Llegir un poema deshonest
em fa mal.
Tant o més que la victòria
espúria d'un ciclista dopat.
-I com es dopen els poetes?
-Comencen, com els sants.
Éssers elegits per un deu inexistent.
Un parell de premis anunciats
i devenen nota impresa
de qualsevol hagiografia.
Desprès, la vanitat.
I potser al dematí:
la supèrbia disfressada
d'una modèstia amb crosses.
Llegir un poema dolent
em fa mal.
M'entristeix si n'és honest.
Si, impúdic, em fa pena el poeta
i la seua carnalitat.
De segur que els seus versos
abstrets de pedres i rierols,
de la luxúria estèril del buit,
no estan a l'alçada del vi
que mai calma l'assedegada
ploma dels seus papers
immaculats.
Com sempre, amb molta força. Me n'agrada molt aquest "Un parell de premis anunciats/ i devenen nota impresa/ de qualsevol hagiografia". I també "la luxúria estèril del buit".
ResponEliminaCom sempre, moltes gràcies, Helena. Sempre tries el milloret de cada poema.
Elimina