El ciclista quàntic

La física quàntica explica la bogeria (els quants del seny estan de festa), la mort (els quants espirituals estan de botelló i deixen el cos a la cantonada més pròxima), la santíssima trinitat ( és l'efecte tres en un, els quants estan en tres llocs i en un al mateix temps), totes les religions (els quants encara no els ha explicat ningú), els déjà vu (els quants d'altre t'envaeixen), la memòria (els quants viatgen en el temps i l'espai), els lapsus de memòria (els quants han perdut el tramvia, amb o sense desig, o el botelló va ser d'escàndol), les metàfores (quants intercanviables, com els cromos), el misteri de la música (feta d'uns quants escandalosos que ningú no veu, estan però com si no) o l'art en general (fet d'escàndols per uns quants)… Crec, per tant, que la mecànica quàntica és afer de poetes, no pas de físics, que mai no li trobaran cap lògica. Fins i tot, crec que els quants expliquen Déu al saló d'uns quants perduts, ja que aquest és a tots els llocs i a ningú al mateix temps, Déu, vull dir, el gran Quant -no confondre amb l'altre parc temàtic d'interès: el gran Khan- com els polítics que diuen estar al saló d'uns passos perduts que mai no donen, i on mai no els trobaràs, o ben bé parlen des d'una pantalla ectoplasmàtica, quan són de passos perduts on no són. Sóc un quant, se siente. I al programa electoral ningú no es va molestar en deixar-lo dit. I els comprenc. Quant pateixen, pobrets! Perquè jo sóc un ciclista quàntic. I Aquí va mi explicación… El meu cor és un electró. Ara ací, ara allí. En Machín sabia molta més física que l'Einstein, perquè podia explicar la realitat més real, la realitat de les coses més petites, és a dir, les giravoltes dels sentiments. Per cert, sabeu que l'Einstein, l'Albert, tenia un cosí electró?. Sí, l'altre, l'Alfred. L'Alfred Einstein. Sempre a l'ombra del cosinet, i que feia com que estudiava però era musicòleg. Tot un clàssic de la historiografia de la música romàntica. A més, un romàntic empedreït. D'aquells que no donen cap explicació. M'ho demana el cos, cosí. Ah, doncs tu mateix, menteix. Perquè la música és estar i no estar, com l'electró que tots portem al dintre del cor i no embogeix. Em seguiu? Com la bici, que arriba aquell moment que te n'adones del que està passant: però si estava pedalant! I caus. Com l'amor, clar. Estic, però no estic. Estic amb tu, però estic en... Antonio es va quedar curt, però. Dos? Dues dones només? Per favor, que poc coneixia el cor d'una bicicleta, perdó, d'una bogeria.