divendres, 25 de juliol de 2014

Xis, xis...


Xis, xis! Ei, Vicicle. Xis! Ei. Què fas?... Que no ho veus? Puge Segart… ¿I no fa massa calor?... ¿Tu què creus?... Que has eixit massa tard de casa, que a les nou ja feia una calda d'aquí t'espero, i que els dos últims kilòmetres del portet s'enganxen i acabaràs ben ofegat i mort de calor… ¿M'ho dius o m'ho contes?... Tu mateix, però darrerament els cops de calor estan de saldo… Gràcies pels ànims… Només volia ajudar-te, que avui pega de valent… Ja ho sé, però calladet estaries més guapo… Ah, caram, damunt que vinc a fer-te costat… ¿Costat? ¿Què és el que vols?... No res. Deus tindre la temperatura ben alta, oi?... Sí... ¿I amb el casc no és pitjor?... Sí... Estaràs pels 40º, si més no. ¿No tens mala gana?... No… Però potser t'agafe de sobte i llavors… Llavors, què?... Com què ja et gronxa la bava a la boca de peixet i sembla que vas ben esclafat… Vols callar!! No n'hi ha cosa que més em rebente que vinga qualsevol a dir-me de viva veu totes les meues amagades pors... És que jo no puc dir sinó el que tu penses… ¿Que tens telepatia?... És una forma de dir-ho… Clar!... No t'ho creus. Doncs ara mateix diries que la corba del fons a l'esquerra és l'última i que només passar-la i girar a la dreta ja estaràs en la recta que acaba al poble… Sí…  Doncs estàs ben equivocat, encara tens un bon tros pel davant, perquè desprès de la corba tens una recta ben costeruda que acaba en la corba que has confós… Vaja!... Ja no pots ni parlar. M'ho veia vindre. Però no pateixes, que ací estic jo per a arreplegar-te… ¿Arreplegar-me?... Perquè estàs desfonat. Darrerament fas poca muntanya i no has tingut millor idea que fer-la ara i avui en la que està caient. Però si caus, jo t'arreplegaré… No cauré… Això mai no es pot dir. Ara mateix tens dolor al costat dret, a la zona lumbar. I, a més a més, la suor et cau per l'ull esquerre i l'has tingut que tancar perquè et cou. I n'estàs tan fatigat que ja no mires la carretera, només l'asfalt, perquè si veus la pendent del que et queda pel davant encara et fa més mal pedalar… No cauré… Això mai no se sap. Un defalliment el té qualsevol. De sobte es fa la foscor i… Mai no m'he desmaiat… No és exactament això el que volia dir. ¿No sues massa?... Què vols? No hi ha una punyetera ombra fins al poble... Ho deia perquè vas tan amerat, que no sé què pensar… Doncs, no penses!…  Al capdavall, Vicicle, arriba al poble. Trencat. Però l'entrada al poble encara tira cap amunt impedint-li qualsevol sentiment d'"el pitjor ja ha passat", de victòria, encara que fos pírrica. Només un poc abans de la plaça on està la font, l'antic rentador i l'ajuntament, el terreny cedeix lleument i fins i tot pots deixar-te anar suaument. Al bell mig de la plaça n'hi ha un arbre magnífic, l'ombra del qual cau sobre els únics tres bancs públics del poble. Són de fusta i dóna la sensació d'un sobrer dels que posaven no fa molt de temps als parcs de València. Al primer, el més proper a la carretera, n'hi ha una parella d'ancians, dona i home, asseguts amb la impaciència dels matrimonis. "Bon dia…" Però està tan cansat, que Vicicle ho diu amb un fil de veu i els pobres vells no se n'adonen. Així, quan deixa la bicicleta recolzada al segon banc i seu, ho torna a intentar. "Bon dia…". "Bon dia, cavaller...", anuncia a tota la plaça l'home. I si d'una banda li agrada aquell apel·latiu d'arrelam medieval, d'altra, li queda un frec d'inquietud inexplicable al seu esperit. Beu un glop d'aigua calenta del bidó. Deuria llançar-la i canviar-la a la font que es a l'altra banda de la plaça, al costat de l'ajuntament i el rentador. Però qui és el valent d'alçar-s'hi? Trau el plàtan del darrere del mallot, recolza l'esquena, i en veure la peça de fruita li dóna un xic d'angúnia. ¿Serà la mala gana del malastruc? Esperarem. Paciència. Com què està tot sol no cal la impaciència. Per cert, on s'ha ficat la veu en off? Buf!, què dolenta és la calor. A la fi, i literalment fent de tripas corazón, s'acosta a la font, ompli el bidó, beu, el torna a omplir, beu un glop llarg i gira cua. Seu de segona al banc i comença a menjar el plàtan amb la displicència d'uns budells convertits en batecs desbocats. La parella de vells alcen el vol. "Bon dia, cavaller i la companya…". " Bon dia…". Però tot i que Vicicle no hi veu ningú, no pot reprimir una pregunta llançada al vol dels ancians. Que jues als escacs?... Per què ho dius?... Per si de cas… Per si de cas, què?... ¿Jues o no jues?... Sí, és la meua única debilitat… M'ho ensumava…

4 comentaris:

  1. Respostes
    1. Grècies, Elfree!... Però massa calenta :)

      Elimina
  2. I un altre pas de rosca (vinc de veure que es tradueix així) per arrodonir la boníssima feina. No sé si anaves per aquí, però el final m'ha fet pensar en El setè segell

    ResponElimina
    Respostes
    1. 5 punts per trobar el que s'amagava al final, efectivament Mr. Bergman rondinava per allí; i 1 puntet més per la teua celeritat. Vas primer al concurs viciclista de "què s'amaga?" :)

      Elimina