dilluns, 4 d’abril de 2016

La sastreria

Sempre en B i que hablen, que hablen...

El primer que em va sorprendre van ser els prestatges buits. No és que la idea del tratge que jo duia al cap s'acoblés a les convencions del gènere, ho reconec, però pensar en elegir el seu teixit només pel mostrari, o, ben bé, per un catàleg virtual a la xarxa no em feia gens de gràcia. Quan li vaig explicar a Mr. Pendel el meu projecte no es va sorprendre. De fet, li va semblar prou normal: ja tocava que un client em parlés de vestits, cony… Com diu?... No res, coses meues. Llavors, si no ho entès malament, el que vostè vol és un tern clàssic: jaqueta, pantalons i armilla, però adaptat a l'esport de la bicicleta, una mena de tern ciclista. Sí que estarà elegant vostè pedalant… És que darrerament la fashion ciclista em posseeix… Potser que el model golf ens podrà ajudar… Si vostè ho diu. Vostè és el mestre, vostè mana… Què més voldria jo… Ja entenc, que és cassat?... Sí, i la meua dona me la va pegar amb l'Andy, però això també és una altra història… Caram, em sap greu, jo no volia… No es disculpe, home, qui ens ho hauria de dir, oi?... Qui ens ho hauria de dir, què?... Que la vida no és el que sembla ser, perquè la vida no és cap cosa fiable, o ben bé, és el que no és… Ja veig que li he molestat sense voler… No ho dic per la meua dona. Ho dic pel país… Com?... Que no veu les prestatgeries? Aquest país és A Ghost Country. Sastreries sense teixits. Empreses sense empresaris. Societats sense socis. Industries sense polígons… Això volia dir-li ¿On són els teixits? Perquè vull una tela que transpire, que damunt la bici se sua de valent, però que no es transparente. Ja m'entén, oi?… N'hi ha qui sua la samarreta a Barcelona i ací li tapem les vergonyes. I princeses pidolaires, les guardioles de les quals trenquem a la nostra rebotiga. I caps d'estat que perden l'estat del cap. No es preocupe, que de transparència poca, opacitat tota i a més a més podrà respirar ben tranquil… Llavors?... Llavors, què?... ¿I la tela?... ¿Què tela?... La del tratge… ¿El vol amb factura o a lo Camps?... Amb factura, of course. Però què té a veure la tela amb la factura?... Doncs tot, amic meu. Si és amb factura li regalem un barret, un panamà, perquè la llum i els taquígrafs no el molesten. Què em diu?... ¿I la tela?... La tela no és imprescindible… Però quina mena de sastre és vostè?... Sóc el que no sóc… I on són els que són?... A San Pancho

2 comentaris:

  1. No hi ha res com els vestits a mida, fins i tot els que no es fan amb roba. És clar que has de tenir la butxaca ben folrada. Els demés? Doncs a pagar per misèries manufacturades per més miserables. #móndemones

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja veus, Clidice, encara no he aconseguit fer-me un vestit a mida. Deu ser cosa de la "tela", és clar. Ho has llegit molt bé. Una abraçada.

      Elimina