divendres, 27 de juny del 2014

La folle de Maigret

"Decir toda la verdad es imposible. Y no por el deseo de ocultar algo, sino porque los recuerdos se sumergen en la misma atmósfera de los sueños." 
(Onetti, Cuando entonces)

Sempre havia estat un poc ingènua, i l'edat li havia accentuat aquest tret tan infantil del seu caràcter. Tant és així, que donava per literal aquella expressió, darrerament tan de moda, que descriu el llevar-se d'hora, però ben d'hora (Paraula de Pep), com aquell moment en que encara no estan posats els carrers al món. I la seua preocupació venia per aquest costat tèrbol de la realitat relativa dels camins i els carrers. Una cosa que sempre hem donat per absoluta i que de sobte s'esvaeix a l'aire incert d'un record, d'un somni. ¿Seria això la vellesa?, es preguntava. Perquè estava totalment convençuda de que a poc a poc, amb nocturnitat i traïdoria, els camins que amb tenaç insistència havien dibuixat damunt la terra la seua vida, que havien bressolat el seu trànsit pel món, anaven esfumant-se com els coloms sota la tela vellutada del mag: "ara hi és, ara no hi és", i que algú els feia desaparèixer, que algú ens els furtava en benefici propi i mal aliè. I va decidir parlar-ne amb el comissari Maigret, del qual pensava seria l'única persona capaç de comprendre-la i no prendre-la per una pobra ànima vella i boja. A la fitxa que li donà el vell Joseph, l'ordenança més antic del quai des Orfèvres, va fer constar amb una lletra dubtosa, quasi oblidada de sí mateixa, les seues dades i el motiu de l'entrevista amb en Maigret: Madame Antoine de Caramé, 8 bis, quai de la Mégisserie. Desitja fer-li al comissari Maigret una comunicació de la major importància. És qüestió de vida o mort. Algunes paraules estaven subratllades. La paraula "comissari", i desprès la "qüestió de vida o mort", aquesta última dues vegades. Li la donarà en pròpia mà, ¿veritat?... Sí, madame… És una boja, grunyí Maigret, només fer-li una ullada… No ho sembla. Està molt tranquil·la, li va dir en Joseph amb un sentiment d'oculta complicitat amb la velleta. ¿La vols rebre, Lapointe?, si no la tindrem ací tots els dies… A Lapointe, al jove inspector Lapointe, madame Antoine li va fer una descripció ben detallada de tots aquells camins i carrers que segons ella ja no hi eren al seu lloc. Sí, ja sé el que està pensant, inspector, que sóc una vella boja, que la memòria em fa pessics de somnis i que ja no sé distingir entre l'entelèquia i l'existència, li va etzibar la madame. Lapointe, no entenia res. Què volia dir "entelèquia"? Ningú no li ho va demanar al curset d'inspector. Escolte, madame: vaig a informar al comissari de tot el que acaba de dir-me… ¿Creu vostè que em rebrà?... Si decideix veure-la, li enviarà una citació… Però la citació no arribava, i madame Caramé va donar el pas definitiu. Eren prop de les set del vespre que Maigret va baixar l'escala preguntant-s'hi si fer l'aperitiu a la Brasserie Dauphine o dirigir-se cap a casa directament. És vostè, ¿veritat?, pronuncià amb fervor la velleta. Li demane perdó per parar-li al carrer, però allà dalt no em deixen passar. El que més em preocupa, ¿sap vostè?, és que no em prenga per una vella boja… ¿Vostè té vuitanta-sis anys, no és cert?... Ja veig que l'inspector li ha informat. Crec que estic, bé, que tots estem, en perill… Per què diu que ens en furten els camins?... Perquè és la veritat. He parlat amb alguns ciclistes que conec, que, tot s'ha de dir, són els que més i millor coneixen els camins, i m'han jurat per déu nostre senyor que ja no troben el camí per pujar a l'Oronoit, ni tampoc per a fer el laberint del Verger de Montmartre, i molt menys per a endinsar-s'hi al Cabagnau. Vet ací la tragèdia, comissari… Perdone, madame Caramé, però no serà que la memòria els hi fa una mala jugada col·lectiva, per dir-ho així. Perquè aquests ciclistes potser són, ¿com dir-li-ho? ¿potser vostès ja es varen conèixer de joves? ¿sap què li vull dir?... I tant que ho sé -va dir amb indignada humilitat la vella. Ja veig que em pren per una vella boja, que ens pren per una colla de vells carcamals, però sàpiga vostè que el seu modus operandi, com vostès diuen, és ben subtil: primer els canvien la llengua als camins, desprès el nom i acaben fent-los desaparèixer. Aquí, a la bossa, duc un dossier de més de cinc-cents fulls amb tota la informació, tinga… Benvolguda, madame, tot i acceptar el que m'està dient, ¿no seria més apropiat posar una denúncia al departament de l'Ajuntament que siga responsable?... No me'n refie, comissari. Jo diria que ells mateixos col·laboren al robatori… No s'ho prenga a mal, madame, però el meu departament és d'homicidis, ¿sap? -va concloure el comissari, tornant-li el dossier a la bossa de pell descolorida que la vella duia agafada amb dos mans avergonyides sota els guants de punt… Però què no li sembla prou homicidi el que li estic dient?... Madame, bona nit, disculpe'm, però la meua dona m'espera… Aquella nit el comissari Maigret i la seua dona varen adormir-se davant la televisió. A l'endemà va anar a l'oficina en autobús perquè se li feia tard. Era prop del migdia que el comissari de policia del districte primer li trucà per telèfon. Maigret, tinc un afer a les mans que deu interessar a la seua brigada… Maigret va tindre un pressentiment. ¿En el quai de la Mégisserie?... Sí… Madame Caramé… Sí... ¿És morta?... Sí… En arribar, els de la científica havien començat la seua tasca. Varen trobar el cos de madame estès al sol del menjador, encara amb el barret blanc i els guants de la nit passada. Damunt la taula la bossa de pell descolorida. El dossier s'havia esvaït en l'atmosfera incerta del record o el somni.

dimecres, 18 de juny del 2014

Les couchers de soleil

"Tu sais… quand on est tellement trist on aime les couchers de soleil" 
(Le Petit Prince, Saint-Exupéry )

I diumenge al vespre he pedalat rere l'horabaixa amagada pel secret inestable del laberint de l'horta nord. He pujat pels passadissos oberts al cel desesperançat d'una primavera que agonitza amb el lila cridaner i abandonat de la flor de la carxofa. He donat temps al sol perquè caigués sobre tots els meus records fets d'olors d'infantesa i de por a la vida. He permès que la solitud llancés el dol melangiós de la veritat sobre el meu cor perdut entre les cites incomplertes i les promeses oblidades que adormen el seu abisme més enllà l'extraradi. Pedalava, pedalava per trobar la caiguda de sol i gaudir-ne la seua dolçor amarga -per què fa tant de mal la bellesa?- amb l'avantatge ciclista de fer-lo etern el crepuscle, perquè només caldria seguir-lo de ben a prop, al recer de la seua roda, a roda del seu deler d'horitzó, ben ajupit rere la seua dèria pel que mai no ha existit. Però l'ocàs es resistia a la cita. L'ocàs era una noia que estrena vestit emmidonat de diumenge i promesa de cita al marge de qualsevol camí, a l'altra banda de qualsevol temps. Passen les hores i ningú no arriba. No duu rellotge, i si el dugués no el miraria. Segueix tota sola al costat del camí i vol que la claror del seu cel esperançat no minve. Vesteix com una jove d'un temps passat recent, no du temps jadis, i aquesta lleu incongruència envelleix el seu delicat rostre sota un pentinat excessiu, indiscret. Ella no ho sap. Cap de nosaltres no ho sabem. Perquè potser hem oblidat com és que es demana, a qualsevol que trobem al camí, faça el favor de dibuixar-nos un mouton. I com, de seguida, ens preocuparíem per la flor lila oblidada de tots, però no pel crepuscle, no fos el cas que l'ovelleta la mengés sense adonar-se'n i els baobabs acabarien així amb el secret inestable de l'horta. Però jo vaig al darrere de l'ocàs, i li dic que ho deixe córrer, que abandone el marge del camí com si fos la flor lila de la carxofa, i que hi deixe fer a la caiguda de sol. I llavors em pregunta pel seu príncep. I jo li responc que duc pressa, que potser perdré la roda del coucher de soleil. Però ella insisteix, perquè és de les que vol respostes a les preguntes, i quan llança una mai no la oblida, com mai no oblidarà la flor lila que és al seu costat. On és el meu príncep blau? I a mi, amb les presses, no se m'acut una altra cosa que dir-li la veritat: de prínceps no hi trobaràs sinó de petits, de molt petits, i van pel món demanant dibuixos als que no saben dibuixar, i respostes als que no saben mentir. I de la melangia de la veritat he passat a la tristesa dels somnis. ¿O seria molt més exacte dir-ne: de la tristesa de la veritat a la melancolia dels somnis?

dijous, 5 de juny del 2014

Le Far

"La meilleure part de notre mémoire est hors de nous… partout où nous retrouvons de nous-même ce que notre intelligence, n'en ayant pas l'emploi, avait dédaigné…
(Marcel Proust) 

Eixint per la banda nord de la ciutat, allà on el Sena deixa el seu tercer braç al capritx dels déus, i amb la seguretat de fer una passejada de punyent felicitat, pedales amb els oposats sentiments de l'amor adolescent -si és que existeix una altra forma d'amor, no d'amistat- i la memòria, de les jeunes filles et de le vent d'ouest, de la prima esperança de les remembrances ondulades pel paper de seda de les fulles besades pel moviment aponentat, i l'amical alè atlàntic que tan obstinadament s'oposa al teu avançament, que de costat o cara vol impedir-te arribar enlloc, que amb l'elegància o el paternalisme dels poetes acaba dient-t'hi a cau d'orella que millor deixar-ho córrer, que la teua Albertine a disparu per sempre mai, i que de Gilbertes no en trobaràs cap que recorde amb precisió aquella melodia, l'ariette oubliée als camps del nord i els jardins del sud. L'arietta que va fer acceptar-te a tu mateix amb totes les teues imperfeccions i febleses; aquella, o, si més no, alguna d'aquelles  melodies, que va dir-te: sempre et quedarà Enlloc: el nom del país: el país. I tu ho vares tolerar com a recompensa pura d'uns déus apiadats de tu, de la teua ignorància i el teu deler pel so que el vent de l'oest amaga a l'inrevés del món. Però tu, que mai no n'has fet cas dels vents, que estàs més que acostumat a pedalar contra la corrent, contra el vent, que sempre de cara t'aconsella l'oblit, no hi veus causa per la qual aturar-te sinó a enlloc, aquell enlloc dit Le Far-sur-Loy-nub, aquell nom de país: el país; i més concretament, a l'atzucac que s'aboca al petit jardí que és al costat de la via del tren, molt proper a la seua estació, potser massa prop i tot, i on el suau vent de ponent fa memòria de les fulles invertides als arbres del passat, de les geometries d'aparts amorosos i romàntics que mai no vares conèixer tot i trepitjar-los amb els sons, els perfums i les paraules, amb les imatges que mai no vares veure i que només la teua retina recorda. I ara, aquella nota, repetida tantes voltes com noies en flor fas memòria: Albertine, Gilberte, Andrée, Gisèle o Rosemonde, aquelles noies d'ombra que avui han estat rebatejades pel teu destí, aquelles xiques en so llueixen amb la cadència impura del vals de la remembrança i l'acomiadament, de la pell dibuixada ja pels records de la felicitat que no gaudires, de la sang tatuada per les absències d'aquelles flors que són ací, ben a prop, potser massa i tot, amagades a l'ombra de l'arbre de la fulla dels records; i tu no voldries sentir aquest seu ritme de vals, aquest present adolorit pel ball que et xiuxiuegen les harmonies del limbe al seu revers. Aquell pecíol que ja ha estat sotmès a les paraules d'alguna romança perduda entre les joves noies en flor, als encants de les quals és prohibit cedir perquè la nostra intel·ligència les havia desdenyat.