divendres, 13 d’abril del 2012

Reflexos condicionats

Per raons que no venen al cas -o potser sí… no sé, segons com acabe el post us en diré- al que anàvem, per un cas, les raons del qual no cal declinar-les, a primera hora del matí, al dematí o ben d'hora ben d'hora -al vostre gust, As you like it- m'he pujat a una bisi -quina gràcia, no?- de Valenbisi i m'he acostat a la comissaria de Russafa. Dóna la casualitat -o potser no n'és tal la cosa- que aquesta dependència policial és al mateix edifici de l'antiga caserna de sapadors ubicada al carrer homònim on un servidor de la pàtria va fer el seu servei militar. He d'admetre que només creuar el riu i enfilar l'Avinguda de la Plata, el meu pedalar s'ha perfilat subtilment, i, a poc a poc, ha adquirit un ritme, un donaire més… més… ¿com diria sense ofendre'm a mi mateix?... més marcial. Au!, ja ho he dit. I n'estic ofès. Què hi farem!. Pedalejava amb aquesta alegria inconscient, coral, exaltada i exhibicionista que tots els grups d'inclinació processional -fallers, natzarens i clavariesses, filaes de moros i cristians o militars- porten tatuada a la seua sang, perdó, volia dir peus, als peus. A la cantonada de l'Avinguda i Sapadors deixe la bisi de Valenbisi. La caserna i l'edifici confrontant -antiga residència d'oficials i suboficials- i on ara és la comissaria, estan com fa gairebé trenta anys, però amb aquesta pila d'anys al damunt. M'endinse al passat. Li explique al caporal de guàrdia l'afer que m'ha dut allí. Salga y entre por la puerta de al lado. Estic per dir-li a sus órdenes, però no sé ben bé quina neurona respondona censura aquesta acció. Entre i ens ix al pas -derecha, izquierda, derecha, izquierda, patadón…- el suboficial de guàrdia, venga conmigo -que a mi, deu ser pel profund trasvalsament que estan sofrint les meues neurones, em recorda a una nina parlant que tenia la meua germana que si li estiraves d'una anella que tenia al clatell deia juega conmigo, yo te amo mamá. Però el yo te amo mamá no m'ho ha dit, o jo no l'he sentit perquè el suboficial m'ha fet sortir per la porta -la segona- i tornar a entrar per la primera porta, com a colofó d'una acció que si recordeu m'havia portat a esta segona porta que a hores d'ara me'n retorna a la primera de les portes estants. Mare de déu, no vull pensar si tingués que fer el parte de imaginaria. Si quan he arribat no havia cua, ara tal i com un bolet tòxic de primavera allí és. Pense amb les musaranyes, que n'és un dels meus temes de reflexió més habituals. De seguida m'he adonat que ni el caporal ni el suboficial eren de la meua quinta. Què més voldrien ells. Quintes com la meua només n'hi ha que una. Tautologia. La de froilans que n'he vist aquí. Llavors, a falta d'una denominació més precisa -senzillament no havia paraula o al Reglamento no estava- li deien se le ha disparado el arma reglamentaria. Expressió de dubtosa estètica intransitiva i amb tres dianes, paradoxalment ben transitives, la mà esquerra, el peu esquerre o la gola amb eixida pel clatell. Per suposat, la posició de firmes no l'he abandonada fins que el suboficial m'ha manat posició de descans, a ver, qué queria, caballero. Li done la paperassa. Esto va para largo, caballero. Això diga-li-ho a la interessada. Estic per donar-li un bes de tanta educació com ell despecega per un soldadito de mierda, però potser no ho entendria. I ara sí. La neurona respondona no ha pogut remeiar-ho. He picat de peus als talons. M'he quadrat. Li he fet la salutació sense gorra i l'etzibat un a sus órdenes que l'ha deixat amb cara d'indecisió entre de mi no se ríe nadie o ben bé otro pirao. En arribar a casa, però, llig açò i encara no he parat, tot i la seua serietat, de riure'm a riallades d'aquest xooof tan monumental. Reflexos condicionats, sens dubte.

8 comentaris:

  1. Genial, un fart de riure, gracies, que ja va bé. En aquells temps (no tant bíblics) el teu reflex hauria sigut molt més perillós.

    ResponElimina
  2. I tant, José Luis, i tant. M'alegre de que rigues.

    ResponElimina
  3. ¡Susordenes! Collons che, quan de temps ha passat. Ho vaig portar més malament que bé, però ja no me'n vull recordar...

    ResponElimina
  4. Jo tampoc ho vaig portar molt bé, tot i estar a casa, com aquell que diu, o potser per això mateix. No ho sé. No, a mi tampoc no m'agrada recordar-ho. Una abraçada.

    ResponElimina
  5. records dolents peró ara fan riure,molt bó el post.beset
    "yo te amo ,mamá"..."juega conmigo"jajaj.

    ResponElimina
  6. Sí, ara riguem, sempre que la cosa no empitjore. Un bes.

    ResponElimina
  7. Jo ja me'n vaig lliurar de la mili tot fent uns "serveis socials" substitutoris. Les cometes no són gratuïtes, ja que de socials en tenien ben pocs. No vaig fer cap servei social i sí escalfar la cadira d'uns Serveis Socials. Va ser la meva descoberta d'internet, de tantes hores com m'hi passava!

    Firmes, coñio!!!

    ResponElimina
  8. Almenys et va servir d'alguna cosa, porquet, no com a nosaltres, que ens desesperaven de tot plegat. Doncs, firmes, firmes, no fotem. :)

    ResponElimina