dijous, 18 de setembre de 2014

Carn de frontrera


Els que hem nascut al Grau de València sempre serem una mena de forasters a casa nostra, com si patírem un exili sense derrota prèvia, uns desplaçats sense moure'ns un pam, refugiats d'una guerra inexistent, soldats que mai no varen presentar batalla ni s'han mogut de la trinxera que varen trepitjar només nàixer, llogaters quimèrics tot i no ser enlloc del món. I aquest cúmul d'incerteses de profunda arrel ens obliga a una autodeterminació suïcida sempre que reivindiquem la nostra petita no pàtria com a senyal d'identitat, orgullosos com som del nostre no-res. Nàixer a l'Avinguda del Port, o a les seues contrades, significa l'equilibri devastador de terra fronterera, un territori de pas que té l'ambigüitat com a essència, l'esguard cec dels cavalls porucs i l'ambivalència dual del món com a lloc dels sentiments. ¿Per quina drecera cal decantar-s'hi? ¿La que duu a la ciutat entesa com a espai intramurs, dins la muralla, aquella que ens feia dir "anem a València" els dissabtes de vesprada, defugint, tot i que estèrilment, una quotidianitat de carències? ¿O deixar-se arrossegar pel flaire marítim de les sirenes fosques dels vaixells al port i els carrers de defensiu paral·lelisme, darrerament tan amenaçat, al Cabanyal?. Cap a on tirem, pare?... Però el pare, també nascut a l'Avinguda, no n'estava per aquestes bajanades, perquè mai no va llegir sobre el dolor que els petits detalls d'una rosa anònima fan a l'ànima. I el seu pare, l'avi, mai no va pensar que a l'Avinguda, que també el va veure nàixer, hi havien de totes les varietats d'arç blanc, de cirerer de la Mare de Déu, cirerer de pastor -ara que la flauta ja sona- espinalb, albespí, espinaler o garguller que un dels seus néts, el ciclista, aprendria a estimar pels petits detalls que tan de mal fan als ofesos de la rosa. Vet aquí la frontera. L'única i vertadera frontera, la que ignora la pell sentimental de la rosa o el cirerer. La que mai no sap el matís amable de la innocència que duu l'espina, l'absència del nòmada, la carn de frontera. No ens queda sinó l'Avinguda, la carretera, el camí, la direcció del qual decideix un cop de vent sobre el ciclista.

4 comentaris: