divendres, 1 d’agost de 2014

Pura estampa


Divendres passat, 25 de juliol, no, l'anterior, dia ben assenyalat, vaig assistir a un concert de guitarra flamenca i Olé. Em varen presentar al mestre guitarrista principal -perquè també actuava una deixeble- quan era a la petita barra del local preparant el karma adient a l'ocasió amb un fino que tirava d'esquenes. Tot un plaer. Admire profundament els guitarristes, perquè tinc entès que és un dels instruments més ingrats. I qualsevol peça, que al públic li pot semblar senzilla, és un vertader mal de cap pel pobre instrumentista. Des d'ací el meu reconeixement. La xerrada abans l'actuació va ser curteta, però sucosa. I és que a la meua dreta hi havia un xic jove que segons el mestre era un dels bons amb la guitarra. Tiene muy buenas manos, va ser el seu dictamen. Jo, automàticament, vaig pensar amb el Django Reinhardt, que tenia la mà esquerra feta un nyap i tocava com els déus. Però no li ho vaig dir, és clar. I és que aquesta cosa de les mans porta cua. De fet, diuen que entre els pianistes arriba a categories metafísiques. I que quan virtuosos del teclat com en Horowitz fan el que fan, sempre n'hi ha d'aquells que displicents sentencien: claro, con esas manos, ya podría. Bé, no sé, no puc opinar, però si alguna cosa sembla important és que l'aspirant a pianista tinga com a mínim deu dits, pose per cas, a ser possible repartits en equanimitat, cinc i cinc sembla, diuen, és la millor opció, i a partir d'aquí la "pura estampa" no sempre arribarà a "fina estampa" i Olé. Perspicaços com sou no fa falta que explique els detalls. Al món del ciclisme també hi ha de dictàmens del que podríem anomenar "pura estampa", és a dir, d'aquells joves que tenen l'aparença física ideal del ciclista professional, i que per tant apuntan buenas maneras. Però si alguna cosa he après pedalant és que l'estètica no ho és tot. Sempre recordaré aquell dia que pujant l'Oronet vàrem arribar i sobrepassar un grup de ciclistes dels dits corretjosos, un dels quals va fer admiració pública de les cuixes d'uns dels xavals que venia en nosaltres: claro, con esas piernas!. El mateix que deien de les mans d'en Horowitz, però que en aquest cas era: "pura estampa, cavaller, pura estampa". Perquè ni amb tot l'or del món aquelles cuixes mai no arribarien a ser les del gran Eddy, pose per cas. Doncs vet aquí, que el nostre president no electe vol gastar la fortuna de 18.000 € diaris -un pressupost aprovat de 3'5 milions de l'ala- per a fer-nos creure que la "pura estampa", que tan bons resultats li ha donat fins ara, pot convertir-se per art de màgia en "fina estampa". Sí, ell també prepara el karma més adient a l'ocasió: les mans d'en Horowitz i les cuixes de l'Eddy, però a diferència del músic i el ciclista, amb recursos impropis. I a mi em preocupa no només la irresponsabilitat amb que tiren de caixa, en tot el que els hi queda al caixó, sinó, per damunt de tot, que la política d'aquesta tropa no hi arribe a l'alçada d'una petita barra de bar amb quatre "finos" i una guitarra pel mig, amb tots els respectes pel vi i la música. I que aquestes actuacions institucionals, més que mans i cuixes, el que no tenen és cap ni peus, sinó pur i dur cinisme. I ja que estem, potser hem arribat al punt en que si el segle XX va veure com naixia el setè art, el cinema, l'art de la llum, el S. XXI ha donat pas definitivament al vuitè art, la política, l'art del cinisme. "Ei, mireu, sense mans; i ara, sense cames!", com els ciclistes del más difícil todavía.

2 comentaris:

  1. Variants del timo de la estampita. I a sobre, sense risc

    ResponElimina
    Respostes
    1. De la "fina estampita", sí senyor :) I a més sempre paguem els mateixos, els "paganos".

      Elimina