dissabte, 30 d’agost del 2014

D


Ei, Vicicle, quant de temps! Com va la vida? De categoria, oi?... De… De categoria, anaves a dir, a que sí?. ¿La dona i els fills, bé?... De… Que de què vaig, no? No t'espantes, home, no poses cara de susto, que és broma, ja sé que no tens xiquets, almenys reconeguts, oi; però bicicletes, cinc, eh?. A tope, eh, a cent, com sempre, cinc per cent, a que sí?... ¿Cinc per cent?... Cony, avui estàs espeset, xato. Com t'ho fas?... De… Que de què parle? De bicis, tros de suro, que sembles una ela geminada, amb el puntet pel mig que no sap si dividir o multiplicar per deu… ¿Ela per deu?... Què tens Vic, m'estàs començant a preocupar de debò?... De… Depressió, és clar. Depressió postvacances. Estava cantat. Quan t'he vist la careta que feies des de… De… Sí, des de l'altra banda del carrer, que m'he dit: mira qui tenim ací, en Vicicle, i quina penica que fa, i he travessat el carrer, què no faria pel meu amic, m'he dit, si fins i tot sembles demacrat… De… Demacrat, sí; un poquet sí que n'estàs, de veres… De… Sí, sí, t'ho dic com amic. Què no has anat a la platja de... De…  De la Malva-rosa, caram, que no m'eixia. Però tu prens el sol molt sovint, els ciclistes tots teniu moreno de paleta… De… Sí, de paleta, no m'ho negaràs ara, de quatre dits pel damunt dels genolls fins els turmells, i de quatre dits pel damunt dels colzes fins els canells, la resta sembleu ninots d'orxata, amb l'excepció del cap que fa de punta de fartó, com l'iceberg, però en fartonet de… De… De… De… "De" ara no me'n recorde el que t'anava a dir. D'Alboraia, això, cony. ¿I no em preguntes on he estat de vacances?... De… Doncs de puta mare… De… De categoria, nano. Mira, et faré cinc cèntims… ¿Cinc-cents?… No, tío, cinc cèntims, saps què vull dir?, que estàs als núvols. Doncs vam anar, la colla d'amics, ja saps, de cerveses -que paga el pare del Voll- enguany tocava La Croix de Fer… De… La creu de ferro. Tu la tens que conèixer. Ja saps el que ens agrada fer broma. L'any passat vam estar a la marató de… De… Ara no me'n recorde, té igual. Doncs vam anar a La Croix, i els vint-i-cinc dies que vam estar, fèiem vint pujades al dia en cotxe, deu pel matí i deu per la vesprada, bevent cervesa ben freda i preguntant els ciclistes que hi pujaven que de què fugien, si de la dona o de la sogra. Com que ningú no entenia res, doncs vinga a riure, tu. De la dona o de la sogra, saps?... De… I els pobres fets pols, esbufegant i bavejant, i nosaltres cervesa amunt, cervesa avall, ben fresqueta. Vint-i-cinc dies i vint pujades per dia… Cinc-centes… Això, cinc-centes vegades, unsinparar de pixar-nos de riure, bé, i de la cervesa, no cal dir, què em dius?... Que una pedalada per cadascú dels metres d'alçada que té l'Oronet és la modesta cervesa que, fins ara, jo puc oferir a tots els que pugen al meu cim particular. Els que aneu en cotxe i teniu la beguda gratis millor que us quedeu a l'altra banda del carrer mentre rigueu i pixeu a costa del pare… Caram, no t'ho prengues així, que només estàvem de broma. ¿No vols sentir com acabà la cosa?… Millor sentir la L500 d'en D.

dimecres, 27 d’agost del 2014

Silenci


No, l'ombra del magnolier no n'és allargassada. Potser sí que ho és la del xiprer, no serè jo qui diga el contrari. Allargassada com la fulla acoltellada de la mort. Però el que sí puc assegurar és que el silenci va caure ahir a València amb la calina aspra del ponent com un record sec i arenós, d'aquells que habiten les cendres negres i blaves del foc que templa la malenconia del vent d'oest. Un seguit de galtes blanques i mocadors negres i muts. Un rogle de mans eixutes esfilagarsant els grans de fusta enfilats fins a la creu, anada i tornada d'una etapa sense començament ni final possible. Perquè l'aire de ponent, en arribar a la ciutat, duu l'olor a bava de tots els rosaris pregats a la Verge d'argent que amaguen les fulles enrevessades dels plàtans de totes les alberedes que donen pas a l'Avinguda. I el silenci s'imposa als carrers com un toc de queda de la paraula. I la gent seu a l'ombra muda del menjador a l'espera del miracle de la resurrecció dels mots pel so pregat, mentre el flaire dens del vernís dels mobles beneeix les parpelles caigudes, els ulls tancats dels asseguts. Però el nen ix al jardí. I es gita damunt el marbre blanc del banquilet. Duu als llavis la flor del gessamí, la mel perfumada del qual xucla vaporosament, i a la mà esquerra el mos amarg de la tija capil·lar del trèvol. Aquest llit de pedra li cou als omòplats i al cap, però el besllum que li arriba ençà la fullaraca encartonada del magnolier li regala la sordesa infantil d'uns ulls que ignoren tot el que el temps farà a la resta del seu rostre. Duu una samarreta blanca de tirants, pantalonets ben curts i sandàlies. No sap si estirar les cames sobre la frescor del marbre o recollir-les i acomodar-hi els ossos de l'esquena. De sobte, sobre el rerefons del silenci canicular, un silenci ben diferent de l'hivernal de casa adormida, un silenci de casa en vetlla infinita, fa un "ah" fluixet i mesuradament teatral alhora que gira el cap en un gest simpàtic que imita la mort dels seus herois de pel·lícula. Li cau el gessamí dels llavis i li ve al cap el seu cosí, que va morir de mala sang. "Se li ha fet mala la sang", va dir-li a la mare la tieta amb la contrarietat desolada d'una collita llançada a perdre, no de plor amagat. I visualitza el seu cosí estès mut al llit mut; i la seua ànima, com una gran fulla blanca de magnolier, allargassada i acoltellada, que ix del seu pit cap al cel ras de la cambra. Al menjador, els oncles sopen amb l'aplicació acostumada dels que mai no s'han fet preguntes inútils. Mossega el trèvol, l'acidesa del seu suc s'implica al carrer amb la disciplina que la sorra es transfigura en cristall sota les flames blaves del silenci. La vorera, el jardí, el món sencer té la fragilitat cristal·lina del silenci de ponent. Una sola paraula trencaria l'ombra callada i vidriosa del magnolier. Et la ville s'endormait sous le soleil brûlant du vent d'ouest. 

dilluns, 25 d’agost del 2014

Mariner en terra



En una poqueta de sort. A veure. Ai, quantes emocions se m'amunteguen. Estic nerviós i tot. Deu ser al calaix de baix de l'armari. Va, surt de l'armari, marineret!. Doncs no. Caram, on l'hem ficat? Ah!, potser està al bagul dels records? Clar. On si no? És que vull estar a l'alçada: "Queremos seguir creciendo desde la innnovación y la originalidad y creo que, humildemente, lo estamos haciendo en los últimos años". Mira, la caixeta de les estampetes. Ostres, i el missal -mai no vaig saber com fer-lo servir. Però la resta… Deu estar al fons dels records, bé, del bagul. Caram, que no tindré que treure-ho tot? A veure. Els pantalons acampanats de pana -els odiava-, les camises entallades de punt i coll d'ànec -també-, la trenka -com pesa!-, la bufanda de dos metres i mig i els primers amors impossibles; ei!, el batí -des dels catorze anys decebent en primeria línia de fred al menjador de casa-, ui!, el rosari, què fa ací?, però potser m'estic acostant, i el banyadoret a ratlles -era capaç d'absorbir la mediterrània sencera i part de l'atlàntic-; els pantalonets curts de tergal, d'entretemps, i els de llana, d'hivern -total, pel que servia la llana-; mare de déu!, els tirants -m'avergonyien tant o més que la pajarita dels diumenges-, i açò?, síiiiii, el verdugo que ens ficaven al cap de tornada cap a casa els dissabtes en acabar el cinema -dissabtes, cinema i sopar d'entrepà; diumenges, xamelo fumat i avorriment d'entrecor-; ei, ei, ei, la camisa blanca d'anar mudat, amb lorzas a les mànigues i punys amb dos traus per als gemelos, els botons de puny, i el catecismo, per què?, osti, i el Manual de urbanidad, ara sí que no sé què dir, només que la història aquella del que es pujava a una torre metàl·lica d'electricitat i hi quedava fregit no em va deixar dormir en un parell de setmanes, i la del gos que lligaven amb llonganisses em donava fàstic, ah!, i la del xiquet que sempre xafava els tolls d'aigua i s'embrutava la roba, i… oh!, no, això no, això no val, qui ha estat el malparit, ací no podeu guardar el primer bes de la mare, no, i molt menys el perfum del seu pit en perdre el calostre, no, això no són records, com tampoc no ho és la seua veu demanant-me paciència en canviar de pit, no, això no és memòria, no n'és el temps perdut, això és la poca innocència que no vull perdre, i que ja no n'és capaç de trobar-ne el que avui he vingut a buscar al bagul per estar a l'alçada de les circumstàncies: aquells pantalons llargs -els primers- i blancs, i aquella camisola blanca amb coll blau de gran llaç que només vaig vestir una vegada a la meua vida, l'única que oficialment vaig ser una ànima pura, un mariner en terra.

divendres, 22 d’agost del 2014

Xina forever

Els xinesos dolents parlen anglès

¿Mai no sabrem desvetllar el misteri soterrat que va envoltar al famós i misteriós -redundància estiuenca amb possibilitat d'oxímoron- personatge dit Fu-Manxú, oriental i anglès a parts iguals -els extrems es toquen- i que gràcies als meus profunds coneixements de la cultura groga puc dir-vos, amb una seguretat a prova de viquipèdia, que era originari de Manxúria i que li deien Fu? No voldria resultar pedant, però el que sap el que té a les mans, ho sap, i el que no, no. Grandíssima veritat que li atribueixen al Confuci tot i ser meua, i al que si seguim les pautes etimològiques de l'anterior, podríem afirmar que li deien Con o Kon -com el menjador de premis de la Mona- i era originari de Fuci o Fuzí. I ara que pense, potser la meua gosseta, la Mona, li diuen Mo i és nascuda a Na, apòcope de Nadagascar. Caram, què reveladora pot resultar l'etimologia xinesa de la realitat… Vicicle, Vicicle… Què?… Que és Madagascar, en ema… Però està al costat, no?. Va, no mareges. Bé, com sempre, m'estic anant de tema: ¿de nom Te i nascut a Ma? Centrem-nos: per què era tan dolent el Fu-Manxú? Per què la Ling Tang, la sòcia, era tan sàdica que hagués fet enrogir de vergonya al pobre marqués dit Sa i nascut a De? Per què estan copiant fil per randa l'occident europeu? Què és el que veritablement amaga al seu interior més recondit -amb o sense harmonia- el reconegut perill groc i la seua conseqüència més abjecta, la duplitectura? Tan mal els va caure la història de la Madame Butterfly?... Xis, xis, Vicicle, ei, Vicicle!... Què passa, ara?... Que la Butterfly transcorre a Nagasaki, al Japó… Però està al costat, no?... Home, sí, però… Doncs deixem-ho estar, no anem a discutir ara per una frontera de res… A l'article que us he enllaçat unes línies abans, diuen que la prestigiosa Bianca Bosker, ha fet una anàlisi ben detallada -si no, quina anàlisi seria?- de les causes que són al darrere d'aquesta vessant fumanxina per dolenta -no per l'opi- de l'arquitectura xinesa més actual. Però, la veritat, Bianca -de nom Bi i nascuda a Anca- amb tots els respectes, crec que estàs totalment equivocada. De fet, la Bianca insisteix a un argument que a mi em sembla no només feble, sinó ben estúpid. Perquè diu la periodista ancarina, que els xinesos només volen demostrar que són capaços de fer o copiar qualsevol cosa que hagen fet els occidentals: "También sirve como un toque de atención: todo lo que hemos construido a lo largo de la historia, ellos también pueden hacerlo. Aunque sea de esta manera copiada". A veure, Bianca, anem a pams, anem a pams… Ei, Vicicle, Vicicle. Tens raó, la cosa no està gens clara. Perquè mentre no copien una barraca valenciana i el Miquelet, què volen demostrar?... Rus, no va per ahí la cosa… Com que no?... Els xinos ixos no tenen collons de fer una rèplica del nostre Miquelet, ni de dir-se valencians, t'ha quedat clara la cosa?... I per què voldrien ser valencians els xinesos, Fonsi?... Per la paella i l'allipebre, que ens els volen furtar tots, els catalans, els xinos, els… I per la barraca i el Miquelet, no?... Equilicuá, ben dit… Rus, estàs molt equivocat. Tant o més que la Bianca. Només una pregunta li faria a la susdita i a tu mateix: què els queda per demostrar als xinesos en qüestions d'arquitectura, de si poden fer o no tal o qual cosa amb rajoles desprès d'haver parit la Gran Muralla? Que algú dubtava a hores d'ara de la seua capacitat rajolera? En tot cas som els occidentals els que mai no podrem fer una barbaritat de 21.196 kilòmetres de rajoles amuntegades -uns deu Tours de France seguidets i sense parar, que el dia que organitzen el Tour de Xina, prepareu-vos ciclistes a començar com a infantils i acabar de veterans. "Va ser guanyar el Tour xinés i arribar-me la jubilació", serà la declaració més habitual dels seus campions. Ja m'estic desviant del tema per segona. Però la Gran Muralla -no confondre amb el típic nom de restaurant xinés- no ens aclareix el gran misteri de la duplitectura. Diu Woody Allen que els xinesos tenen mirada sospitosa. Més enllà, però, d'aquesta declinació fumanxina, jo trobe que són uns sentimentals. Perquè tothom sap que acabaran dominant el món i que la resta de civilitzacions seran esborrades de la faç de la terra, fins i tot la britànica, i volen guardar uns records escollits a casa seua. Els hi varen donar la idea els japonesos, que mancats d'espai, varen limitar les seues aspiracions a fotografiar mil·límetre a mil·límetre l'occident sencer i el més enllà. Els xinesos, però, faran una rèplica a escala 1:1 d'allò que més s'estimen de l'altra banda del món. El que us deia, uns sentimentals.


La recepta de l'allipebre xinés

dilluns, 18 d’agost del 2014

Bufar



Darrerament estic bufant molt més del que tinc per costum... Serà que la cosa està que bufa, Vicicle… Vaja, ja tenim el graciós. Bé, com us deia, em pase tot el dia bufant… Altre fan dels Pimplinela, tu!… Sí que n'és de graciós el xic, sí; deia que tot el dia me'l pase bufant, tot i que els ciclistes ja som bufadors de mena… I que ho digues, tu!; que l'entrepà d'etapa comença en la cervesa i acaba en el xupito doble, com si pujareu l'Oronet etílic, eh!, comenceu en una pendent del 5% i acabeu pels 40º i… Jo ho deia pels esbufecs, perquè l'esforç de pedalar accelera la respiració… I la pimplinela també, tu!... Ah!, no sé. A mi no m'agraden gens ni mica… ¿Que no t'agraden? Quins no t'agraden?... Els germans que es fan passar per amants… ¿Com que germans que es fan passar per amants? Ara m'he perdut. ¿No ho diràs pels benedictins o els cartoixans del Chartreuse? Verd, Chartreuse verd, faltaria més... ¿Com que frares? ¿Que s'han penedit? Doncs ja era hora, que la cosa era ben verda, i n'han fet més mal que una pedregà. Al capdavall han posat en pràctica el que pregonaven: olvídame y pega la vuelta… Tampoc és perquè t'ho prengues així, tu!; però si és el que vols, ja marxe, tu!... No ho deia per vostè, ho dic per la cançoneta… Bé, ja he entès la indirecta, tu!… No parle en segones, i deixe el tu en pau, que ningú no ens ha presentat… Vostè dispense… Només volia dir que bufe massa, que llig el que llig i bufe, amb els llavis atansats, sap?, m'hiperventile i em marege; i m'agradaria trobar una solució al bufar i bufar… Adéu… Ajudi'm… No hi ha més que parlar… Pense en mi… Adéu… Per què? Si jo només vull que aprofitar tot el que bufe… I m'ho dius a mi, perquè tinc fama de bufat, i és una fama justa certament... Doncs no ho sabia, si és la primera vegada que el veig a vostè… Tots diuen el mateix, i desprès passa el que passa… Què?... Que una nit va tornar… ¿Que una nit va tornar? Qui va tornar?... Jo… I què anava buscant?... A tu… Mire, se'm fa tard… Per què?... Perquè estic que bufe! Perquè estic que em bufe al damunt!! Perquè vull aprofitar el meu bufit, i vostè no fa sinó enredar-me. I encara no m'ha dit qui és… Sóc jo… Ja la tenim. I què vol?... A tu… Se'm fa tard… Per què?... Perquè en la mesura de les meues possibilitats, cada dia intente justificar-la… ¿Justificar, què cosa?... La bufera, la bufada, no sé, la vida… Ah, la vida. Posa-me'n un altre got, o millor un pitxer, que és un mot que m'agrada més no sé per què… I qui paga? A mi no em queda un clau… I jo només sóc un iaioflauta… Ja ho tinc, eureka!, gràcies, de veres, gràcies. Ja sé el que faré. I ho faré more ciclistum. Que els déus t'ho paguen o mecenes!… Ah, ja ens tutegem?...

dimecres, 13 d’agost del 2014

Xocolata



M'agrada la xocolata, m'agrada molt, tant o més del que m'agrada la Juliette Binoche... I, què té a veure la xocolata en la Binoche, Vicicle?... Ah, ¿com podria dir-t'ho sense incórrer en incorreccions polítiques?. És una mena de paradoxa, amic meu. Perquè la xocolata diuen que és bona per la pressió sanguínia, l'abaixa, i la Juliette, però, me la puja, la pressió, vull dir. ¿Saps el que intente aclarir?... No… Jo tampoc, la veritat. A la Mona, la meua gosseta, també li agrada la xocolata. I també jo em pregunte com és possible, què té a veure la xocolata amb els gossos, perquè si es tractés d'un lloro ho entendria, és clar. Potser té la pressió alta. A més a més, la Mona odia la política -ah, doncs...- i la correcció no n'és el seu fort: ens mossega els peus i ens gruny a la mínima; però, clar, que jo sàpiga no coneix la Juliette, tot i que també és francesa, però de Madagascar. És un Coton de Tulear (Pose l'enllaç per si en voleu fer-vos cinc cèntims del seu pedigrí) ¿Serà que tenen cacau a Madagascar?, em pregunte retòricament... Canyella, Vicicle, el que tenen a Madagascar és el mercat de canyella més gran d'Àfrica… Ah, doncs, no digas más. Perquè si Mona albira la xocolata al seu horitzó nassal, amb o sense canyella, no només farà sense demanar-li-ho la postura de la Gran Esfinx de Giza (afegeixo l'enllaç per si de cas), que els seus avantpassats varen aprendre a la mítica Alexandria a l'espera dels amos que llegien de franc el diari al dintre de la biblioteca, també us farà la postura d'elevé, i ballarà el Vals de les Hores, de puntetes i tot, i amb les manetes enlairades, deixant clar d'una vegada per totes que les hores són d'essència ternària, cosa ben poc ciclista -mai no podrem pedalar en 3/4, què hi farem?, limitacions de no tindre sinó dues cames (sic); d'això que el temps i les pedalades no s'avinguin fàcilment- i que el ballet és una conseqüència volàtil de la xocolata. Perquè desprès de regalimar-s'hi la cobertura del teu gelat, pastís o bombó preferit, et lleparà els dits amb allò que els educadors i psicòlegs o psicoanalistes -també argentins, quina cosa- de gossos en diuen besets d'agraïment, el relevé, tot i que en desaparèixer-hi la xocolata els agraïments i les passes de dansa marxen amb un seguit de lladrucs típics del que realment és: un gos d'atura. Sí, perquè la Mona ens considera els seus corders al dintre del seu tancat particular. I l'estirada d'orelles que et dus si n'ixes del tancat -el menjador- per fer un pipí, pose per cas, és de quietoparao o quietotodoelmundoalsuelo, i això que va nàixer al març, no al febrer; per passar tot seguit al balcó i posar-ne dempeus i firmes al veïnat de la plaça, gossos inclosos. Però m'estic desviant del tema, jo el que volia aclarir era la xocolata de la Binoche, que, per cert, sembla que també és o era ballarina (deixe ací l'enllaç que ho explica) i que va nàixer al mes de març, com la Mona. I jo, que sóc un romàntic impenitent, i que com tots els impenitents no intueixo la feliç trobada que al billar francès sempre es produeix entre la bola blanca i la groga a esquenes de la roja, doncs m'assabente massa tard de l'arribada d'un nou personatge a la plaça: una dona amb un gosset. I tampoc no sóc capaç de sospitar el creixement del meu interès  als esdeveniments que hi ocorren. Assegut al pavelló de Verney, veig passejar-se al costat de la font una dona jove, de pèl ros i mediana estatura, que duu una boina; un gos blanc de Tulear corre al seu davant. I de sobte la incògnita s'aclareix. Ara ja sé on s'amaga la xocolata del llop.

divendres, 8 d’agost del 2014

Les vacances de M. Vicicle


Mai no havia fet vacances. Bé, fa més de vint-i-cinc anys varen passar cinc dies als Pirineus aragonesos. Gran caminada fins a la Cola del caballo, feia una calor paradoxal al parc d'Ordesa. Sense cantimplora ni bidó, begueren de totes les fonts del camí i ficaren els peus a les agulles gelades dels tolls d'aigua. A la nit, gran diarrea còsmica: tot una experiència de transsubstanciació immediata i inapel·lable de la matèria. Menjares, begueres o respirares, tot es transsubstanciava instantàneament en matèria còsmica a l'univers blanc i fred de la porcellana. Aquestes vacances pirinenques varen ser l'excepció que confirma la regla, és clar. I és que a M. Vicicle no li agrada viatjar, els viatges el deprimeixen, sentiment heretat d'una altra inapel·lable transsubstanciació de la matèria típica a la seua infantesa: ficar mitja casa dins el tramvia només per passar un parell d'hores a la platja, o ben bé la casa sencera al tren que prenien a l'estació del nord, per passar vuit hores mal comptades de diumenge a la caseta del Magistre, per les contrades d'Alboraia. Aquestes transsubstanciacions avant la lettre li varen llevar les ganes per a la resta dels seus dies de viatges terrenals. Però, i heus ací la paradoxa transsubstancial, a M. Vicicle li agradaria viatjar en vacances; sí, fer vacances. I li agradaria fer-ho a un país de fred en calent, de gelor a l'estiu. No sé, Suècia, Noruega, o millor, ja posats, Islàndia. Un país de pluges i baixes temperatures, cels agrisats i roba d'abric, i a ser possible aiguaneu a l'exterior i un bon escalfor al dintre de la cabana de fusta en primera línia d'un bosc de salzes i bedolls. I si no pot pedalar un parell de setmanes, doncs no passa res, però haurà fet vacances i ho podrà contar als veïns. Perquè fer vacances sense suor i poder contar-lo al veïnat deu ser una experiència transsubstancial, de segur. Dissortadament, agafar una maleta li regira no només els budells, sinó els seus pitjors dimonis particulars. No, no li agrada viatjar, ja us ho dic, i, a més a més, considera que és car, molt car, o almenys és molt cara la forma en que a ell li agradaria viatjar, que, tot siga dit, és l'única manera en que viatjar no significaria perdre instantàneament la poca dignitat que li queda. Dit açò, la depressió i el pressupost són els seus dos grans enemics davant aquesta cosa que diem vacances. Apunteu el segon enemic com a primer, si em permeteu la declinació marxista. Però en un pensat i fet tot li ha canviat, perquè enguany ha decidit viatjar a Islàndia. Això sí, sense moure's de casa seua.


Ha tancat les finestres, ha baixat les persianes, i al seu lloc ha penjat una mena de llençols amb reproduccions dels boscos islandesos nevats i xops, tal i com si les seues finestres, víctimes d'una sobtada transsubstanciació, obriren els seus ulls al paisatge nòrdic. La que deu estar caient, pensa, mentre es frega les mans de fred i acciona l'aire condicionat a la temperatura més baixa possible. Entra al dormitori. Busca roba d'hivern d'estar per casa, el polar i uns pantalons apelfats, i seu a la butaca a llegir una estona mentre la punta del nas se li queda gelada. ¿Però i l'escalfor de les llars islandeses? Comprèn que s'ha equivocat, que al dintre d'aquelles cases tothom va en samarreta i pantalonet curt mentre a l'exterior els termòmetres marquen uns 20º sota a zero. Apaga l'aire i la temperatura puja de valent. Imagineu-vos-en: València al més d'agost, al bell mig de la canícula, amb tot tancat dins una habitació orientada al sud, un petit forn transsubstanciat a casa seua. Es lleva la roba i queda en pantalonets curts, en calçotets. La transpiració augmenta exponencialment. El clima nòrdic de fa uns instants s'ha desfet com la neu sota el pixum. Cap cosa li suggereix que és de vacances al nord d'Europa. Què hi farem? Però obri els ulls sorprès de sí mateix pel que acaba de recordar. Va a l'estudi. Regira als caixons de l'escriptori i "eureka, lo encontré". De nou al menjador, engega l'equip de música i posa aquell CD que duu a la mà, i que algú li va regalar. És una composició de música electroacústica que reprodueix amb sons de laboratori una tempesta descomunal. Li varen donar no sé quin premi d'innovació. Ah, sí, molt millor, i tant. La que està caient, pensa, mentre es mira els peus dins les xancles. ¿Xancles i Islàndia? Alguna cosa no li quadra. Es lleva les xancles. I ara és el pis el que no li quadra sota els peus nuus. Deuria ser de fusta el pis, de roure o de faig. Clar, parquet. Li ve al cap el traster. ¿No hi guardà, pel si de cas, un parell de persianetes enrotllables de fusta? Doncs ja té el parquet, no serà el mateix, però ja li està bé. I ja els tenim ací, instal·lats, el parquet i en Vicicle. Com un senyor. Ha valgut la pena. Temperatura interior, indoor, 37º i pujant, humitat ambient del 80%, potser un poquet massa, però com que va en calçotets -la veritat és que va en pilota picada, però ja que estem en horari infantil, i d'estiu- i es passeja per la seua llar islandesa amb parquet enrotllable -quitaypon, marca japonesa. Un poc més i seria com una sauna islandesa. ¿Però els islandesos tenen saunes?. Té dubtes. Ell ho havia sentit dir dels suecs, la sauna sueca és famosa a tot arreu. Consulta internet. Termals, sembla que a Islàndia el més habitual són els banys termals. ¿I com s'ho faria ell, si no té ni banyera, només un plat de dutxa escanyolit? Posa a bullir aigua en un parell de perols, els dos més grans. Quan esclata el bull, hi afegeix fulles d'eucaliptus. Què té a veure l'eucaliptus amb els banys termals islandesos? No ho sap, ni li preocupa. Duu els perols al saló i els cobreix amb una tovalla de bany ben gran dins la qual es fica el propi M. Vicicle. Bé, ja ha transsubstanciat el seu menjador en una saunabanytèrmicislandès i està que s'ofega. No arriba als vint minuts que, amerat i debilitat per la pèrdua de líquids, es dirigeix a la dutxa freda amb el rerefons de la tempesta electroacústica al menjador, tal i com si obrís la porta de la seua cabanya i dugués a terme la darrera transsubstanciació: de l'infern volcànic al cel de calamarsa. Feta la transsubstanciació es gita, fet un nyap, al sofà: què bé que s'ho passen els islandesos, malparits. Té gana. I li ve de gust un sopar típicament islandès: un bocata de salmó fumat -però el salmó no és noruec?... Sí, però qui és el valent de menjar tauró podrit?- amb una ampolla ben freda de la beguda dels víkings. I com a colofó un xupito d'aiguardent local, d'Islàndia, faltaria més. Però quan va pel tercer xupito li ve al cap aquell bolero macerat amb els records del que ha estat el seu amor d'estiu islandès, Bajo cero, i no pot reprimir un parell de llagrimetes al bell mig de la tempesta que encara li cau sobre el menjador d'Ikea.

dimarts, 5 d’agost del 2014

Un tal Brausen


"Casi pisando manos de mendigos y ladrones, Medina entró en la sombra de los arcos del mercado viejo de Santa María y se detuvo para quitarse el sombrero de paja y pasarse el pañuelo por la frente. Mustio, pálido, el gran letrero de tela rezaba: ESCRITO POR BRAUSEN." 
(Onetti, Dejemos hablar al viento)

El llamado ciclo de Santa María es un conjunto de novelas que Onetti ambientó, total o parcialmente, en aquella ciudad universo, a la que tantos malos críticos han querido identificar con Montevideo o con el propio Buenos Aires. Y digo malos, no porque se equivoquen, sino por sentir esa necesidad siniestra de tocar realidad tosca, material, cuando ninguna ciudad literaria, si verdaderamente lo es, puede identificarse con ninguna concreción de este nuestro mundo atroz. Comienza el ciclo con la Vida breve. La ciudad, sin embargo, había sido anunciada como una cita de algo aún inexistente en La casa en la arena. En la primera, un tal Brausen, obscuro publicista, escritor en ciernes y asesino primerizo en la figura de la Queca, la prostituta del apartamento contiguo de la que suele aprovecharse, imagina aquella ciudad de Santa María tan fantasmal como la Comala de Pedro Páramo, pero extensa, más panteón de dudosas glorias locales que no anónimo cementerio de estrechas y contiguas tumbas violentas que invitan a la confidencia post mórtem, y aquellos personajes sobre los cuales irá cayendo la sombra incierta de la estatua del propio Brausen -Yo, escuchando tantas imbecilidades que me hacían pensar en por qué Brausen repartió sin discriminar el uso de la palabra- el propio Brausen, ahora prócer omnímodo, y ubicada, cómo no, en la plaza principal de la ciudad santa. Larsen -el Junta-, el doctor Díaz Grey, Petrus y su Astillero y un ecléctico conjunto de fantasmas a mitad camino entre Faulkner y Tennessee Williams rodearán, porque no los llegan a vivir,  una serie de acontecimientos dedicados a contarnos la nada más absoluta, la verdad, la vida. Porque si en general la escritura de Onetti es apenas narrativa, en el ciclo santamariano los hechos, aunque trágicos, son tan fútiles como el mecanismo inconsciente de la respiración. En Dejemos hablar al viento, con la que se ultima la serie, Medina -certero apellido para el anterior e imperceptible comisario de Santa María- es ahora un pintor derrotado en Lavanda, ciudad escapatoria. Pero vuelve, y como comisario, ya que así lo decidió Brausen desde su primer suspiro, lee en un letrero a la entrada de la Santa María retornada: ESCRITO POR BRAUSEN. Porque Santa María no la escribió Onetti, la escribió Brausen, pero el primero es su ángel custodio, el que permite el tránsito de los personajes, su asunción o su condenación. Porque invita, de la mano de un proxeneta, Larsen, a que vivamos una de las historias de mayor sordidez y lirismo de la literatura. Porque apenas nacido el prostíbulo de Juntacadáveres, sintió la muerte de Larsen y escribió El Astillero para matarlo, volviendo a conversar, luego, con un vivo que ya murió. Porque la literatura en Onetti es una esperanza amarga, una forma superior de desarmar la insoportable realidad de los injustos y sus razones tan justas, el último reducto para los que no pueden explicarse, para los que nunca sabrán por qué alguien decidió que sólo habían nacido para poseer una tumba sin nombre, una comunión exclusiva e intransferible con la materia, y que como tal los trataron: materia clasificada, incómoda, a erradicar, a exterminar, a confundir en un amasijo bruto y cruel bajo la sombra de unos dioses impotentes doblegados por su propia historia. Onetti era un impenitente lector de la Biblia, de aquel conjunto de antiguas historias donde se actuaba por el miedo de llegar a no creer en sí mismo, y donde mustio, pálido, el gran letrero de tela rezaba: ESCRITO POR DIOS. Y donde los malos críticos vuelven a confundir el autor.

divendres, 1 d’agost del 2014

Pura estampa


Divendres passat, 25 de juliol, no, l'anterior, dia ben assenyalat, vaig assistir a un concert de guitarra flamenca i Olé. Em varen presentar al mestre guitarrista principal -perquè també actuava una deixeble- quan era a la petita barra del local preparant el karma adient a l'ocasió amb un fino que tirava d'esquenes. Tot un plaer. Admire profundament els guitarristes, perquè tinc entès que és un dels instruments més ingrats. I qualsevol peça, que al públic li pot semblar senzilla, és un vertader mal de cap pel pobre instrumentista. Des d'ací el meu reconeixement. La xerrada abans l'actuació va ser curteta, però sucosa. I és que a la meua dreta hi havia un xic jove que segons el mestre era un dels bons amb la guitarra. Tiene muy buenas manos, va ser el seu dictamen. Jo, automàticament, vaig pensar amb el Django Reinhardt, que tenia la mà esquerra feta un nyap i tocava com els déus. Però no li ho vaig dir, és clar. I és que aquesta cosa de les mans porta cua. De fet, diuen que entre els pianistes arriba a categories metafísiques. I que quan virtuosos del teclat com en Horowitz fan el que fan, sempre n'hi ha d'aquells que displicents sentencien: claro, con esas manos, ya podría. Bé, no sé, no puc opinar, però si alguna cosa sembla important és que l'aspirant a pianista tinga com a mínim deu dits, pose per cas, a ser possible repartits en equanimitat, cinc i cinc sembla, diuen, és la millor opció, i a partir d'aquí la "pura estampa" no sempre arribarà a "fina estampa" i Olé. Perspicaços com sou no fa falta que explique els detalls. Al món del ciclisme també hi ha de dictàmens del que podríem anomenar "pura estampa", és a dir, d'aquells joves que tenen l'aparença física ideal del ciclista professional, i que per tant apuntan buenas maneras. Però si alguna cosa he après pedalant és que l'estètica no ho és tot. Sempre recordaré aquell dia que pujant l'Oronet vàrem arribar i sobrepassar un grup de ciclistes dels dits corretjosos, un dels quals va fer admiració pública de les cuixes d'uns dels xavals que venia en nosaltres: claro, con esas piernas!. El mateix que deien de les mans d'en Horowitz, però que en aquest cas era: "pura estampa, cavaller, pura estampa". Perquè ni amb tot l'or del món aquelles cuixes mai no arribarien a ser les del gran Eddy, pose per cas. Doncs vet aquí, que el nostre president no electe vol gastar la fortuna de 18.000 € diaris -un pressupost aprovat de 3'5 milions de l'ala- per a fer-nos creure que la "pura estampa", que tan bons resultats li ha donat fins ara, pot convertir-se per art de màgia en "fina estampa". Sí, ell també prepara el karma més adient a l'ocasió: les mans d'en Horowitz i les cuixes de l'Eddy, però a diferència del músic i el ciclista, amb recursos impropis. I a mi em preocupa no només la irresponsabilitat amb que tiren de caixa, en tot el que els hi queda al caixó, sinó, per damunt de tot, que la política d'aquesta tropa no hi arribe a l'alçada d'una petita barra de bar amb quatre "finos" i una guitarra pel mig, amb tots els respectes pel vi i la música. I que aquestes actuacions institucionals, més que mans i cuixes, el que no tenen és cap ni peus, sinó pur i dur cinisme. I ja que estem, potser hem arribat al punt en que si el segle XX va veure com naixia el setè art, el cinema, l'art de la llum, el S. XXI ha donat pas definitivament al vuitè art, la política, l'art del cinisme. "Ei, mireu, sense mans; i ara, sense cames!", com els ciclistes del más difícil todavía.