N'hi ha un moment de llum verda i whisky.
Aquell del vespre que plega i vol ser nit.
El què sents com un adéu de no saps què.
Pèrdua reiterada d'una espera ignorada.
Voldria dir que un dia, que un vespre,
hi trobaré els ulls i els llavis del bes absent.
Absenta saborida pels versos assedegats
dels itineraris nocturns del ciclista imaginat.
Les paraules no dites, els gestos no fets,
mai no haurien de ser els perfums i els sons del poema.
Perdona'm, si pots, aquesta crepuscular feblesa.
Com de penedits serem a la vellesa d'allò
que com joves pensaven podíem demorar
fins l'epíleg inexistent de lluna verda i glop de cristall.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada