dissabte, 29 de novembre del 2014

Som el que no som



No sé si és que n'estic travessant el meu període blau, melangiós i ominós alhora, com en Picasso, o directament m'estic endinsant al meu període negre, com en Goya. Perquè si d'antuvi havia pensat escriure aquesta llàgrima en tercera persona, ja sabeu: aquell nen va sentir que el món dels pares, dels avis, no anava en ell, que mai no li havia fet seu, que ell no era d'aquell món... desprès he entès que certes coses han de ser dites en primera, i que, pel vostre bé, espere que no us sentiu identificats: jo mai no vaig sentir el món dels pares, dels avis, com a meu, no anava en mi, mai no em va fer dels seus, jo no era d'aquell món, perquè aquella intimitat, la dels pares parlant-se sense pensar, barallant-se, la dels pares recordant els seus pares, els avis, el que es deien o amagaven, el que pensaven, el que havien fet o no fet, i la importància, ara s'adonaven, que els seus actes varen tindre per al conjunt de la família, dels llocs i les coses, del nom dels llocs i de les coses, pertanyia a una música que no era la meua, perquè a la meua germana i a mi mateix ens parlaven en altra llengua, en altra música més austera, tot i la barreja, i que no és aquesta que ara empre i que no gosaré nombrar, com aquells pobladors de la Ribera que per no barallar-se li diuen al seu poble "el meu poble", així, sense nom propi, sense món propi, acceptant no ser, o ser el que no són, ser el no-res, som el que no som i ben tranquils que vivim; tranquil·litat que jo mai no vaig sentir, perquè si, per aquestes coses que té l'adolescència, em donava per escriure sobre el món del que jo no era però necessitava, la meua austera i admirada música no em servia, i al capdavall la melodia resultava aliena, grinyolant, i no hi havia forma humana de retrobar el món perdut, aquell que vaig començar a pensar que no només mai no va ser meu, sinó que mai no ho seria, com els records dels pares o els llocs que jo mateix havia trepitjat, els noms del quals els conformaven, la llengua dels quals els havien fet tal i com eren, i que jo mai no podria fer meus, abocat, així, a una mena d'orfandat, els fills més directes de la qual eren la conversa mai no mantinguda en el pare o la mare, o el rebuig íntim per un món que havia estat desposseït dels cims més elevats, dels seus Petrarques pujant als monts ventosos de l'Art i la intel·ligència, i reduït a les manifestacions menys elegants, per no dir grolleres, de la plana baixa dels sentiments, els desitjos i els instints, que com a vísceres d'aquell miles gloriousus baixet i panxut, van lligar amb les llonganisses de la seua orfandat als que acabarien oblidant els noms dels pares, dels llocs, les coses, el poble, i, fins i tot, de la que havia estat la seua llengua, la innombrable, aquella que no ha pogut aclarir ni una enviada dels déus germànics que passeja en bicicleta pel país del nunca jamás o del mai més o del Neverland, sí, millor, per que ho puguen entendre tots, del que és el que no és. I d'això, que el meu domicili és a la rue de l'Absinthe.

2 comentaris:

  1. ja us planyo i espero que ben aviat tot això millori .....i ara ja fa un any tristíssim i vergonyós aniversari del tancament del canal 9

    ResponElimina
    Respostes
    1. És el que alguns esperem, Elfree, que la situació millori, i que tota aquesta banda de lladres, de tan nefasta herència, marxe per sempre.

      Elimina