Una cosa rara

"Consistía en un trino peculiar, parecido al de un pájaro, una especie de gorjeo líquido producido por el contacto de la lengua con el paladar, en cortos intervalos, en medio de la música. El lector recordará probablemente cómo se hace, si ha sido niño alguna vez." 

(Mark Twain, Las aventuras de Tom Sawyer)

Una cosa rara, que encara no podia explicar, li passava a la seua bici. Perquè estava segur que el problema residia a l'instrument i no a l'instrumentista, per dir-ho d'alguna forma. "És que el si bemoll de l'octava aguda està desafinat, jo em rente les mans", diu qualsevol pianista, que no patisca el síndrome beethovenià, en provar el piano del recital uns moments abans el concert. I tindrà tota la raó, no serà ell qui desafine, com si que ho faria un violinista o fins i tot un oboista, pose per cas, sinó que serà la tecla, l'instrument, i només ell mateix, el que no estarà en perfectes condicions tècniques i/o mecàniques. I si encara no s'ho podia explicar, la cosa rara, era perquè havia revisat la bici de d'alt a baix, i d'esquerra a dreta, amb cap resultat objectivament aclaridor. Però la realitat s'imposava, perquè el fenomen succeïa amb la impertorbable cadència d'un metrònom, com si fos un pedaleig aliè al propi pedaleig del ciclista, una segona realitat paral·lela, una normalitat anormal per l'observador, ell mateix, que era al damunt de la bici, una mena de poltergeist (el soroll dels esperits), de fenomen paranormal, estrany, que al capdavall sempre tenia les mateixes conseqüències imprevisibles. Perquè feia temps, massa temps, que mai no feia el que ell volia, que no podia, que no complia les seues expectatives, que n'era infidel a l'etapa o itinerari que s'havia programat. I n'era conscient. I tot i ser conscient, li era impossible redreçar la situació. La roda del davant, vet aquí, la roda del davant de la seua bici, la del sorollet inexplicable de l'esperit, era la que manava. I era ella la que decidia si a la dreta o a l'esquerra a la següent bifurcació, si tot recte o girar cua a la següent rodona. Heus ací el problema. Bé, va pensar, la solució és ben fàcil: canviaré la roda. I ho va fer. Al principi semblava que, efectivament, mort el gos, morta la ràbia. Però a la que feia tres o quatre d'eixides va començar aquell sorollet quasi inaudible, d'aparença intermitent, que a poc a poc es consolidà en la seua continuïtat i amb el seu deler dictatorial. I tornava la cosa rara. I ja no sabia què fer. Imagineu-vos-en, una vesprada qualsevol d'estiu, ara que el dia s'allarga, que només voleu fer una passejada en bici per l'horta, i al capdavall acabeu pujant el pic de l'àguila, desprès de passar per Gàtova; i que baixeu per Altura a buscar Sogorb, pujant a continuació l'Oronet per la façana nord, i desprès ja només podreu que deixar-vos caure cap a una València rara amb els seus fanals encesos sobre un cel refractari, i somiant amb la dutxa i el sofà de casa, i amb l'ànima més comprimida que un tubular i el cos més esmicolat que la nòmina de juny. I així, arribat com era a l'abisme, o del abisme, vés a saber, va decidir agafar el bou per les banyes, i provant de trobar una explicació plausible no li quedà més remei que tirar de metàfora. Era la solució final. Anem a pams, va dir-se. Tenim dues rodes, ¿estem d'acord?, va preguntar-se en veu alta. I va fer que sí amb el cap. I tenim el pedaleig, no?. Altre sí capital. El pedaleig, per la seua natura isòcrona és el temps, és clar. Impertorbable, com la cadència del metrònom. Més capital. Com l'acompanyament que normalment fa la mà esquerra al piano. I al sobre, per damunt d'aquest continu, les dues rodes com dues melodies simultànies que interpreta la mà dreta. Què pot simbolitzar la roda del darrere?. Rep directament la força impulsora del temps, per tant és ben arrelada a la realitat, al ara i ací, al present. És el present. I la del davant,  imprevisible, guiada per déu sap què, ingovernable, capritxosa com un somni o un sentiment, li va recordar aquella frase d'en Faulkner que deia alguna cosa com que "el passat encara està succeint", just el contrari o el mateix, vés a saber, del "hoy es siempre todavía". Llavors, va entendre que el passat era com una melodia superior, un sorollet espiritual, per damunt de la realitat, intermitent, i en delicat contrapunt amb ella, fins i tot contradictori, paradoxal, però encisador i que decidia els camins de la vida en continua superposició o simultaneïtat amb l'ara i ací, el present, del que dependria el futur, l'expectativa, però en oberta i habitual col·lisió d'interessos. I va sentir por, o ben bé una melangia feta a parts iguals d'inquietud i certesa, perquè ara s'adonava que només un nen era el que prenia i prendria sempre les seues decisions. Un nen que ja no existia, però que encara succeïa. Una cosa rara.