divendres, 15 de març de 2013

D'ànimes negres


Va ser ahir que comentaven, a Le Coin de la Faucille, els efectes secundaris de la cafeïna. Va ser ahir, o abans d'ahir, que llegia a qualsevol lloc d'un món que diuen virtual, la notícia. Però va ser ahir que un glop de l'inapel·lable perfum de la flor del taronger va ennuegar la meua gola. I una gola doblegada busca l'aigua de plor com a primera riera. Va ser ahir que olia a un premonitori març de tarongina. Però no va ser ahir que em vaig adonar què és l'aroma de la tarongina. No. Perquè la ciència no sap de la mètrica enlluernadora d'un bes. O potser sí. Però de segur que no sap el bes enlluernador d'un vers. El rampell d'una metàfora. La metàfora del non se ché, del je ne sais quoi, és a dir, la metàfora de la bellesa. ¿Per què hi ha el non se ché; per què, el je ne sais quoi; per què, la bellesa? L'article llegit deia que mirant d'excitar la capacitat xucladora de les abelles -i alhora la seua inconscient tasca pol·linitzadora- aquesta minúscula flor blanca i neta com la neu, duu al seu esperit l'ànima negra i fosca del cafè. Sí, la flor del taronger duu cafeïna a la seua saba. I aquesta cosa em va deixar ben parat. Pedalant els camins dels tarongers fa temps me'n vaig adonar d'aquell efecte estimulant del seu perfum de llima dolça. No cal dir, per tant, de quin color és l'ànima d'una bici. Bona part de l'horta nord de la ciutat és plena de taronja. I el seu flaire t'acompanya quasi tot l'any,  de tantes com són les seues varietats. I és cert que et serveix d'empenyiment. I té alguna cosa de suau addicció. Però a mi em produeix, alhora, un petit frec d'àcida nostàlgia. Una lleu bufada de tall melancòlic. Un ai de mig amor. Un adéu de mig somriure. Un "si fa no fa" sentimental. Pell blanca i ànima negra. Pètals de cotó i nectari in blues. Llavis prims i cançó de gola doblegada. Un no sé què fosc i ardent al bell mig de la neu. Una bellesa premonitòria. Perquè només de premonició està feta la bellesa. El seu esplendor és pur enlluernament. Subsistència de la fugacitat. Tarongina. I jo, que sóc un cafeïnòman, no sé què pensar. ¿M'ha dut la cafeïna al taronger. O, ben al contrari: és la flor del taronger que m'ha dut al cafè?... Sí, va ser ahir que comentaven, a Le Coin de la Faucille, els efectes secundaris de la tarongina. Olia a un premonitori març. Va ser ahir que olia a un premonitori amor. Perquè només de premonició està fet l'amor. La resta és pura subsistència. Cafeïna.

8 comentaris:

  1. tinc una predilecció per Chet Baker, celebro que l'hagis inclòs com a musica de fons per les teves paraules , cafeïna pura i flor de taronger ! abraçades!

    ResponElimina
  2. Elfree, Chet Baker era un músic molt peculiar, pell blanca i ànima negra, com la tarongina. Abraçades.

    ResponElimina
  3. Si, si, amb l’escrit d’avui toca un negre amb pell blanca com Chet Baker. El que no sabia es que fos a tu a qui el Barça ha posat sentimental :-)

    ResponElimina
  4. José Luis, serà perquè Llevant i Barça comparteixen colors? :)

    ResponElimina
  5. l'olor de la flor del taronger és embriagadora i recorda a la infància, als somnis, al que és i al que no és, si, és premonició, d'alguna cosa, de res... pura essència de premonició.Preciós; beset!!!

    ResponElimina
  6. Gràcies, Concha. M'agrada el que dius: essència de premonició. Un bes.

    ResponElimina
  7. m'has fet rumiar en l'Orangerie (Versailles) i en com n'era de necessari el seu aroma per tapar algunes vergonyes i, sobretot, pudors i que, pel mateix motiu, se'n feien els rams de núvia, quan això de la dutxa era una excentricitat impensable. Ves que no fos per la seva cafeïna que els nuvis no dormien la nit de noces ^^

    ResponElimina
  8. Doncs això deu ser, Clidice, la cafeïna, perquè la natalitat sembla que no. :)

    ResponElimina