dijous, 25 de juliol de 2013

L'Esprit de la ruche


Sí, ho reconec, ja tinc els meus dubtes existencials. I no són petits, no, són més que grans. Potser ningú dels que passeu per ací vareu tindre la gloriosa idea de veure la cerimònia final de Le Tour de France, la del centenari, doncs no només us ho vareu estalviar, a més, no vareu atemptar contra la vostra dual salut, la física i la mental. Jo, que fins ara tenia la meua Rue de l'Absinthe i el meu Coin de la Faucille, com una fugida endavant, val, però fugida, què és el que hi puc fer? Què és el que em queda?... Com d'horteres poden arribar a ser aquests gavatxos, per favor. Perquè la part visual era de les de súper-rebaixes de la botiga dels xinesos del cantó; però la musical, de la musical, em quede sense paraules. Què dir? Què fer? (Tolstoi, dixit) ¿Cerimònia final de Le Tour centenari amb xumba-xumba? Però què collons els hi passa als fills de la grandeur? ¿On ha anat a parar aquella habilitat que els francesos sempre han tingut per a derivar el seu mal gust a l'amable calaix de lo kitsch -paraula que sempre he associat amb la quiche lorraine i al kirsch, o licor de cirera: és sorprenent el fet d'una cirera- on ha anat a parar, cony, aquesta saviesa de ciutat cosmopolita? Sí, n'estic més que enfadat, estic cabrejat, emprenyat, empipat, estic tip de tanta aldea global on la vulgaritat més vulgar d'un tros de suro al dintre del seu cotxet contaminant amb el seu particular xumba-xumba a tot el barri un dijous a la nit, empastifant-lo del seu mal gust de baix perfil és l'única cosa que viatja pel món amb la celeritat d'una grip espanyola, d'una pandèmia letal i universal que s'encomana fins i tot als indrets més resistents a l'horterada. No, amb aquesta tendència suïcida, no sempre ens quedarà París. De Ciutat de la llum a Poblet de bombetes. Mireu, encara que siga de reüll, el que li varen fer a la pobre Torre Eiffel. Fa mal, oi? Jo, que sempre he estat convençut que els únics esports horteres per la seua essència contranatural eren el patinatge artístic i la natació sincronitzada, ara m'assabente que el ciclisme pot arribar a cotes molt més altes de vergonya aliena, d'infàmia estètica. Sí, ja sé: Vicicle, que era només la cerimònia i no les pedalades… ¿Sí?, doncs espereu que algú no tinga la gloriosa idea de fabricar mallots amb llumenetes i so quadrifònic. I jo, que del que realment volia escriure era de l'ànima sonora i celestial música on descansa el pinyó o cassette (sic) Campagnolo, i de com al dintre d'aquest gloriós engranatge hi és l'estiu vivaldià. ¿On anirem a parar? Això, a Vivaldis amb bombetes i xumba-xumba. Que desprès ningú no s'espante del espíritu de la colmena.

3 comentaris:

  1. la mediocritat i l'horterada s'encomanen.....em quedo amb Vivaldi!

    ResponElimina
  2. Jo no vaig veure la cerimònia però els francesos quan són horteres són a més, molt cursis no tot és llum el que dóna Paris...nolt bó el post,enhorabona i beset.

    ResponElimina
  3. I jo, Elfree, i jo. Visca Vivaldi!!

    Doncs no saps el que et vas perdre, Concha :) Un bes.

    ResponElimina