dilluns, 30 de setembre de 2013

L'après-midi


Mare de déu, les vuit del matí del diumenge i jo encara al llit. Què em passa? Com es nota que no has quedat amb els amics, Vicicle. Va, alçat, o avui pedalaràs només de tornada. Què vols dir?... Jo què sé. ¿O era: jo, que sé?... Ablucions, desdejuni, ràpida repassada a les news, posar-se el vestit de torero: samarreta interior, culotte curt, mitjons, maillot… verd, avui me'n posaré un de verd, bona cosa de verd, la crema fotoprotectora -és a dir, contra els paparazzi- repassar la pressió de les rodes, neteja i lubricació de la cadena -sí, ja ho sé, la bici podria preparar-la el dissabte, però sóc dels que deixen les coses pel final; ara, mai no he fet esperar ningú- les sabatilles -primer la dreta, desprès l'esquerra- els guants -primer l'esquerre i desprès el dret- i les ulleres de sol graduades. Au!, vinga, anem-hi. Faig el passadís de casa. Va por ustedes, vosotros. M'encasquete el casc davant l'espill del rebedor. Ma' que ets guapo!! Les nou i mitja. Quin desastre!. Baixe per l'escala amb la bici al braç. I a pedalar. Enfile la Rue de la Barrack. No he donat quatre pedalades i aquella dona del balcó d'un primer, amb cridanera bateta groga, crida la meua atenció. Normal, natural. I la bateta és tan curteta que sense Vicicle voler li veu tota la seua esponerosa intimitat, perquè cap coseta li la cobreix. Ah, mon dieu!, que diuen per ací. Bé comença le jour, n'est-ce pas? Desprès de fer el passeig de la platja -els francesos a qualsevol cosa li diuen platja, total per quatre sacs de sorra que li tiren a la vorera del Sena- gire a mà esquerra i prenc la ruta del barranc. Massa tard. Tot ple de corredors. Si la terra és rodona, i mai no arribareu al final!! Ni cas. Ja sóc fora de la ciutat, extramurs. El camí de terra del barranc està tallat per les vies del tren. Les travesse a peu. Torne a pujar a la bici. I no he donat quatre pedalades que una xica crida la meua atenció perquè ha posat peu a terra, i la seua bici no li funciona. Que est-ce qu'il passe?... No puc ficar-la… Quina cosa, mademoiselle?... La chaîne… Oh, mon dieu, cap problème. Est une chaîne Simpson?... Mais oui, monsieur… Què estrany, doncs. ¿Sap què és el que passa? (versió catalana de savez-vous que est-ce qu'il passe?)… Pas, monsieur… (Redéu, quins morrets m'ha posat, com són de charmantes) Doncs que és massa llarga i té poca tensió… Oh là là… Més val curta i ben tensa -mai no se n'ix- que llarga i tova, el tamaño importa, ma chérie… C'est vrai, monsieur… I riu. Li la he ficada a les palpentes, perquè duia un protector, al plat, vull dir. I m'ha dit que el seu home és que anava pel davant preparant una mitja marató, i que moltes gràcies, que si no què hagués fet, com l'hagués avisat. I jo li he dit que si en té de problemes que només té que cridar: Vicicle!! Vicicle!!, que jo no faig ni mitges maratons ni maratons senceres. I ha tornat a riure (redéu quin riure més charmant) Només passar el Séminaire. Bé, només deixar a mà esquerra el Séminaire i enfilar le chemin du puits, no havia pegat quatre pedalades que una donzella ha demanat el meu auxili. Anava coixa del peu dret. Era una corredora. Una de tantes que busquen la fi de lo món. I s'havia fet mal al turmell dret. Monsieur, monsieur… ¿Li fa mal?... Mais oui, mais oui… Puge, la duré a casa… Merci, merci… Caram, he pensat, tot ho diu dues vegades, serà perquè en té de dues bones raons? I, asseguda a la barra de la bici, m'ha explicat que fa footing perquè li sobra de tot. Que si tenia massa cul… Ja… I que si què grosses les seues dues raons del davant… Ja… I que si les cuixes… Ja… Jo no feia sinó monosíl·labs, perquè no veia que sobrés cap cosa de les que ella assenyalava. I en tornar al poble no fèiem sinó parlar de física quàntica i mirar-nos els ulls, cosa més que normal i natural entre ciclista i convidada de barra. I quan hem parat i l'he ajudat a baixar una veu ha passat pel damunt del nostre acomiadament quàntic. Vicicle, Vicicle, que són les nou. Què no t'alces hui o què?... Osti, sí. La mare que em va parir. Que arribe tard… Si em vares dir que no havies quedat en els amics… Per això mateix faig tard… No t'entenc… Res, coses meues. Un glopet d'aigua, un mosset, res de news, i al carrer, que són i mitja, i em perdré l'après-midi…

2 comentaris:

  1. Els somnis d'un ciclista com ha de ser!!!enhorabona i beset!!!

    ResponElimina
  2. A que sí? Bé, depèn, clar :) Un bes!

    ResponElimina