dimarts, 4 de juny de 2013

La ironia de la lila


Avui dimarts he compartit taula amb amics. Sí, sóc afortunat. Compartir taula, no només menjar junts, és alguna cosa que els ciclistes sabem valorar, i molt. Només hem menjat dos, però la cervesa ha estat ben compartida per tots quatre. Ara se m'acut que asseure's al voltant d'una taula -no necessàriament rodona- fins i tot ben modesta, quadradeta ella, petitona, és un compromís amb la memòria. I ho dic, perquè en acabar de menjar he sortit cap a la feina. Podia haver triat Valenbisi, però he decidit anar a peu, perquè part dels carrers que anava a petjar eren els de la meua joventut, i llavors jo era un xic que en lloc de portar una boina azul, portava una trenka negra de pany anglès que el meu pare va trincar de les mercaderies portuàries que acabaven amb destí desconegut, modificat, si voleu, cosa que no només ell sabia fer a la perfecció, és clar. Perdoneu-lo, perdoneu-los, érem pobres. I és el cas que petjar llocs tan seriosos té el seu preu. L'avinguda Blasco Ibáñez va veure com els versos triaven per mi totes les noies del món, tots els esguards de les flors, tots els llavis dels somnis. És molt significatiu que al voltant d'aquest tros de la ciutat, que a dia d'avui encara amenaça el Cabanyal on visc, jo he conegut el vertader amor i la mort. Perquè hi són els jardins i la xica rossa amb pitet a ratlles -coses meues. I també l'Hospital Clínic i el pare a la sala de terminals. I avui, travessant l'avinguda, algú -algun déu avorrit- m'ha fet l'ullet. Perquè jo anava posseït de liles, és el cas. Les podeu trobar per tot arreu. Prop del poliesportiu. A la mateixa avinguda. I estan exultants. Perquè és primavera i les flors saben que tothom les observa, les espera. I anava jo amb els ulls plens d'una lila gairebé afrodisíaca, no d'òbvies carnalitats, sinó d'esperances compatides, com la taula d'avui, i m'he dit a mi mateix que l'esperança no depèn de ningú que no duga el nostre mateix nom. I així, m'he enfilat per la drecera dels jardins centrals de la dita avinguda. He baixat els seus graons per creuar-la, i al bell mig dels meus pensaments la flor ha parlat per tots nosaltres. Hi havia una noia que menjava llepoleries asseguda al banc de fusta sota els lilàs dels jardins. Portava els dolços a la típica bossa de cel·lofana estreta i allargada. I mentre jo passava al seu davant la flor de la lila ha caigut. I ha caigut al dintre de la cel·lofana. Al dintre de la bossa tan estreta com era. Tan estreta com el millor dels somnis. Quin encert, he pensat. Però la xica l'ha tret amb menyspreu. Quina molèstia, deu haver pensat. I no ha sabut llegir la caiguda de la flor al dintre de la bossa. No ha sabut escoltar el parlament de la lila. Bé, no féssem una altra tragèdia, si us plau. Però la noia no ha estat capaç de fer ni un somriure, de llegir amb un mínim de saviesa la ironia de la lila. I això em preocupa, i molt.

2 comentaris:

  1. No, home, no. Bé, això espere. Vull pensar que la xica és l'excepció que confirma la regla: la joventut és sensible i té molt de sentit de l'humor.

    ResponElimina