dimecres, 12 d’abril del 2017

Novio de la muerte


Prrrrroooopom… Prrrroooooopom… Prrrroopom, pom, pom. No sé, a mi el que m'agrada són les bicicletes. Però diuen que estic malalt, molt malalt, i que encara no puc pedalar, que ja ho faré més endavant. Tinc set anys, l'edat en que la consciència, em va dir el metge, ens arriba al cervell. Com si fos un tumor nouvingut. Benigne, diu, això sí. Un nou amic que ja no se separarà mai de nosaltres. Per tant, hem d'intentar comprendre'l, el tumor, vull dir, i comprendre el que suposa: adonar-se de la realitat de les coses, va afegir. Tinc, pel que es veu, una nova responsabilitat. I una nova preocupació. I tinc càncer, això també. I com què ha arribat la Pasqua i no podem moure'ns d'aquesta sala blanca amb pudor d'ametlles amargues, doncs ens han visitat els legionaris i ens han cantat la seua millor cançó, el seu himne, ens van dir. Prrrrroooopom… Prrrroooooopom… Prrrroopom, pom, pom. No sé, a mi el que de veritat m'agrada és muntar en bici, però no puc, diuen. I com què ja sóc conscient de les coses vaig intentar fer-li cas a la cançó. El començament em va semblar confús. Perquè parlava d'un del qual ningú no sabia cap cosa al "Tercio", i, clar, com què "Tercio" és el que demana el meu pare quan fem el vermut dels diumenges, doncs no sé què pensar, la veritat. Evidentment, la meua consciència em diu que un "Tercio" no deu de tindre massa cervell, no? Alcohol i boletes, sí, però cervell… Lo del llop sí que ho vaig entendre: "un gran dolor… como un lobo en el corazón". A mi, de vegades, em falta l'aire i tinc palpitacions, i em fa mal el cor i em fa por no tornar a veure la mare. D'això, l'emoció que em ve als ulls, tot i que no puc plorar -ja tornaran les llàgrimes, em va dir la metgessa- amb allò de la carta i "un retrato de una divina mujer". Caram, si la mare faltés i la mort em portés als seus braços jo també voldria ser "El novio de la muerte", faltaria més. Prrrrroooopom… Prrrroooooopom… Prrrroopom, pom, pom. Tant de bo, la meua leucèmia em llancés un parell de trets al cor; no, millor al cap, i deixés de fer-me aquets rodals blanquinosos a les cames tan lletjos i que tant m'avergonyeixen. Estaria per sempre mai amb la mare. Què més puc demanar? Qui pot témer la mort? La mort no és dolenta, no? La malaltia, sí. I la quimio és la "tierra ardiente" dins la meua sang. I, sí, fins i tot la veu em fa mal, això també ho entenc: "voz doliente". Sóc un nen a qui la sort va ferir amb l'urpa de la fera ferotge, sóc un nuvi de la mort. La mort no és dolenta. El que no vull és festejar amb la malaltia: les úlceres de la boca, els vòmits, les diarrees, la fatiga que converteix el meu cos en una carcassa de pollastre disposada pel brou. El cap arrodonit, el pixar que crema. L'espera. L'espera difusa de no saps què cosa, com un redobli de tambors sense fi. Prrrrroooopom… Prrrroooooopom… Prrrroopom, pom, pom. La processó és sinistra, la mort ho endreça tot. Prrrrroooopom… Prrrroooooopom… Prrrroopom, pom, pom. Quin mèrit té morir? Jo el que vull és tornar a pedalar, però no tinc forces, i, a més a més, em dóna vergonya ensenyar les cames. Prrrrroooopom… Prrrroooooopom… Prrrroopom, pom, pom.

2 comentaris:

  1. es veu que el cervell no els dóna per res més ....quan penso en les pobres criatures malaltes escoltant la lletra .....quin país !

    ResponElimina
    Respostes
    1. Em sembla tan al·lucinant, Elfree. Pobres xiquets. Quina gent!

      Elimina