dimarts, 12 de novembre del 2013

Usain Fabrarotti


Mai no hagués pensat que per a despenjar el telèfon i pegar dues cabotades de "sí, señor; sí, señor; lo que usté ordene" hom hi hagués de sotmetre's a un entrenament tan i tan sofisticat i exclusiu. I caríssim, no cal dir. Clar, sóc un total ignorant en la cosa de la política "de altos vuelos" i el 500% de rendiment -¿500? ¿hem dit 500%?... Sí, sí… Caram!- de rendiment, dèiem, optimització i excel·lències varies, ho reconec. I mai no hagués ni imaginat que al To Castle en teníem un ésser tan sofisticat i exclusiu com l'Usain Fabrarotti fent-nos de príncep ros. Perquè el nostre príncep -ho ha dit un tal García Ribot- és un ésser d'aquests que "están en la cúspide" i que aleshores deuen anar ben en compte amb la seua "biologia", perquè "la bilogía del ser humano no es lineal y necesita un entrenamiento permanente" (Ribot, dixit). I és el cas, que el nostrat Albert, degut al seu altíssim rendiment i a la seua oratòria ciceroniana, no només té les prestacions d'un Usain Bolt, sinó la veu cantant i atiplada -alguns en parlen de cantamañanas, per la llum que dóna als nostres cors- d'un Luciano: llum, llum, volem llum!!! -Luciano, el Pavarotti, no el Lucky... no?. I jo que sóc molt donat als jocs de paraules l'acabe de batejar amb el gloriós nom d'Usain Fabrarotti, i crec que no em vaig ni un pèl de la seua gloriosa realitat: carrera meteòrica i do de pit a elegir a qualsevol de les seues cantades. I potser raó no li en falta al Ribot, perquè l'Albert, perdó, l'Usain Fabrarotti, sembla haver deixat de banda definitivament aquells dubtes inicials, aquells coquetejos to bo or not to be, amb les víctimes del metro, la prohibició de TV3… Ja està bé de cagadubtes, home, a partir d'ara serà "señor, sí, señor". I ho anem a demostrar amb la versió abreviada del nostre benvolgut himne regional. Sí, senyor: "señor, sí, señor". Només una frase com a resum de la tasca -ei, no serà massa català, tasca?... "¿lo dices por los vinos y las tapas"?- bé, del treball que ens hem proposat: "Para ofrendar nuevos muertos a España". Sí, en castellà. "Señor, sí, señor". Perquè del que es tracta és d'anar soterrant la susdita regió. Primer va ser el litoral, al que d'ací no res li donarem la "puntilla". Desprès, els bancs. El port, que ja és Marina Real Juan Carlos I. L'estació de Jesús, que ja és Pintor Sorolla, i ni rastre queda de la destrossa. La llengua, of course. La RTVV. El Cabanyal resisteix, però ja ens inventarem una de ben grossa. I l'Horta, que està al caure. Potser ens oblidem d'algun mort, però ja ens disculparà la parròquia, que en són molts, i tant "echar tierra al asunto", doncs no podem recordar-ho tot. Com li passava al Tony Soprano amb la filada de morts que ja no recordava on els hi havia donat la pau eterna que a ell sempre li faltava. Aquesta és la tremenda realitat del nostre príncep. Té ànima de fossoyeur. Tal i com si tingués els seus dos testicles clavats al portal de Gènova, 13 a l'espera del darrer encàrrec del Tony Rajoy. I jo, que sempre vaig pels cims ciclistes amb els ous clavats al selló de la bici, em pregunte si tindria que començar a buscar-me un The coach que millorés el meu rendiment al 500% i un ouniatra per alleujar l'entrecuix, de tan inflats com els tinc. Potser que parle amb el mestre Mangiacaprini, i m'aconselle com fer-ne per menjar-s'hi els cabrons.

4 comentaris:

  1. No és bo clavar-se els testicles, si se t'escapa el martell, ja saps on anirà a parar. Aissss!

    ResponElimina
  2. Ouniatra, una especialitat amb present i futur... :-))

    ResponElimina
  3. I que ho digues, José Luis. Sobretot si anem clavant-los per tot arreu. :)

    ResponElimina