dilluns, 11 de març de 2013

El miratge de la misèria


Semblaria una falta de respecte a la maduresa democràtica d'un país el que vaig a fer, si no fos perquè la tal maduresa potser no és sinó un miratge. El miratge de la misèria. L'expressió no és pas meua, ja voldria jo. És del Van Gogh. Sí, aquest geni, titllat de boig -quina misèria- que pintava les coses com si les anomenés pel seu veritable nom. Sí, semblaria una falta total de tacte que jo comencés, hores d'ara, a intentar aclarir l'abismal diferència entre el que és legal i allò que és lícit. I entraríem ja a l'insondable espai de la infàmia si tractés de fer-vos cinc cèntims del que suposa una classe política capaç de giravoltar determinades lleis per a convertir en legal el que no tan sols és il·lícit, sinó directament il·legal. Ningú no dubta que determinats sous de prescripció pròpia, complements salarials, complements salarials comissionats i no comissionats, PAIS, REPAIS, ERES, REPERES, vendes, lloguers, privatitzacions, amnisties, etcètera, ah!, i la impunitat de les mentides, són d'allò més que legals. No, ningú no ho dubta. Ni tampoc ningú no dubta -fins i tot els propis protagonistes hi tenen la certesa- que determinades decisions són, no només insostenibles i indefensables, sinó directament il·lícites. Obscenes. Perquè en una societat mínimament sana, l'obscenitat -allò que és altament contrari al pudor- d'algunes situacions potser és legal, però mai no serà lícita. Perquè allò lícit obeeix a un model respectat, motu proprio, de bones pràctiques. Fins i tot un acord tàcit que tots coneixen. Molt al contrari del que passa a la podridura que ens envolta, on legalitat i licitud semblen la mateixa cosa. I la vergonya, conseqüència de tan miserable miratge, mai no és lícit sentir-la com a part ineludible de qualsevol identitat, activitat o el que tinga que ser. I vostè d'on és?... Jo, sóc avergonyità… I com es defineix això?... Permeable a l'obscenitat… Què vol dir?... Que no suporto el miratge de la mentida… ¿No era de la misèria?... Quina diferència li troba?... He de reconèixer que com a paraules comencen i acaben igual… No només com a paraules, també com a causes… De què?... Del pitjor que li pot passar a una societat, les passes enrere. I amb les passes enrere no cal jugar, que el seu premi gros és la involució. Situació en la que els amos del corral fan i desfan sense demanar opinió als acorralats, justificant així una governabilitat ingovernable, uns interessos molt particulars amb la raó del ben social, del ben públic, unes errades amb noms i cognoms a càrrec de l'erari públic. I això és el cinisme: el fill bord, bastard, del concubinat entre la legalitat i la licitud. Escolte, i què té a veure tot aquest bullit pretensiós amb la bici?... Doncs que al damunt d'una bici mai no pots pedalar cap a enrere. I si ho fas acabes clavat a la carretera i caus de tos… ¿I els de pinyó fix?... Només els suïcides pedalen a l'inrevés mentre el seu esguard és al davant. Típic dels que van a pinyó fix… ¿No ho dirà per mi? No em vaig suïcidar, quina mentida. Potser no havíeu donat cap pedalada endavant… ¿Vol dir que tot plegat no era sinó un miratge?... Si vostè ho diu…


6 comentaris:

  1. Per què ha de ser una misèria que fos boig Van Gogh?

    ResponElimina
  2. Perquè la lucidesa i honestedat que traspuen les seues cartes i pintures mai no m'han semblat ser l'obra d'un boig, tal i com el varen sentenciar al seu temps. Fins ara tothom havia acceptat que es va suïcidar, doncs la darrera biografia demostra que no va ser així: el tir perdut d'un caçador el varen fer passar per un suïcidi. Clar, com què estava boig. Heus ací la misèria. La seua desesperació l'entenc molt bé, i no té res a veure amb la bogeria.

    ResponElimina
  3. Doncs jo em crec els que diuen que era bipolar, de fet crec que un parell de germans seus també es van suïcidar. No és dolent per a l'art de tenir una sensibilitat epecial, la de Touched with fire. Manic depressive illness and the artistic temperament, de Kay Redfield Jamison.

    ResponElimina
  4. Estic en tu, Helena. Jo també havia sentit parlar d'aquesta bipolaritat. Ja saps que el miserable no és el boig, sinó qui manipula els fets en profit propi. El Touched with fire em sembla una expresió molt platònica.

    ResponElimina
  5. I com la obscenitat depèn de la moral dominant, i amb l’augment d’avergonyitàns aquesta es fa cada vegada més laxa, la exhibició es cada vegada més fastigosa.

    ResponElimina
  6. Sí, José Luis. I comença a ser vomitiu.

    ResponElimina