diumenge, 16 de novembre de 2014

Mai/g



Mai no escrius el que voldries escriure, això és ben cert. Mai no pedales el que voldries pedalar, la qual cosa és molt més que certa: és el que és la il·lusió, i punt. I tot aquell qui no vulga reconèixer-lo és un mentider. I tanmateix, escrius i pedales, com si fores un babau, un sense sostre o un mentider. Tant s'hi val. Però a mi no em deixa de sorprendre que l'única diferència entre el tot i el no-res depenga d'una sola lletra: una "g" amagada al darrere d'una nota musical, el "sol". I que el no-res i la primavera posen el sol -"g"o "Monseigneur l'astre solaire", tant s'hi val- com a testimoni d'aquest estupor, no deixa d'emocionar-me tant o més que la superba idea de que el llum dels estels va deixar d'existir fa milions i milions d'anys, però que encara viatja per l'univers inconstant per a enlluernar-nos i procurar aquella petita dosi de poesia que qualsevol cap de suro -jo mateix- necessita per a surar a l'espai ombrívol de la lletania d'un pedaler o l'oració d'un poema.


Vet aquí el mai-Maig o el Maig-mai, que al capdavall el mateix és. I és que la meua debilitat per la música un xic decadent és més que certa, tal i com la pedalada incerta o les paraules fugisseres. I si el poeta amava "los mundos sutiles, ingrávidos y gentiles como pompas de jabón", aquest ciclista perd la seua ànima de paper de cel·lofana per la melodia assossegada que dibuixa el punt de ganxo del tapet inexistent de l'avia -més inexistent encara- sobre el cristall que emmiralla la taula adormida de la casa fragmentària que la mare descrivia des de la seua il·lusió d'una família benestant que mai no ho va ser, la casa dels avis que ningú no va conèixer, ni al Maig ni a l'Abril ni al Novembre o el Desembre congelat. Perquè no hi ha cosa més decadent i encisadora per al record del que mai no vàrem viure que una nadala amb guarnició de pastissets i bombons, de torrons, figues seques, dàtils i nous, i una copeta d'anís ben dolç. I heus ací que tot i començar al Maig d'aquest Novembre, ja n'estic al Desembre -com si d'El Tall Anglès es tractés- i encara no he acabat de dir el que no sé què dir, de pedalar la ruta que ignore, el lloc adient per a totes les "g" improbables, per a tots el sols esquius de la meua vida. I aquesta es la pobra història d'un tipus que mai no va fer el que voldria haver fet, com tots, no ens enganyem ara; que mai no va trepitjar el camí que somniava encontrar, al Maig o al Novembre de la seua vida. Què n'és de més important, el sonetí o la rosada, l'oració o el Maig, la paraula escrita o la somniada, la cançó o la flor?.

4 comentaris:

  1. he pujat un fragment al Facebook, m'encanta !!!

    ResponElimina
  2. A l'alçada de les musiques que has triat, mestre.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Toldrà, Mompou... grans músics que sempre em serveixen d'inspiració, de la bona. Si m'he acostat a la seua música ja em puc donar per satisfet. Gràcies, José Luis.

      Elimina