dissabte, 4 d’octubre de 2014

Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band


Presó d'alta seguretat de la U.S. Army Field Band. Només un descuit de "delícies orientals", la sergenta Kasumi Leonard -coses del Sàbat- m'ha permès arribar tot sol a la sala d'informàtica i intentar contactar amb vosaltres, amics meus. La meua situació és desesperada. Porte quinze dies reclòs. I sense possibilitat de fugir. Sóc a la presó d'alta seguretat de la U.S. Army Field Band, i encara no sé el perquè de tot plegat. Jo anava per l'Horta Nord. Ja sabeu, pedal amunt, pedal abaix. Somiant flautes. N'hi ha qui somnia truites i n'hi ha qui ho fa amb flautes. I de sobte sóc a Washington D.C. Empresonat. És a dir: què collons -i perdoneu l'expressió- he fet jo per a merèixer açò? Somniar flautes? Què té a veure una truita amb una flauta?. Jo només volia aprendre a tocar la flauta per aprofitar tot el que darrerament bufe i bufe davant una realitat (i no serè jo qui faça ara el llistat de podridura que ens ha caigut al damunt, abans i desprès de viure, diuen, per sobre de les nostres possibilitats: tira de targeta, Vicicle, i el que vinga darrere que pague!! Visca Bankia i Alí Babà, el seu fundador, i els 86 lladres) que m'està deixant bocabadat d'estupor, la realitat, vull dir. I sóc ací, empresonat. Carlos, el esquivador, escolta, Carlos Fabra, què he de fer? Digues-m'ho, oh! tu, O rei indiscutible de l'escapisme avant la lettre, que tot i no haver xafat presó alguna -només aeroports passejadors- ja n'has fugit d'elles cent mil vegades. Digues-m'ho, per l'amor dels déus. Digues-m'ho, i jo li faré cinc cèntims a la sergenta de primera classe Sarah McIver, que deu ser de Castelló, com tu mateix -les seues orelles la delaten- per part de mare, i vertadera alma mater d'aquest embolic que ha donat amb els meus ossos sobre les pedres humides i negres d'aquesta garjola metafísicament incompatible amb el seu nom: Field: Camp. Qui pot ser tan pervers de dedicar una presó a la memòria de l'inventor del nocturn per a piano, l'irlandès -com la McIver, i el MacGyver- John Field? Ho sento, però no puc fer de The quiet man, m'és literalment impossible. Sobretot, si el bocatorta del sergent Sean Owen fa la inspecció rutinària de la meua cel·la i passa el seu dit índex -el dit de déu- per la meua flauta, i afegeix a la sentència que el cotó mai no enganya. O ben bé, si la sergenta Hodjati, la Katayoon -que el seu nom ho diu tot: Catalluny- l'encarregada dels càstigs corporals i les disciplines, li diu d'amagat a l'orelluda Sarah que potser caldrà fer-me uns llavis nous, perquè sembla que sóc una mica rebel i toque la flauta com m'ix dels collons, perdó, dels llavis, volia dir; i li ho diu amb la mateixa cantarella de "potser caldrà fer-li una cara nova al Vicicle". I jo estic acollonit, és a dir, que estic que no estic en mi, com la Teresa, la santa, no la Campos. I ho dic per la cosa del Field. I no faig altra cosa que encomanar-me als meus sants irlandesos, el Sant James Galway, el Sant James Joyce i l'Oscar Wilde per si poden intercedir davant la McIver i alleujar aquesta condemna que deixa la del Franz de Praga en paper de fumar marca Bambú tenyit dels faldons del Cardenal Cañizares i la bava vidriòlica del Rouco. I perquè l'amor sempre enganya, que duu pèl al cotó. I vet aquí que la sergenta Sebastian, la Gina, O meu amor, em fa llevar-me a la nit ben fosca, i, tot despullat i a cegues, muntar i desmuntar la flauta un parell de vegades o tres, però no només el cos, la pota i el capçal, com seria d'esperar, no, sinó la flauta sencera com podeu veure ací baix.



I jo, a les palpentes, i sense voler, que li tire mà a la Gina innocentment quan només volia deixar damunt la tauleta de nit la flauta tan despullada ja com jo mateix. I un munt de sensacions oposades em posseeixen: l'excitació de la flauta alliberada i la vulnerabilitat dels forats desposseïts dels plats i anells protectors. I em diu que no li toque els pits ni les cuixes -tot i la portentosa faldilla de reglament que les protegeixen- ni els pebrots o em farà del Club dels Cors Solitaris, i que ja m'assabentaré del que suposa estar sota les ordres del Sergent Pebre a la seua Banda. I jo li dic que si no se n'adona que la flauta i la bici són una mateixa cosa. I ella em diu que sóc un marxista irredent.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada