dimecres, 18 de juny de 2014

Les couchers de soleil

"Tu sais… quand on est tellement trist on aime les couchers de soleil" 
(Le Petit Prince, Saint-Exupéry )

I diumenge al vespre he pedalat rere l'horabaixa amagada pel secret inestable del laberint de l'horta nord. He pujat pels passadissos oberts al cel desesperançat d'una primavera que agonitza amb el lila cridaner i abandonat de la flor de la carxofa. He donat temps al sol perquè caigués sobre tots els meus records fets d'olors d'infantesa i de por a la vida. He permès que la solitud llancés el dol melangiós de la veritat sobre el meu cor perdut entre les cites incomplertes i les promeses oblidades que adormen el seu abisme més enllà l'extraradi. Pedalava, pedalava per trobar la caiguda de sol i gaudir-ne la seua dolçor amarga -per què fa tant de mal la bellesa?- amb l'avantatge ciclista de fer-lo etern el crepuscle, perquè només caldria seguir-lo de ben a prop, al recer de la seua roda, a roda del seu deler d'horitzó, ben ajupit rere la seua dèria pel que mai no ha existit. Però l'ocàs es resistia a la cita. L'ocàs era una noia que estrena vestit emmidonat de diumenge i promesa de cita al marge de qualsevol camí, a l'altra banda de qualsevol temps. Passen les hores i ningú no arriba. No duu rellotge, i si el dugués no el miraria. Segueix tota sola al costat del camí i vol que la claror del seu cel esperançat no minve. Vesteix com una jove d'un temps passat recent, no du temps jadis, i aquesta lleu incongruència envelleix el seu delicat rostre sota un pentinat excessiu, indiscret. Ella no ho sap. Cap de nosaltres no ho sabem. Perquè potser hem oblidat com és que es demana, a qualsevol que trobem al camí, faça el favor de dibuixar-nos un mouton. I com, de seguida, ens preocuparíem per la flor lila oblidada de tots, però no pel crepuscle, no fos el cas que l'ovelleta la mengés sense adonar-se'n i els baobabs acabarien així amb el secret inestable de l'horta. Però jo vaig al darrere de l'ocàs, i li dic que ho deixe córrer, que abandone el marge del camí com si fos la flor lila de la carxofa, i que hi deixe fer a la caiguda de sol. I llavors em pregunta pel seu príncep. I jo li responc que duc pressa, que potser perdré la roda del coucher de soleil. Però ella insisteix, perquè és de les que vol respostes a les preguntes, i quan llança una mai no la oblida, com mai no oblidarà la flor lila que és al seu costat. On és el meu príncep blau? I a mi, amb les presses, no se m'acut una altra cosa que dir-li la veritat: de prínceps no hi trobaràs sinó de petits, de molt petits, i van pel món demanant dibuixos als que no saben dibuixar, i respostes als que no saben mentir. I de la melangia de la veritat he passat a la tristesa dels somnis. ¿O seria molt més exacte dir-ne: de la tristesa de la veritat a la melancolia dels somnis?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada