dimarts, 10 de setembre de 2013

Mata de jonc


Era una noia força elegant. Pura poesia visual. Havia nascut, però, en un dels pobles amb més deler ostentós del món. Aquells, sabeu, on tothom fa el possible per trencar la bonhomia estètica dels voltants a colps de rajola nouvinguda. Era una tendra tija de jonc al bell mig d'un camp de carabasses, la flor de les quals, però, doblegava els seus pètals de groc safrà davant els ulls egipcis d'aquesta colometa. I com tots els éssers tocats per la vertadera bellesa del que és subtil i profund alhora, la discreció i la contenció formaven part inexcusable de la seua essència existencial. La sensualitat del món descansava als seus dos llavis d'ambarina pruna melmelada, i les bessones galtes varen tindre l'encert de deixar-se conformar pels suaus pòmuls de la malenconia. Ah!, si tothom ho hagués pogut apreciar, potser no tindríem cap cosa que lamentar, és clar; potser no tindríem cap cosa que contar, és cert. Així és la vida, menyspreem els àngels per mirar de negar els somnis dels déus. A Charleville-Mézières mai no han sabut què fer amb el pobre Rimbaud, a banda de tirar-li terra al damunt, amb l'excusa del cementeri, i dedicar-li un parell d'horrorosos monuments. Des de ben petita sempre li van retreure la seua petitesa. Heus ací les coses del món, avergonyim el negre de ser negre i lloem la cabellera del lleó, com si qualsevol dels dos pogués evitar-ho: el ser negre o tindre de cabellera. El seu somriure mai no arribava a la riota. I la tristesa només deixava anar, de tant en tant, alguna llàgrima exquisida. Aquella moderació del seu cos era un precís reflex del seu esperit irreductible. L'elegància es manifestava en ella pel cúmul d'absències que era capaç d'assolir. Però els seus conciutadans no n'estaven per aquestes raons contradictòries que ans entenien com a evidents mancances personals, la seua consubstancial primesa, que com a senyals d'una naturalesa distinta que instintivament mirava d'equilibrar el pensament estabornit i adulterat d'aquella comunitat que l'envoltava. Inútil. Tot era tan inútil. Tal i com si al bell mig d'un aplec de mountain bikes de grosses rodes amb tacs de cautxú, potents frens de disc i amortidors hidràulics, deixàrem caure una prima bicicleta de pinyó fix amb un parell de sospirs per rodes, sense frens ni cap indici de suspensió, i esperant que, com a mínim, les primeres, amaguen la panxa per la foto. Sí, com és de traïdora... no, de perversa, la realitat. Primer va ser un sospir. Desprès, una vareta tendra d'absències. Al capdavall, una coloma. Va créixer. Va heretar el collar de la mare. Se'l va posar. Va mirar-se a l'espill, ignorant del que tal fet suposava per a les dones. ¿Quan trobaria la seua mata de jonc? No ho sabia. I potser mai no ho arribaria a saber. Mentre, però, en attendant ce jour, va fer-se aquell vestit groc amb els pètals safrà de les flors de la carabassa, aquell vestit que tant li agradava posar-se per gaudir el moviment de l'aire, i que ara oscil·lava, elegant, amb les ones del mar.


4 comentaris:

  1. Una bicicleta que és poesia, com una mata de jonc.

    ResponElimina
  2. Aquest es dels que no podrà faltar a l'antologia.

    ResponElimina
  3. Helena, A que és molt xula! Gràcies per passar.

    JL, Si tu ho dius, no es parle més. :)

    Concha, merci i bes.

    ResponElimina