dijous, 13 de juny de 2013

Immanuel Sanz i la finestra


Sempre m'han intrigat les paraules que l'Immanuel Kant va escriure sobre la música a la seua Crítica del judici. ¿Potser no n'era massa aficionat a l'art d'Euterpe? Bé, això ho puc comprendre, tots no tenim les mateixes passions. Mireu-me a mi, i la meua inexplicable dèria ciclista. ¿Potser tenia poques aptituds musicals, cosa que explicaria part de la seua rancúnia amagada, bé, dissimulada, contra la música? Massa raó pura per deixar-se portar per les teues frustracions. Per si no ho haveu llegit -la qual cosa és més que comprensible, jo ho vaig fer per pura raó televisiva de no perdre el judici- el filòsof que va protagonitzar els seus últims dies perquè en prengués nota un inveterat consumidor d'opi -el Thomas de Quincey- venia a dir que la música era una expressió artística poc educada: "Además, hay en la música una cierta falta de urbanidad, y es que, sobre todo según la naturaleza de sus instrumentos, extiende su influencia más allá de lo que se desea (sobre la vecindad); y de ese modo, por decirlo así, se impone, y, por tanto, perjudica a la libertad de los que están fuera de la reunión musical"(1977:290)*. I potser tenia tota la raó, pura, és clar. Tot i que em costa imaginar quin tipus de música podia resultar-li molesta als capvespres, les Abendmusiken, del Könisgberg a les acaballes segle XVIII. Avui és diferent, és clar. Perquè tu estàs a casa teua. La vesprada ha estat llarga i pesada. Arribes a les deu i pico de la nit amb la modesta intenció de sopar qualsevol cosa. Donar-li una ullada a les notícies. Saludar, comentar o només llegir als amics blogaires, fa calor i obres les finestres. Ve una lleugera brisa del mar. I amb la brisa una música que no desitges i que tens que suportar. El cantant és dels famosos, l'Alejandro Sanz, ahí es ná, i gairebé t'empasses tot el seu concert de badades i debades. Quin xollo, no?. Doncs no. El Sanz no és que em desagradade. Tampoc és que em trenque el cor. M'és indiferent, el pitjor que li pot passar a un artista. Però jo venia amb la intenció de sopar, saludar, llegir… I m'ha vingut al cap el pobre filòsof de Königsberg. I la raó pura i dura per la qual vaig comprar la seua Crítica del judici. Perquè a casa, la mare era aficionada a l'Ironside -¿feu memòria?- i a mi em tenia ben fart aquest advocat que sempre guanyava els casos més inversemblants, i del que jo sospitava alguna cosa tèrbola. Alguna cosa que només vaig endevinar a l'altra banda d'una finestra indiscreta. Resulta que va matar la seua dona i la va soterrar al jardí del patí interior de la finca on vivia, i només un reporter gràfic i una princesa que encara no ho era s'adonaren. Però jo, llavors, no ho sabia, i en veure el títol d'aquell llibre, Crítica del juicio, vaig pensar en la de raons pures i impures que li podria dir a la mare per a que deixàrem d'estar abocats a aquella petita finestra gris. És el que tenen les finestres quan amb la major de les innocències les obres. Potser, ara que ho pense, el batlle de Königsberg li deien de cognom Gürtel. Ah, sí, les fenêtres nous guettent.

*Kant, I Crítica del Juicio, Austral, 1977

3 comentaris:

  1. Molt bó el post...i de totes maneres a mi m'agraden les finestres però és clar que sense tant soroll molt millor.beset i enhorabona.

    ResponElimina
  2. Mira que arribes a embolicar la troca... :-))))

    ResponElimina
  3. Gràcies, Concha, ah, les fenêtres. Un bes.

    Sí, José Luis, tinc certa debilitat per embolicar la troca. M'ho passe bé, si vosaltres també, doncs paga la pena, no?

    ResponElimina