dimecres, 17 de febrer de 2016

L'escletxa del silenci


A la sala no queda res. El record, però, és ben viu. Fins i tot la pols cobreix irregularment l'estança. Deu ser la urgència per portar-se a corre-cuita els mobles, les caixes, els brocats… el Llibre. La decoloració parcial indica els llocs de privilegi que ocuparen els millors quadres. Als costats laterals hi són les portes. Les tancades amb pany i forrellat: Z, R, C... suggereixen capelles privades de sants innombrables, encara protegits. També hi són, però, les espanyades. Les capelles ultratjades, les violades portes de les quals colpegen els seus marcs instigades pel vent saturnal, com un estomac tan acostumat a la golafreria a compte dels contribuents, que en absència de despeses orgiàstiques es mossega a sí mateix víctima de l'autofàgia. D'altres han desistit, o n'esperen el moment propici de la darrera dentegada. Foren els primers en ser arrossegats per la fúria de les mentides descobertes, de les veritats interessades i la sentència que mai no pensaren escoltar de boca amiga: atente a las consecuencias. I els seus habitacles varen ser escollits per a recollir les defecacions dels seus antics germans, la Gran Familia, les necessitats biològiques d'aquells que encara persistien a la sala, atemorits, indecisos, mentre la gangrena s'escampava pels murs que tantes coses arribaren a sentir i veure dels confrares. La sala dels sortilegis que ningú no sabia com defugir. El Temple. Les bambolines apagades no neguen, però, l'escenari. El Teatre. Varen enaltir el terrorisme moral del saqueig institucional a través del cinisme de la seua escenografia obscena i d'honestedat ofesa. El Castell. I ningú no els va empresonar, però. Tot i que ens tractaren de titelles. Tot i la memòria. Tot i l'oblit terapèutic. A la sala no queda res. Les passes hi prenen una sonoritat teatral. I el visitant trepitja sense voler la paperassa abandonada que no pagava la pena destruir. El Llibre era una altra cosa. El visitant hi reconeix, fins i tot, llançada per terra, la projectada desfeta del seu barri, els plànols de la qual són ara fulles seques que el vent arrossega al seu caprici. Encara és viva, però, a l'èter llastimós de la cambra, l'obsessió destructiva, l'ànsia llaminera de barris o menges, territoris o bens, l'eco depredador. I al visitant, tot i la companyia, li sembla ser l'ésser més solitari del món, aquell que viu la solitud en companyia, l'esgarrifança de l'àngel exterminador: estoy en esto para forrarme. I al visitant, les psicofonies, l'espanten. I mira al seu voltant, per si de cas. El caloret, el caloret. I se li fa un nus a la gola. No pot llevar-se del cap la sensació d'estar a la rebotiga de la porcatera dels Soprano. Amiguito del alma. I abandona la sala arrossegant la bici amb la mà, el sorollet del pinyó de la qual s'escampa per l'atmosfera magnificant l'escletxa del silenci: the unanswered question.

2 comentaris:

  1. la Rita i tota la colla de corruptes llàstima que no llegeixin el que escrius, potser ni tan sol saben llegir i a més segurament ni t'entendrien ......

    ResponElimina
    Respostes
    1. I la Rita que amenaça tirar de la manta, i ningú no li demana explicacions. Jo tampoc ho entenc.

      Elimina