bàndol contrari. Però a la mili sí que em van identificar l'enemic, fins i tot me'l van ubicar amb precisió: ahí bajo está el enemigo. La cosa va anar més o menys així. Érem al camp de tir. Hi havia una petita elevació ben allunyada del solar on estaven les dianes per fer punteria. Aquell dia ens varen dir que anàvem a llançar "granadas de mano". Jo esperava un tipus de disseny similar al que havia conegut als tebeos de "Hazañas bélicas" o ben bé a la pantalla del cinema del barri, el "Triunfo", com la mítica revista. Però no, el que em varen donar semblava més bé un pot de pésols amb revestiment de plàstic. Més que anella, hi havia una palanqueta, la qual havíem de moure i comptar deu. Hi havia que comptar fins a deu com a requisit que no només demostrava la teua selecta educació -almenys fins a deu- i valentia (el risc de que t'esclatés a la mà era prou alt degut al seu made in... sí, en efecte, eren made in spain) sinó que evitava la possibilitat de que l'enemic te la tornés a reenviar com si fos una carta que en no trobar el seu destinatari hi torna al seu remitent: la típica excursió ciclista en dos temps amb compassos d'espera al seu bell mig: anada, esmorzar i tornada. Tota aquesta explicació la vàrem rebre en posició de descans i perfectament alineats, no cal dir. Desprès, en rigorós ordre alfabètic, anàvem pujant al pujol, turó, the hill o com vulgueu, si us plau. Jo, pel meu cognom, vaig ser dels primers, el que significava que encara ningú no ens hagués fet cinc cèntims a cau d'orella del que passava dalt al punt de llançament. Mai no oblidaré aquella breu i intensa conversa amb el sergent: a sus órdenes, mi sargento… cuerpo a tierra, desgraciao, no querrás que el enemigo te vuele la cabeza… no, mi sargento. A la punta del pujol hi havia una mena de barana que feia com de trinxera. Portava al cap un casc de ferro que ens anàvem passant segons li tocava el torn a cadascú. ¡El siguiente! En aquells temps jo ja portava ulleres. Com que el casc em venia gran m'entropessava amb les ulleres i me les abaixava cap a la punta del nas. Al obeir l'ordre del sergent, cuerpo a tierra, desgraciao... la cosa va empitjorar. Mira por el agujero… Hi havia una mena de tronera petita. En la marca de piedras negras está el enemigo… Sí, mi sargento… Jo no hi veia res. El sergent va agafar una granada del caixó i em la va posar a la mà dreta -donaven per fet l'absència d'esquerrans- i la mà esquerra a la palanqueta. Tira, cuenta diez y lánzala. Ahí bajo está el enemigo… A sus órdenes, mi sargento… Vaig tirar de la palanqueta però no vaig notar cap moviment. No va, mi sargento… Trae p'acá… Va començar a furgar. La madre que los parió… Va insistir-hi. Me cago en la artilleria… Se li va quedar la palanqueta a la mà, i jo instintivament vaig començar a comptar deu. Ell se la va mirar de ben a prop. Mi sargento… Qué pasa?... Ya han pasado los diez segundos… Coño!!… I la va llançar sense mirar on era l'enemic. Varem esperar uns segons, per si esclatava o per si de cas l'enemic la reenviava. Silenci. Debe estar pasada de fecha. ¡El siguiente!… I jo vaig pensar en el pot de pésols. L'enemic, evidentment, era dins de casa nostra.

4 comentaris:

  1. molt bo el post i terrible situació, tal com tu dius l'enemic està dins de casa nostra...per a la nostra desgracia!!! beset fort.

    ResponElimina
  2. menys mal que ja no es fa obligatoriament la mili.. el meu pare es va lliurar per l'altura jaja... tens tota la raò l'enemic dins de casa... besets!!!

    ResponElimina
  3. si ja tens raó.....per cert un relat que fa pensar en l'antiga servitud de la mili....i passant al FMI el tal Rodrigo Rato quin riure! va ser l'anterior president.....el dia que diguin que cal despatxar sense cobrar ni un euro als bandarres com ell aleshores serà una altra cosa

    ResponElimina
  4. I veurem com acaba la cosa, Concha, veurem. Un bes.

    Ei, Siria, què tal?. Doncs parlaven de tornar a fer-la obligatòria. Que què és? Quins temps! Tindrem que fer la revolució que mai no hem fet. Besets!

    Elfree, no sé si ho sentirem dir això, perquè veure-lo de segur que no. Una abraçada.

    ResponElimina